Els orígens de la dolçaina

La dolçaina hui en dia gaudeix d’una salut i una vitalitat envejable si atenem al nombre de persones que l’estudien, que l’ensenyen, que formen part d’agrupacions diverses i que l’estimen, i també a la quantitat i qualitat de les manifestacions artístiques i culturals a les que intervé, de les que forma part o n’és protagonista. 

Està a les nostres mans fer possible que aquesta situació es perllongue indefinidament perquè, com canta Raimon, “qui perd els orígens, perd (la) identitat.”

Funció social de l'instrument

Les funcions socials dels instruments de vent, entre els quals tenim la dolçaina, i dels instruments de corda han estat normalment diferenciades. 

"La diferenciació entre instruments de vent i de corda amb funcions oposades té els seus orígens (...) en les cultures clàssiques, (...) els aeròfons eren utilitzats per excitar les passions o com a mostra de poder (civil o religiós), el que es corresponia amb una sonoritat potent, mentre que els cordòfons eren instruments d’especulació científica, de recolzament a la docència amb un fi clarament didàctic, o d’acompanyament d’altres manifestacions artístiques subtils i refinades (cant o recitat de poesia)." PORRAS ROBLES, F.

Per tant, seguint aquest argument i enllaçant amb les idees de Nietzsche, la dolçaina, com a instrument de vent, acompanyaria sempre les manifestacions de la vessant dionisíaca de la música, la part més instintiva i passional, en contraposició a la vessant apol·línia, que s’identifica amb l’equilibri i la contenció. 

Ja tenim una primera aproximació a la idiosincràsia de l’instrument. Però, vegem què passa amb la persona que toca la dolçaina... 

L'instrumentista

És interessant fixar-nos en la denominació que s’utilitza per referir-se a la persona que interpreta música amb la dolçaina. 

"El de dolçainer era un ofici més. La morfologia de la paraula dolçainer pot ajudar a comprendre un poc la consideració vers l’instrument que es tenia en el passat. Per fer-la derivar de dolçaina s’utilitza la desinència –er, per donar-li un significat igual que amb llanterner, torner, forner, ferrer o cabrer. Dolçainer no és aquell, per tant, que es dedica a l’art de tocar la dolçaina, sinó a l’ofici de fer-la sonar. Aquest matís referit a ‘art de’, o ‘virtut de’ (relacionat amb l’art de la música) ve donat per la desinència –ista, que és la que s’afegeix al nom de qualsevol altre instrument de caràcter més culte i normalitzat: flautista, trompetista, guitarrista, pianista..." CANO, E. i RICHART, X. 

Trobem, doncs, que el fet de tocar la dolçaina sempre ha estat relacionat amb la realització d’un ofici i no pas a una activitat artística.

Descripció de l'instrument

Finalment, per emmarcar el text que a continuació s’exposa, ens cal realitzar una classificació organològica i física de l’instrument. Segons Eric von Hornbostel i Curt Sachs, la dolçaina es pot classificar com un instrument: 

Aeròfon: El so es genera mitjançant la pertorbació de l’aire.

De columna: L’aire en vibració està contingut dins de l’instrument.

De llengüeta doble: El so es produeix per l’acció de dues llengüetes simètriques, fixades a un tudell inserit a l’extrem superior del tub, que en ser travessades pel buf de l’instrumentista vibren l’una contra l’altra entre els seus llavis.

De tub cònic: El tub té forma cònica. 

Les parts de la dolçaina 

La llengüeta: Part que produeix l’excitació.

El tudell: Peça de metall que serveix de pont d’unió entre la llengüeta i el cos.

El cos: D’una sola peça de fusta amb un tub cònic pronunciat i 7 forats més el forat per al dit polze de la mà esquerra; es pot dividir en 3 parts (gobelet, cos i campana). 

Una vegada dit açò, començarem amb l’exposició pròpiament dita sobre l’instrument i el seu possible origen i evolució fins els nostres dies... 

ORIGEN DE L'INSTRUMENT 

Entre totes les persones que s’han interessat en major o menor dedicació a l’estudi de l’origen i evolució de la dolçaina, hi ha una gran divergència d’opinions i no s’arriba a cap acord. 

En el que tots sí estan d’acord és que “una reconstrucció fiable de la història del nostre (...)  instrument o de l’evolució dels seus antecedents històrics (...) són tasques molt difícils de dur a terme, ja que (...) la dolçaina sempre ha estat part de la cultura oral de la nostra terra. (...) La història de la dolçaina (...) no ha estat mai escrita.” MORA GOTERRIS, P.

“Per trobar els orígens del nostre instrument, no hem de buscar la paraula dolçaina, sinó el nom genèric de la família a la que pertany aquest instrument, la família de l’oboè.” JUSTE i MARTÍ, J.

