dijous, 2 de setembre de 2010

Un País de dolçaines

La dolçaina es mou. Durant els últims anys no s’ha deixat d’experimentar amb la dolçaina i de fer noves composicions i arranjaments. Aquest instrument està obrint noves portes que permeten l’entrada a móns per explorar.

Un País de dolçaines és un recull d'entrevistes realitzades en 2002 per Marisa Herràez i Císcar a diverses personalitats del món de la dolçaina. En aquest cas es tracta d'Antoni de la Asunción i Andrés, dolçainer, percussionista, compositor, i director del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol:

M’agradaria començar preguntant-te pels orígens de la dolçaina. D’on va sorgir? 

Aquest és un tema prou difícil perquè no hi ha realment uns estudis realitzats. La teoria que hi ha al carrer i que normalment creu la gent és la de que ve dels àrabs, de la època musulmana de la península, però aquesta teòricament és la més errònia, per molts motius. S’han trobat instruments molt semblants a la dolçaina, com els oboès antics, en bona part de la península i en altres punts d’Europa com el nord de França, Anglaterra i Europa central, que són zones on no van arribar els musulmans. És complicat parlar de tot això perquè un instrument pot arribar a un lloc de moltes maneres, però per a que estiga prou arrelat en una zona determinada ha de pasar un temps i haver un assentament, i els musulmans no arribaren ni de lluny a estes zones, per tant és difícil creure aquesta teoria. Hi ha una altra raó que tira per terra aquesta teoria, i és que les zones on més assentats estigueren els musulmans, com Andalusia, no tenen cap instrument que siga paregut a la dolçaina. 

Ens podem preguntar... Per què pensem que la dolçaina ve dels musulmans? Lògicament perquè en tota la regió del nord d’Àfrica hi ha instruments, xirimies que diuen ells, que són molt semblants a la dolçaina, varien en mida i en afinació, però són molt paregudes. El més fàcil és associar aquestos instruments a l’origen de la dolçaina valenciana. 

Hi ha més teories que es barallen hui en dia però tampoc hi ha cap estudi seriós que demostre que són certes. Es diu que pot ser un instrument celta, dels pobles germànics que vingueren del nord. Esta teoria lligaria la dolçaina amb els pobles del nord i del centre de Europa. Jo he vist per exemple grups anglesos que toquen instruments molt pareguts a la dolçaina. Sabem que els pobles celtes i germànics estigueren a la península, per tant podria ser un hipòtesi vàlida. 

Una altra possible teoria seria la de les croades cristianes durant l’Edat Mitjana quan se n’anaven els cristians a zones orientals a lluitar contra els infidels. Gràcies a esta relació amb els turcs o altres zones orientals podrien haver arribat instruments semblants a la dolçaina a la península. També s’ha pensat en l’Imperi romà que va estar molt de temps al nord d’Àfrica, però com veus, hui en dia és impossible saber quines d’estes teories és bona. 

D’on ve el mot dolçaina? 

L’arrel està prou clara, ve de dolç i de eina. El mot vol dir que és una ferramenta dolça, un instrument melòdic. Dins del mateix País Valencià trobem també altres noms de la dolçaina, com per exemple el de xirimita que s’utilitza al sud d’Alacant. No se sap molt bé per què es diu així. Es creu que és perquè és una zona que va ser repoblada per gent de les Illes Balears. A les Illes hi ha un instrument de pastors que es diu xirimia, és una flauta molt xicoteta, que en realitat són dos flautes unides. És molt probable que quan esta gent va arribar al sud alacantí i va vore un instrument semblant a esta xirimia comencés a anomenar-lo igual. En alguns pobles també s’ha quedat com xeremita o xaramita. 

Quins instruments semblants a la dolçaina trobem hui en dia en altres regions espanyoles? 

Podríem nomenar l’instrument genèric que seria la dulzaina castellana, pròpiament dit és un oboè antic, que no ha evolucionat i que no té claus. L’oboè actual que tenim en les bandes és una dulzaina evolucionada, amb claus que li permeten arribar a altres registres i a altres notes. La dolçaina per tant seria aquest oboè antic. 

La dulzaina més curta de totes és la valenciana, per tant, de totes és la que té el so més agut. A Catalunya tindríem la gralla que és un poquet més llarga que la dolçaina i afinada en altra tonalitat. En la zona de Múrcia i algunes regions de Castella la Manxa, sobretot en les comarques que estan més prop d’Alacant i València, i segurament per influència de la nostra comunitat, existeix el que s’anomena la pita. La pita és igual que una dolçaina però varia el nom. És curiós per exemple que dins de les festes de Caravaca de la Cruz hi ha un dia que és el del Tío de la pita. Normalment, i és curiòs, baixa un dolçainer del País Valencià a fer la festa amb dolçaina valenciana. 

Cap a la zona d’Aragó tindríem el que ells anomenen la gaita, que en realitat és una dulzaina, no s’ha de confondre amb el sac de gemec. Després, en tota la zona de Castella la Manxa i part de Castella i Lleó trobem el que seria la pròpia dulzaina. N’hi ha molts models, perquè esta dulzaina si que ha evolucionat un poquet més. Alguns models tenen claus, com si fora l’oboè actual, i altres no en tenen, depèn de la tessitura a la qual vulguen arribar. 

Si pugem encara més amunt trobem la dulzaina navarra, que ells també anomenen gaita. La gaita navarra és prou curiosa perquè té una espècie de planxa entre el tudell i la canya i una cadeneta per a adornar-la. Per últim, en algunes zones del País Basc també trobem algun instrument paregut, pot ser per influència de Navarra. 

A València, quan es pensa que va aparèixer la dolçaina? 

És molt difícil de saber perquè caldria bibliografia i sobretot una investigació a fons que mai s’ha fet. Jo m’atreviria a dir-te que la dolçaina forma part de la festa, amb un paper important, des del segle XVIII o inclús XIX. Però evidentment és un instrument que està a les nostres terres des de fa molts més anys. Jo tinc algunes informacions, el que passa és que no estan contrastades. Tinc una transcripció d’un llibre de l’Ajuntament de València on s’arreplegaven els contractes que es feien. Es tracta d’una carta transcrita del segle XV en la qual es parla de que a la ciutat de València hi havia un dolçainer amb un sou pagat per l’ajuntament, i també hi ha un altre document del segle XVI on es diu que la ciutat de València tenia un dolçainer contractat per a les festes de tot l’any. També trobem un escrit del segle XVI on es parla de que per a la visita del rei a la ciutat de València es va preparar una comitiva de pífanos i atabales. Si ho pensem probablement estos pífanos foren dolçaines, perquè el pífano és una flauta. I quin instrument de vent ix normalment al carrer amb percussió? 

A partir d’ací no es pot tornar a parlar d’informació real fins el segle XIX. Dins de molts quadres de Goya hi ha tot un seguit d’aparicions de dulzainas, això vol dir que eren prou habituals a la seua època. 

Com ha evolucionat la dolçaina des de la seua aparició a València? 

No te res a vore la dolçaina d’ara amb la dolçaina d’abans. Des de fa uns anys s’ha creat una consciència de la dolçaina i un interés per l’instrument. La dolçaina ha evolucionat, com evolucionen tots els instruments, no només en quant a la forma i l’estructura de l’instrument, sinó també en quant al repertori que es toca i la manera de tocar. 

Fa uns trenta anys en tot el País Valencià quedaven només tres o quatre persones que tocaven aquest instrument. No s’ensenyava a tocar la dolçaina perquè era un ofici, i evidentment si els dolçainers ensenyaven a tocar a altres els llevaven el treball. El dolçainer només ensenyava el que ell sabia quan s’anava a retirar, i esta era l’única forma d’aprenentatge possible. Per això no hi havia molta gent que toqués. En un moment determinat canvià la mentalitat social i es perderen alguns valors culturals, el treball per al dolçainer començà a escassejar i quasi van arribar a desaparèixer. 

Als anys setanta per tant, només quedaven quatre o cinc persones que tocaven la dolçaina. Ací a València estava Joan Blasco i per les zones de Castelló estava per exemple Pasqualet de Vila-real. Veient la situació, Joan Blasco va començar a donar classes, va fer una escola municipal a Algemesí junt amb l’ajuntament d’esta localitat. Després va crear també una escola a València. Molta de la gent que estudià amb Joan Blasco desprès van anar a altres llocs i alguns també van començar a fer classes. Es van produir una sèrie de esdeveniments que van fer que esta xicoteta arrel s’estengués cada vegada més. Hui en dia és impossible saber quanta gent estudia o toca la dolçaina perquè el número és enorme. També hi ha publicacions dedicades a la dolçaina i el nombre de discos gravats creix cada any. 