Seguint al mateix autor, ens diu que aquest instrument possiblement apareix a Mesopotàmia entre els segles XVI i XV aC. D’idèntica opinió són Ramón Andrés i Josep Crivillé respecte a utilitzar l’oboè com a nom genèric de la família i situar l’origen de l’instrument. Ernest Llorca també cita el “territori comprés entre els rius Tigris i Eufrates” on hi existí un oboè doble que podria ser el primer antecedent conegut de la dolçaina. El musicòleg Francesc Rius, en canvi, situa el primer possible antecedent en la xeremia, ja que diu que les anteriors referències no són molt clares. 

Personalment, realitzaré una síntesi del possible camí que ens porta des dels instruments de doble llengüeta més antics coneguts fins hui en dia. Jutjar quins sí i quins no són antecedents de la dolçaina, quan els mateixos experts no es posen d’acord, sembla una feina complicada de dur a terme. 

ELS INSTRUMENTS DE LLENGÜETA A L'EDAT ANTIGA: COS DOBLE 

“La història dels instruments de llengüeta comença al 5é mil·lenni aC. (...) Els instruments de llengüeta eren quasi invariablement tocats en parells. (...) Açò sembla haver estat adoptat per tots els instrumentistes de llengüeta com una cosa natural. (...) Els instruments de doble cos divergent romangueren al 2on mil·lenni aC com l’únic instrument normalment usat en la música de qualsevol tipus. Aquest és l’instrument de la Bíblia, l’aulos dels grecs i la tíbia dels romans.” BAINES, A. 

Mesopotàmia: abub 

A Mesopotàmia trobem els “primers espècimens d’un instrument de vent civilitzat.” Aquest instrument era de doble llengüeta. “Els antics, per als que la música era una professió i un art, no hi ha dubte que preferien la doble llengüeta a la simple, en virtut de la seua gran flexibilitat.” BAINES, A. 

Els oboès dobles mesopotàmics tenien dos tubs amb un sol broquet. Els seus extrems estaven separats i cada mà treballava en un tub. Algunes vegades eren cilíndrics; altres vegades, cònics. 

Cultures prehel·lèniques: oboè doble 

A les Illes Ciclàdiques s’han trobat moltes restes escultòriques que representen a músics, entre les que destaquen les dels músics tocant oboès dobles. 

Grècia: aulos 

Instrument de vent de la Grècia antiga. El seu nom significa literalment canya o tub. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble i tub cilíndric. 

“Des del punt de vista organològic (...) amb freqüència es comet l’errada de classificar l’aulos com a flauta doble, el que és una evident incorrecció ja que no posseïa bisell, peça característica de les flautes, sinó llengüetes. (...) Tanmateix, on els especialistes no han arribat a cap acord ha estat a l’hora de determinar el nombre de llengüetes: per a uns tenia només una, fixa en la part superior, el que el convertiria en avantpassat remot de l’actual clarinet, mentre que, per a altres, posseiria dues i, per tant, s’emparentaria amb les dolçaines i els actuals oboès.” PORRAS ROBLES, F. 

Consistia en un o dos tubs estrets d’uns 50 cm, en un principi de canya i posteriorment de fusta, ivori o metall, amb alguns forats que culminaven en un petit pavelló en els darrers models. Quan tenien dos tubs, aquests es disposaven en angle, en forma de V, i s’unien amb una espècie de travesser. Els primers instruments tenien tres o quatre forats, que augmentaren posteriorment fins a quinze. El tipus doble fou el més habitual i els instruments de més de sis forats tenien unes anelles mòbils que en girar podien tapar el forat que els corresponia. Aquest primitiu mecanisme permetia canviar de mode sense canviar d’instrument. 

L’aulos passà de Grècia a Egipte, Etrúria i Roma, on rebé el nom de tíbia. El so de l’aulos era potent, agut i penetrant, i els seus instrumentistes, per a poder evitar la fatiga i controlar la pressió d’aire, usaven la phorbeia, corretges de cuir que subjectaven les galtes i que es lligaven al clatell. Fou l’aeròfon grec més important, present en totes les manifestacions públiques, teatre, bacanals i celebracions religioses. 

Malgrat la seua omnipresència, Plató no li depara massa estima per considerar-lo d’afinació dubtosa i so incert. Molt difícil de tocar, Aristòtil aconsellà el seu ús només als professionals, l’aulos fou un instrument per a virtuosos, entre els quals destacaren Prònom de Tebes, Ptolemeu XI, Timoteu de Milet i Filoxen. 

Roma: tíbia 

Instrument de vent de doble llengüeta del món romà, de tipus i funcions similars a l’aulos grec, generalment construït amb secció cònica i doble cos divergent. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de doble llengüeta i tub cònic. 

La tíbia adquirí un paper molt important en la vida musical romana, i fou emprada en moltes manifestacions públiques de caràcter religiós o festiu, i també al temple i al teatre. Els seus intèrprets s’agruparen en una organització gremial. 