Ens podem preguntar... quina seria la clau de tot això? No se sap, pot ser l’interès de la gent que es va començar a prendre la dolçaina com un hobby i no com un treball o el canvi de la societat que va intentar recuperar unes arrels pròpies. Va arribar un moment determinat on la dolçaina anava molt lligada amb el ser progressista, ser d’esquerres. Aquest fet també va espentar molt el món de la dolçaina. Això tingué la seua part positiva, però també tingué una part negativa. No vull dir que això siga negatiu, però no hem d’oblidar mai que estem parlant d’un instrument, estem parlant de música i de tradició i no estem parlant de política. De qualsevol manera, va ser molt important per a l’avanç de la dolçaina perquè molta gent començava a estudiar-la perquè era un símbol d’esquerres. Hui en dia això ja s’ha perdut prou, encara que de vegades encara s’associa. 

Aleshores tu penses que d’alguna manera en els últims anys s’ha intentat recuperar la cultura popular? 

Jo crec que si, el que passa és que cada camp evoluciona a un ritme. Jo crec que la gent ara s’interessa i estudia. Hi ha molta més gent que estudia música i musicologia. És molt més fàcil fer gravacions, qualsevol pot anar a un estudi i amb alguns diners fer una gravació, no només de dolçaina, de qualsevol grup de danses, de folk... Vull dir que els mitjans que tenim hui en dia, tant per a arreplegar material com per a enregistrar-lo, afavoreixen molt la investigació i l’avanç. 

Però com ja he dit cada camp avança a un ritme diferent, han de succeir una sèrie de coses per a que s’encenga l’espurna. Per exemple, el cant d’estil valencià va a un ritme determinat. Ha avançat un poquet més lent del que s’esperava, però hi ha gent que està investigant i treballant en el tema. L’avantatge que va tindre és que no es va arribar a perdre mai, així com la dolçaina quasi va desaparèixer, en tots els pobles ha quedat sempre algú que cantés, perquè no estava considerat com un ofici real i es podia ensenyar. El cas és que jo crec que el tema del folklore si que va avant i que interessa. 

Tu creus que la gent que va començar a tocar la dolçaina fa uns deu o dotze anys, o la gent que la comença a tocar hui en dia, ho fa per retrobar les arrels culturals o simplement per tocar un instrument? 

Ara hi ha molta gent tocant la dolçaina, i evidentment quanta més gent n’hi haja més motius diferents n’hi hauran per a tocar. Quan qualsevol cosa es fa extensiva a molta gent automàticament es perd un poquet l’origen, però és el preu que cal pagar per a que la dolçaina estiga normalitzada, per a que siga normal trobar una dolçaina i que la gent vaja a vore concerts de dolçaina igual que va a vore concerts de banda. 

Per això pot ser que el motiu pel qual ú comence a tocar la dolçaina siga simplement que al costat de la seua casa es fan classes i a ell li agrada la música, i que no tinga ni idea de cultura popular. Vull dir que els motius de la gent ara mateix són tants com gent que toca la dolçaina. Però abans si que es veia d’una altra manera, jo conec a molta gent que va començar a tocar als anys vuitanta només perquè eren d’esquerres i era una manera de demostrar-lo. 

Estem parlant de la evolució de la dolçaina a nivell social, però com va evolucionar l’instrument físicament? 

La dolçaina és un instrument completament artesà, fins i tot abans la feia ú mateix, o li la demanava a algun torner de confiança. Quan va començar a tocar més gent es va fer necessari que l’instrument es perfeccionés, havien d’estar tots afinats iguals, perquè si no no podien tocar dos dolçainers junts. També és cert que la gent cada vegada ha anat adquirint més cultura musical, encara que no estudie, perquè hui tots sentim música: a la radio, a la tele, tenim discos... Tots sabem el que sona bé i el que no. Calia buscar un instrument equilibrat, que ens permetés tocar junts i experimentar noves coses. A l’any 1986 a València hi havia tres constructors de dolçaines. El primer a Morella, encara està. Feia unes dolçaines molt boniques, amb dibuixos, de museu, però que no servien per a tocar. Després, a València ciutat n’hi havia dos. El que li feia les dolçaines a Joan Blasco i Aliaga. Un grup de dolçainers van decidir ajuntar-se amb un torner i fer un estudi científic de la dolçaina. Van estudiar les mides, la posició dels forats, el só... Van crear una dolçaina estàndard. A partir d’ací canvia tot: es pot començar a parlar de tocar en grups, composar coses més difícils, tocar dolçaina amb una banda, fer concerts... 

Per què la dolçaina i el tabalet han adquirit un paper tant important dins de les festes populars valencianes? 

Pense que perquè és una manera prou senzilla de fer festa cridanera. No vaig a discutir la importància de les bandes dins de es festes populars, però el que està clar és que una banda són moltes persones, en canvi una dolçaina i un tabal fan la festa ells a soles, son molt econòmics. En alguns pobles, les danses les toca el clarinet o la secció de vent de la banda, això s’explica perquè en un moment donat es va perdre la dolçaina, com per exemple a les danses de la Font de la Figuera. Però no tots els pobles tenien banda, les bandes com les coneixem ara són del segle XIX, aleshores, el més fàcil i el més barat era cridar al dolçainer del poble o de algun poble del costat. 

Moltes vegades tenim la imatge de la dolçaina com instrument de carrer, no hem de perdre esta imatge perquè és una funció primordial de l’instrument. La dolçaina també està evolucionant com ja he comentat abans, es fan concerts, noves composicions, es graven discos, però tot això són coses afegides, mai hem de perdre l’arrel originària que és la de fer la festa al carrer. Sense perdre esta imatge prèvia i fonamental de la dolçaina, hem de començar també a pensar que hi ha altres possibilitats per a la dolçaina, com són els concerts, discos... 

Esta imatge d’instrument de carrer fa que la dolçaina estiga considerada com un instrument menor? 

Evidentment, és que la dolçaina hui per hui està considerada un instrument menor. Només cal anar a un conservatori o parlar amb qualsevol músic per a adonar-se, i tenen raó en el sentit de la evolució de l’instrument i el tipus de música que fa. Lògicament no podem comparar una dolçaina amb un violí, per història, evolució, repertori, composició, possibilitats expressives... El que està passant hui en dia és que s’està començant a perdre un poquet esta imatge de instrument menor. Cal ensenyar a la gent quines són les possibilitats de la dolçaina, igual que passa amb altres instruments considerats menors com l’acordió o la gaita. 

Trobes diferencies en les reaccions de la gent cap a la dolçaina d’uns pobles a uns altres? Té la mateixa consideració en tot el País Valencià? 

Hi ha pobles on s’ha mantingut molt l’esperit de la dolçaina i la gent d’aquestos pobles té sensacions diferents a altra gent quan sent una dolçaina. Per exemple, tocar a Algemesí és molt diferent a tocar en qualsevol altre lloc. La base de la processó és la dolçaina i la gent té una relació prou especial amb l’instrument. 

Normalment la dolçaina és coneguda en tots els llocs, però tocar ací a València per exemple sempre és més difícil. Hi ha molta gent i molta gent de fora del País Valencià, la vida és més ràpida... Les falles també han ajudat molt, no sempre positivament, però el cas és que han ajudat. 

En els pobles sempre és molt més fàcil, és possible aconseguir locals d’assaig i la gent normalment et recolza. 

Creus que és positiva la implantació dels estudis oficials de dolçaina dins del conservatori? 

Jo crec que el que busca la Federació Valenciana de Dolçainers amb això és normalitzar la dolçaina. Entra dins del conservatori exactament en les mateixes condicions que altres instruments. Serà una opció més com la de qualsevol altre instrument, i caldrà fer totes les assignatures complementàries com per a la resta d’instruments. 

No est tracta de que la dolçaina entre dins del conservatori per a interpretar a Bach, que si cal si que ho interpretarà, però el que vull dir és que del que es tracta és de que siga un instrument normal, i que la resta de músics consideren la dolçaina com un instrument més, això serà positiu. Si un dia es fa una audició en el conservatori, podran tocar els alumnes de violí un concert de Paganini, i els de dolçaina una dansà per exemple. De esta manera l’àmbit propi de la dolçaina es podrà introduir dins del conservatori. 