En l’època hel·lenística, els romans perfeccionaren els diferents tipus de tíbia a partir dels instruments grecs, augmentant-ne el nombre de forats i creant nous models, sobretot de més greus, alguns dels quals arribaren a tenir un metre de llargada.

Vicent Adsuara i Mora
Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol

XXXI Retrobem la nostra música

La Falla Montortal i Torrefiel organitza dissabte 25 de setembre a les 18.00 al carrer Escultor Piquer de València un concert amb motiu de la XXXI Campanya Retrobem la Nostra Música, projecte cultural encaminat a recuperar la música dels compositors valencians i que és subvencionat per la Diputació de València. El Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol ofereix per segon any consecutiu una mostra del seu repertori més recent al seu barri i a la seua falla, i és que des del naixement del grup, iniciativa de la comissió ara fa vint-i-vuit anys, han caminat sempre junts. Tant que el seu casal serveix de lloc d'assaig al grup mentre aquest col·labora en diversos actes festius de la falla, a la qual pertanyen molts dels seus músics. 

Pasdobles, marxes mores, cristianes... obres en la seua majoria compostes per Antoni de la Asunción i Andrés que ens retroben en la dolçaina i la percussió: 

Olga, de José Rafael Pascual Vilaplana

Salimar, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Als Cudolers, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Draps bruts, de Francisco Valor Llorens

Des d'allà dalt, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Montortal i Torrefiel, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Arenes, de Francisco Valor Llorens

Marco Polo, adaptació d'Hipòlit Agulló i Antoni de la Asunción i Andrés

Musit Baronia de la Guaita

El proper dissabte 18 de setembre s'inaugura el Musit Baronia de la Guaita, aula-museu de música tradicional, instal·lat al carrer Vinalesa de l'urbanització de Sant Esperit de Gilet en el Camp de Morvedre. 

El projecte, obra de l'intèrpret i mestre de dolçaina Josemi Sánchez i l'artesà Miquel Claramunt, és un espai per a l'estudi i difusió de la música tradicional i els seus elements. Després de mesos de dedicació i amb aportacions d'altres figures de la música ibèrica, aquest espai es presenta a les autoritats i als visitants en una jornada que conclou amb un concert a l'aire lliure. A l'esdeveniment han confirmat la seua assistència alguns dels grans artistes de la música tradicional, on trovem Antoni de la Asunción i Andrés, director del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol, Joan Blasco, considerat per molts com el pare de la dolçaina moderna, Fermín Pardo, el germans Caballer i els Sonadors de la Guaita. 

Però no solament el País Valencià està present en aquest concert i en el Musit, ja que la recopilació d'instruments i objectes sonors ha portat a Miquel i a Josemi durant els últims mesos fins a Castella Lleó, Aragó o el País Basc. L'exposició presenta la col·lecció d'instruments a través d'un recorregut dissenyat amb informació visual i sonora. Castanyoles, flautes, gaites, acordions, dolçaines, mandolines, tabals o simbombes són alguns dels tresors artesanals que es poden conèixer amb detalls sobre els seus orígens, usos, textures i sons. 

La principal vocació d'aquest projecte és crear afició, necessitat i gust per la música tradicional a través d'un espai per a la seua difusió. Els estudiants, de segon i tercer cicle de primària, educació secundària, batxillerat, formació professional, escoles de música... són els principals destinataris d'aquesta proposta que va molt més allà que una exposició d'objectes. En aquest sentit, les visites, que han de ser concertades i en grup, tenen l'oportunitat de completar un taller de construcció de petits instruments de canya que finalment proven amb un concert. El públic més especialitzat disposa d'un centre de documentació amb biblioteca, fonoteca i arxiu d'imatges, mentre que la programació del Musit també contempla cursos de música, cant i dansa, trobades i seminaris, cursos de formació musical al professorat, així com una programació estable de concerts.

València Crea 2010

Dijous 16 de setembre a les 20.00 en el Saló d'actes de l'Edifici de la Regidoria de Joventut es lliuren els premis del XI Certamen de Creació Jove València Crea 2010 on Vicent Adsuara i Mora rep el Premi Nacional de Música per compondre l'obra Presències, escrita per a quartet de corda, quartet de vent, piano i percussió.

Vicent Adsuara i Mora, a més de dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol, és Mestre d'Educació Musical i compositor pel Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València. Ja ha estat guardonat en nombroses ocasions per les seues obres musicals, on fa ús de variades formacions clàssiques i de la dolçaina. Premis Tirant 2007, Menció d'honor al III Premi de Composició per a Dolçaina i Piano Ciutat d'Algemesí, Menció d'honor al V Concurs de Composició per a Dolçaina i Percussió Vila de Muro, Menció d'honor al I Concurs de Composició per a Dolçaina i Orgue Vila de Pedreguer.

València Crea és un certamen de creativitat organitzat per la Regidoria de Joventut i es presenta com un dels més consolidats al País Valencià en la seua curta carrera. En ell es premia als joves creadors i s'aposta per ells promocionant ací i en l'estranger la seua obra artística. El que va començar amb un certamen que va atraure a 185 joves creadors és ara ja un esdeveniment amb un Premi Nacional, a més del Premi València, i un nombre exponencialment creixent de participants, la qual cosa reflecteix la seua curta però vertiginosa carrera i la gran acceptació que té entre el públic jove.

La Nostra Música

El 24 d'abril de 2010 es presenta al Centre Cultural El Molí de Benetússer el disc  La Nostra Música, que forma part d'una col·lecció que inicia la Regidoria de Patrimoni de l'Ajuntament de Benetússer sobre la música festera de la localitat. És un homenatge a José Maria Chornet i Arce, dolçainer amb una trajectòria àmplia i reconeguda, i última incorporació del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol, als qui ens omple d'orgull la seua presència i que se'ns oferisca col·laborar en aquest enregistrament.

José Maria Chornet i Arce naix a Benetússer l'any 1961 i és dolçainer des de 1979, època en què es podien comptar amb els dits de la mà els dolçainers al País Valencià. Després de donar els seus primers passos al costat de José Manuel Párraga i Luís Vinaixa, és de la mà de son pare, el gran tabaleter Artur Vinaixa quan se li coneix en poc temps, realitzant actuacions per tot el País Valencià. A l'any de començar, els dos graven un primer disc amb el Grup de Danses de Montcada. Als dos anys Josep i Artur graven un segon disc amb motiu de la seua participació en un festival internacional folklóric a Holanda amb el Grup de Danses de Quatretonda. Josep i Artur inicien escoles de tabal i dolçaina a Benetússer, Torrent i València. Autodidacta, deprenent d'oïda i fet en el carrer, ha donat com a resultat una forma molt peculiar de tocar i fer sonar la dolçaina. Ha compost melodies senzilles com el Pasacarrer de Benetússer i el Ball de Nanos de Benetússer.

Durant aquests ja més de 30 anys ha compartit molt bons moments amb molts amics, alguns dels quals han participat en la gravació d'aquest disc: El Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol, Els Amics amb Sandra Tolosa, Mª Salut Alcalà, el germans Pau i Carles Llorca, Javi Corredor, Paco Almudéver Paquet, el Grup Joncar d'Albades amb Pepe Moreno de L'Alcudia, Lola Corberà i Luís Añó d'Alfarp, Dani Miquel el Cantacançons de L'Alcudia, Jacint Hernández d'Alcasser, Josemi Sánchez, Josep Juste Mama d'Alboraia, Xavier Richart d'Algemesí, Josep Lluís Sanz el Sigalo, Manolo Miralles el Pixonet de Manises, Vicent Perucho, Ramón Capella de València, Vicent Muñoz de Picanya, Paco Cosín, Miguel Pons, Vicent Raga, Vicent Merino de Benetússer...

Enregistrat l'hivern de 2010 al Centre Cultural el Molí de Benetússer i a la seu de la Societat Musical de Picassent per Radiobanda, el disc arreplega una mostra de la música que amb dolçaina s'interpreta en les distintes festes de Benetússer: Medieval, Falles, Setmana Santa, Corpus, Moros i Cristians i Festes Patronals.

José Maria Chornet i Arce interpretant el Concert d'Aranjuez

Un País de dolçaines

La dolçaina es mou. Durant els últims anys no s’ha deixat d’experimentar amb la dolçaina i de fer noves composicions i arranjaments. Aquest instrument està obrint noves portes que permeten l’entrada a móns per explorar.

Un País de dolçaines és un recull d'entrevistes realitzades en 2002 per Marisa Herràez i Císcar a diverses personalitats del món de la dolçaina. En aquest cas es tracta d'Antoni de la Asunción i Andrés, dolçainer, percussionista, compositor, i director del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol:

M’agradaria començar preguntant-te pels orígens de la dolçaina. D’on va sorgir? 

Aquest és un tema prou difícil perquè no hi ha realment uns estudis realitzats. La teoria que hi ha al carrer i que normalment creu la gent és la de que ve dels àrabs, de la època musulmana de la península, però aquesta teòricament és la més errònia, per molts motius. S’han trobat instruments molt semblants a la dolçaina, com els oboès antics, en bona part de la península i en altres punts d’Europa com el nord de França, Anglaterra i Europa central, que són zones on no van arribar els musulmans. És complicat parlar de tot això perquè un instrument pot arribar a un lloc de moltes maneres, però per a que estiga prou arrelat en una zona determinada ha de pasar un temps i haver un assentament, i els musulmans no arribaren ni de lluny a estes zones, per tant és difícil creure aquesta teoria. Hi ha una altra raó que tira per terra aquesta teoria, i és que les zones on més assentats estigueren els musulmans, com Andalusia, no tenen cap instrument que siga paregut a la dolçaina. 

Ens podem preguntar... Per què pensem que la dolçaina ve dels musulmans? Lògicament perquè en tota la regió del nord d’Àfrica hi ha instruments, xirimies que diuen ells, que són molt semblants a la dolçaina, varien en mida i en afinació, però són molt paregudes. El més fàcil és associar aquestos instruments a l’origen de la dolçaina valenciana. 

Hi ha més teories que es barallen hui en dia però tampoc hi ha cap estudi seriós que demostre que són certes. Es diu que pot ser un instrument celta, dels pobles germànics que vingueren del nord. Esta teoria lligaria la dolçaina amb els pobles del nord i del centre de Europa. Jo he vist per exemple grups anglesos que toquen instruments molt pareguts a la dolçaina. Sabem que els pobles celtes i germànics estigueren a la península, per tant podria ser un hipòtesi vàlida. 

Una altra possible teoria seria la de les croades cristianes durant l’Edat Mitjana quan se n’anaven els cristians a zones orientals a lluitar contra els infidels. Gràcies a esta relació amb els turcs o altres zones orientals podrien haver arribat instruments semblants a la dolçaina a la península. També s’ha pensat en l’Imperi romà que va estar molt de temps al nord d’Àfrica, però com veus, hui en dia és impossible saber quines d’estes teories és bona. 

D’on ve el mot dolçaina? 

L’arrel està prou clara, ve de dolç i de eina. El mot vol dir que és una ferramenta dolça, un instrument melòdic. Dins del mateix País Valencià trobem també altres noms de la dolçaina, com per exemple el de xirimita que s’utilitza al sud d’Alacant. No se sap molt bé per què es diu així. Es creu que és perquè és una zona que va ser repoblada per gent de les Illes Balears. A les Illes hi ha un instrument de pastors que es diu xirimia, és una flauta molt xicoteta, que en realitat són dos flautes unides. És molt probable que quan esta gent va arribar al sud alacantí i va vore un instrument semblant a esta xirimia comencés a anomenar-lo igual. En alguns pobles també s’ha quedat com xeremita o xaramita. 

Quins instruments semblants a la dolçaina trobem hui en dia en altres regions espanyoles? 

Podríem nomenar l’instrument genèric que seria la dulzaina castellana, pròpiament dit és un oboè antic, que no ha evolucionat i que no té claus. L’oboè actual que tenim en les bandes és una dulzaina evolucionada, amb claus que li permeten arribar a altres registres i a altres notes. La dolçaina per tant seria aquest oboè antic. 

La dulzaina més curta de totes és la valenciana, per tant, de totes és la que té el so més agut. A Catalunya tindríem la gralla que és un poquet més llarga que la dolçaina i afinada en altra tonalitat. En la zona de Múrcia i algunes regions de Castella la Manxa, sobretot en les comarques que estan més prop d’Alacant i València, i segurament per influència de la nostra comunitat, existeix el que s’anomena la pita. La pita és igual que una dolçaina però varia el nom. És curiós per exemple que dins de les festes de Caravaca de la Cruz hi ha un dia que és el del Tío de la pita. Normalment, i és curiòs, baixa un dolçainer del País Valencià a fer la festa amb dolçaina valenciana. 

Cap a la zona d’Aragó tindríem el que ells anomenen la gaita, que en realitat és una dulzaina, no s’ha de confondre amb el sac de gemec. Després, en tota la zona de Castella la Manxa i part de Castella i Lleó trobem el que seria la pròpia dulzaina. N’hi ha molts models, perquè esta dulzaina si que ha evolucionat un poquet més. Alguns models tenen claus, com si fora l’oboè actual, i altres no en tenen, depèn de la tessitura a la qual vulguen arribar. 

Si pugem encara més amunt trobem la dulzaina navarra, que ells també anomenen gaita. La gaita navarra és prou curiosa perquè té una espècie de planxa entre el tudell i la canya i una cadeneta per a adornar-la. Per últim, en algunes zones del País Basc també trobem algun instrument paregut, pot ser per influència de Navarra. 

A València, quan es pensa que va aparèixer la dolçaina? 

És molt difícil de saber perquè caldria bibliografia i sobretot una investigació a fons que mai s’ha fet. Jo m’atreviria a dir-te que la dolçaina forma part de la festa, amb un paper important, des del segle XVIII o inclús XIX. Però evidentment és un instrument que està a les nostres terres des de fa molts més anys. Jo tinc algunes informacions, el que passa és que no estan contrastades. Tinc una transcripció d’un llibre de l’Ajuntament de València on s’arreplegaven els contractes que es feien. Es tracta d’una carta transcrita del segle XV en la qual es parla de que a la ciutat de València hi havia un dolçainer amb un sou pagat per l’ajuntament, i també hi ha un altre document del segle XVI on es diu que la ciutat de València tenia un dolçainer contractat per a les festes de tot l’any. També trobem un escrit del segle XVI on es parla de que per a la visita del rei a la ciutat de València es va preparar una comitiva de pífanos i atabales. Si ho pensem probablement estos pífanos foren dolçaines, perquè el pífano és una flauta. I quin instrument de vent ix normalment al carrer amb percussió? 

A partir d’ací no es pot tornar a parlar d’informació real fins el segle XIX. Dins de molts quadres de Goya hi ha tot un seguit d’aparicions de dulzainas, això vol dir que eren prou habituals a la seua època. 

Com ha evolucionat la dolçaina des de la seua aparició a València? 

No te res a vore la dolçaina d’ara amb la dolçaina d’abans. Des de fa uns anys s’ha creat una consciència de la dolçaina i un interés per l’instrument. La dolçaina ha evolucionat, com evolucionen tots els instruments, no només en quant a la forma i l’estructura de l’instrument, sinó també en quant al repertori que es toca i la manera de tocar. 

Fa uns trenta anys en tot el País Valencià quedaven només tres o quatre persones que tocaven aquest instrument. No s’ensenyava a tocar la dolçaina perquè era un ofici, i evidentment si els dolçainers ensenyaven a tocar a altres els llevaven el treball. El dolçainer només ensenyava el que ell sabia quan s’anava a retirar, i esta era l’única forma d’aprenentatge possible. Per això no hi havia molta gent que toqués. En un moment determinat canvià la mentalitat social i es perderen alguns valors culturals, el treball per al dolçainer començà a escassejar i quasi van arribar a desaparèixer. 

Als anys setanta per tant, només quedaven quatre o cinc persones que tocaven la dolçaina. Ací a València estava Joan Blasco i per les zones de Castelló estava per exemple Pasqualet de Vila-real. Veient la situació, Joan Blasco va començar a donar classes, va fer una escola municipal a Algemesí junt amb l’ajuntament d’esta localitat. Després va crear també una escola a València. Molta de la gent que estudià amb Joan Blasco desprès van anar a altres llocs i alguns també van començar a fer classes. Es van produir una sèrie de esdeveniments que van fer que esta xicoteta arrel s’estengués cada vegada més. Hui en dia és impossible saber quanta gent estudia o toca la dolçaina perquè el número és enorme. També hi ha publicacions dedicades a la dolçaina i el nombre de discos gravats creix cada any. 

Ens podem preguntar... quina seria la clau de tot això? No se sap, pot ser l’interès de la gent que es va començar a prendre la dolçaina com un hobby i no com un treball o el canvi de la societat que va intentar recuperar unes arrels pròpies. Va arribar un moment determinat on la dolçaina anava molt lligada amb el ser progressista, ser d’esquerres. Aquest fet també va espentar molt el món de la dolçaina. Això tingué la seua part positiva, però també tingué una part negativa. No vull dir que això siga negatiu, però no hem d’oblidar mai que estem parlant d’un instrument, estem parlant de música i de tradició i no estem parlant de política. De qualsevol manera, va ser molt important per a l’avanç de la dolçaina perquè molta gent començava a estudiar-la perquè era un símbol d’esquerres. Hui en dia això ja s’ha perdut prou, encara que de vegades encara s’associa. 

Aleshores tu penses que d’alguna manera en els últims anys s’ha intentat recuperar la cultura popular? 

Jo crec que si, el que passa és que cada camp evoluciona a un ritme. Jo crec que la gent ara s’interessa i estudia. Hi ha molta més gent que estudia música i musicologia. És molt més fàcil fer gravacions, qualsevol pot anar a un estudi i amb alguns diners fer una gravació, no només de dolçaina, de qualsevol grup de danses, de folk... Vull dir que els mitjans que tenim hui en dia, tant per a arreplegar material com per a enregistrar-lo, afavoreixen molt la investigació i l’avanç. 

Però com ja he dit cada camp avança a un ritme diferent, han de succeir una sèrie de coses per a que s’encenga l’espurna. Per exemple, el cant d’estil valencià va a un ritme determinat. Ha avançat un poquet més lent del que s’esperava, però hi ha gent que està investigant i treballant en el tema. L’avantatge que va tindre és que no es va arribar a perdre mai, així com la dolçaina quasi va desaparèixer, en tots els pobles ha quedat sempre algú que cantés, perquè no estava considerat com un ofici real i es podia ensenyar. El cas és que jo crec que el tema del folklore si que va avant i que interessa. 

Tu creus que la gent que va començar a tocar la dolçaina fa uns deu o dotze anys, o la gent que la comença a tocar hui en dia, ho fa per retrobar les arrels culturals o simplement per tocar un instrument? 

Ara hi ha molta gent tocant la dolçaina, i evidentment quanta més gent n’hi haja més motius diferents n’hi hauran per a tocar. Quan qualsevol cosa es fa extensiva a molta gent automàticament es perd un poquet l’origen, però és el preu que cal pagar per a que la dolçaina estiga normalitzada, per a que siga normal trobar una dolçaina i que la gent vaja a vore concerts de dolçaina igual que va a vore concerts de banda. 

Per això pot ser que el motiu pel qual ú comence a tocar la dolçaina siga simplement que al costat de la seua casa es fan classes i a ell li agrada la música, i que no tinga ni idea de cultura popular. Vull dir que els motius de la gent ara mateix són tants com gent que toca la dolçaina. Però abans si que es veia d’una altra manera, jo conec a molta gent que va començar a tocar als anys vuitanta només perquè eren d’esquerres i era una manera de demostrar-lo. 

Estem parlant de la evolució de la dolçaina a nivell social, però com va evolucionar l’instrument físicament? 

La dolçaina és un instrument completament artesà, fins i tot abans la feia ú mateix, o li la demanava a algun torner de confiança. Quan va començar a tocar més gent es va fer necessari que l’instrument es perfeccionés, havien d’estar tots afinats iguals, perquè si no no podien tocar dos dolçainers junts. També és cert que la gent cada vegada ha anat adquirint més cultura musical, encara que no estudie, perquè hui tots sentim música: a la radio, a la tele, tenim discos... Tots sabem el que sona bé i el que no. Calia buscar un instrument equilibrat, que ens permetés tocar junts i experimentar noves coses. A l’any 1986 a València hi havia tres constructors de dolçaines. El primer a Morella, encara està. Feia unes dolçaines molt boniques, amb dibuixos, de museu, però que no servien per a tocar. Després, a València ciutat n’hi havia dos. El que li feia les dolçaines a Joan Blasco i Aliaga. Un grup de dolçainers van decidir ajuntar-se amb un torner i fer un estudi científic de la dolçaina. Van estudiar les mides, la posició dels forats, el só... Van crear una dolçaina estàndard. A partir d’ací canvia tot: es pot començar a parlar de tocar en grups, composar coses més difícils, tocar dolçaina amb una banda, fer concerts... 

Per què la dolçaina i el tabalet han adquirit un paper tant important dins de les festes populars valencianes? 

Pense que perquè és una manera prou senzilla de fer festa cridanera. No vaig a discutir la importància de les bandes dins de es festes populars, però el que està clar és que una banda són moltes persones, en canvi una dolçaina i un tabal fan la festa ells a soles, son molt econòmics. En alguns pobles, les danses les toca el clarinet o la secció de vent de la banda, això s’explica perquè en un moment donat es va perdre la dolçaina, com per exemple a les danses de la Font de la Figuera. Però no tots els pobles tenien banda, les bandes com les coneixem ara són del segle XIX, aleshores, el més fàcil i el més barat era cridar al dolçainer del poble o de algun poble del costat. 

Moltes vegades tenim la imatge de la dolçaina com instrument de carrer, no hem de perdre esta imatge perquè és una funció primordial de l’instrument. La dolçaina també està evolucionant com ja he comentat abans, es fan concerts, noves composicions, es graven discos, però tot això són coses afegides, mai hem de perdre l’arrel originària que és la de fer la festa al carrer. Sense perdre esta imatge prèvia i fonamental de la dolçaina, hem de començar també a pensar que hi ha altres possibilitats per a la dolçaina, com són els concerts, discos... 

Esta imatge d’instrument de carrer fa que la dolçaina estiga considerada com un instrument menor? 

Evidentment, és que la dolçaina hui per hui està considerada un instrument menor. Només cal anar a un conservatori o parlar amb qualsevol músic per a adonar-se, i tenen raó en el sentit de la evolució de l’instrument i el tipus de música que fa. Lògicament no podem comparar una dolçaina amb un violí, per història, evolució, repertori, composició, possibilitats expressives... El que està passant hui en dia és que s’està començant a perdre un poquet esta imatge de instrument menor. Cal ensenyar a la gent quines són les possibilitats de la dolçaina, igual que passa amb altres instruments considerats menors com l’acordió o la gaita. 

Trobes diferencies en les reaccions de la gent cap a la dolçaina d’uns pobles a uns altres? Té la mateixa consideració en tot el País Valencià? 

Hi ha pobles on s’ha mantingut molt l’esperit de la dolçaina i la gent d’aquestos pobles té sensacions diferents a altra gent quan sent una dolçaina. Per exemple, tocar a Algemesí és molt diferent a tocar en qualsevol altre lloc. La base de la processó és la dolçaina i la gent té una relació prou especial amb l’instrument. 

Normalment la dolçaina és coneguda en tots els llocs, però tocar ací a València per exemple sempre és més difícil. Hi ha molta gent i molta gent de fora del País Valencià, la vida és més ràpida... Les falles també han ajudat molt, no sempre positivament, però el cas és que han ajudat. 

En els pobles sempre és molt més fàcil, és possible aconseguir locals d’assaig i la gent normalment et recolza. 

Creus que és positiva la implantació dels estudis oficials de dolçaina dins del conservatori? 

Jo crec que el que busca la Federació Valenciana de Dolçainers amb això és normalitzar la dolçaina. Entra dins del conservatori exactament en les mateixes condicions que altres instruments. Serà una opció més com la de qualsevol altre instrument, i caldrà fer totes les assignatures complementàries com per a la resta d’instruments. 

No est tracta de que la dolçaina entre dins del conservatori per a interpretar a Bach, que si cal si que ho interpretarà, però el que vull dir és que del que es tracta és de que siga un instrument normal, i que la resta de músics consideren la dolçaina com un instrument més, això serà positiu. Si un dia es fa una audició en el conservatori, podran tocar els alumnes de violí un concert de Paganini, i els de dolçaina una dansà per exemple. De esta manera l’àmbit propi de la dolçaina es podrà introduir dins del conservatori. 

Què estem veient de nou al món de la dolçaina? Vull dir que s’està introduint en nous registres musicals... 

S’estan fent moltes coses noves... El primer que destacaria serien les noves composicions per a dolçaina i percussió. Concerts de dolçaina s’han fet tota la vida. A les festes del poble el dolçainer normalment es pujava al taulat i es feia un concert. Se tocaven les peces més lluidores, es dir les que tenien més dificultat o inclús les que més coneixia la gent. La gent hui en dia quan va a sentir un concert no vol sentir el mateix que quan toquem pel carrer. La mateixa gent que toca, en un concert vol tocar coses diferents, amb veus i amb més dificultat. Això fa que algunes persones es decidisquen a composar peces especials. A partir d’ací ha començat un món nou i diferent. Es fan adaptacions, marxes mores o cristianes, peces completament noves, totes amb una major dificultat. Ha aparegut també la figura del director, per la complicació de les peces i la dificultat rítmica, cal una persona que vaja coordinant tot això i que marque les entrades i el compàs. 

Hi ha molta gent que estiga composant ara mateix per a dolçaina? 

No n’hi ha molta però cada vegada n’hi ha més. Han ajudat molt els concursos de composició que s’han creat durant els últims anys. Compositors podem haver-ne molts, no se sap, però que trauen les seues obres a la llum no hi ha tants com ens agradaria. Composar per a dolçaina és prou difícil en el sentit que costa traure tot el partit de l’instrument, cal conèixer bé les possibilitats i les característiques de l’instrument, dins de quins registres es pot moure i quins recursos tens quan composes. Jo m’atreviria a dir-te de forma molt valenta que en aquest moment els compositors que realment tenen obres importants, estan en el punt més alt de la composició i la gent els segueix i els està gravant poden ser sis o set. 

Ens estaves parlant dels nous registres on s’està introduint la dolçaina... 

Si, i hem parlat ja de les noves composicions. Altre registre que destacaria és el de les bandes. Hi ha moltes obres en les quals la dolçaina té un paper solista, o també un paper d’acompanyament. L’origen de la dolçaina a la banda són les marxes mores d’Alcoi. La primera marxa mora a la qual es va fer un arranjament per a que tocara la dolçaina es va estrenar cap a l’any 1982 o 1983, i es va a estrenar a les festes d’Alcoi com una cosa nova i prou exòtica. 

Com van les classes de dolçaina amb xiquets? 

Funcionen molt bé. A estes classes assisteixen des de xiquets de sis anys fins a antics alumnes del col·legi que van començar amb mi les classes de dolçaina, i encara que ja estan a la universitat continuen venint, crec que estan prou motivats. A més, tots els anys fem un concert de fi de curs. Amb els anys, perquè ja s’han fet déu edicions, s’ha convertit en un concert anual on venen a tocar grups molt coneguts. És l’únic concert fix de dolçaina que es fa a la ciutat de València, vull dir que és l’únic que es repeteix tots els anys, perquè a València es fan molts pocs concerts i el que es fan són esporàdics. També he de dir que ajudes privades o institucionals no en tenim cap. Ací a la ciutat de València només tenen ajudes determinades persones dins del món de la dolçaina, continuem amb l’herència de Joan Blasco i amb l’escola que ha continuat el seu fill. Tampoc hi ha cap recolzament per part dels mitjans de comunicació. 

El món de la dolçaina i del folklore no interessa als mitjans de comunicació? 

Canal 9 per exemple te un conveni al qual es diu que per cada x minuts de programació ha d’aparèixer un percentatge determinat on es parle de música tradicional. Això explica que de vegades apareguen noticies de cinc segons. No crec que ells s’interessen realment, perquè nosaltres portem déu anys enviant informació als mitjans del concert de fi de curs, que és un esdeveniment prou important dins del món de la dolçaina i que sempre és un èxit de públic, i mai ha aparegut en cap mitjà. Jo pense que els mitjans tenen un nou camp ací per a explotar. 

Antoni, moltes gràcies per tot. Voldries afegir alguna cosa més? 

Res, gràcies a tu per interessar-te pel món de la dolçaina.