Què estem veient de nou al món de la dolçaina? Vull dir que s’està introduint en nous registres musicals... 

S’estan fent moltes coses noves... El primer que destacaria serien les noves composicions per a dolçaina i percussió. Concerts de dolçaina s’han fet tota la vida. A les festes del poble el dolçainer normalment es pujava al taulat i es feia un concert. Se tocaven les peces més lluidores, es dir les que tenien més dificultat o inclús les que més coneixia la gent. La gent hui en dia quan va a sentir un concert no vol sentir el mateix que quan toquem pel carrer. La mateixa gent que toca, en un concert vol tocar coses diferents, amb veus i amb més dificultat. Això fa que algunes persones es decidisquen a composar peces especials. A partir d’ací ha començat un món nou i diferent. Es fan adaptacions, marxes mores o cristianes, peces completament noves, totes amb una major dificultat. Ha aparegut també la figura del director, per la complicació de les peces i la dificultat rítmica, cal una persona que vaja coordinant tot això i que marque les entrades i el compàs. 

Hi ha molta gent que estiga composant ara mateix per a dolçaina? 

No n’hi ha molta però cada vegada n’hi ha més. Han ajudat molt els concursos de composició que s’han creat durant els últims anys. Compositors podem haver-ne molts, no se sap, però que trauen les seues obres a la llum no hi ha tants com ens agradaria. Composar per a dolçaina és prou difícil en el sentit que costa traure tot el partit de l’instrument, cal conèixer bé les possibilitats i les característiques de l’instrument, dins de quins registres es pot moure i quins recursos tens quan composes. Jo m’atreviria a dir-te de forma molt valenta que en aquest moment els compositors que realment tenen obres importants, estan en el punt més alt de la composició i la gent els segueix i els està gravant poden ser sis o set. 

Ens estaves parlant dels nous registres on s’està introduint la dolçaina... 

Si, i hem parlat ja de les noves composicions. Altre registre que destacaria és el de les bandes. Hi ha moltes obres en les quals la dolçaina té un paper solista, o també un paper d’acompanyament. L’origen de la dolçaina a la banda són les marxes mores d’Alcoi. La primera marxa mora a la qual es va fer un arranjament per a que tocara la dolçaina es va estrenar cap a l’any 1982 o 1983, i es va a estrenar a les festes d’Alcoi com una cosa nova i prou exòtica. 

Com van les classes de dolçaina amb xiquets? 

Funcionen molt bé. A estes classes assisteixen des de xiquets de sis anys fins a antics alumnes del col·legi que van començar amb mi les classes de dolçaina, i encara que ja estan a la universitat continuen venint, crec que estan prou motivats. A més, tots els anys fem un concert de fi de curs. Amb els anys, perquè ja s’han fet déu edicions, s’ha convertit en un concert anual on venen a tocar grups molt coneguts. És l’únic concert fix de dolçaina que es fa a la ciutat de València, vull dir que és l’únic que es repeteix tots els anys, perquè a València es fan molts pocs concerts i el que es fan són esporàdics. També he de dir que ajudes privades o institucionals no en tenim cap. Ací a la ciutat de València només tenen ajudes determinades persones dins del món de la dolçaina, continuem amb l’herència de Joan Blasco i amb l’escola que ha continuat el seu fill. Tampoc hi ha cap recolzament per part dels mitjans de comunicació. 

El món de la dolçaina i del folklore no interessa als mitjans de comunicació? 

Canal 9 per exemple te un conveni al qual es diu que per cada x minuts de programació ha d’aparèixer un percentatge determinat on es parle de música tradicional. Això explica que de vegades apareguen noticies de cinc segons. No crec que ells s’interessen realment, perquè nosaltres portem déu anys enviant informació als mitjans del concert de fi de curs, que és un esdeveniment prou important dins del món de la dolçaina i que sempre és un èxit de públic, i mai ha aparegut en cap mitjà. Jo pense que els mitjans tenen un nou camp ací per a explotar. 

Antoni, moltes gràcies per tot. Voldries afegir alguna cosa més? 

Res, gràcies a tu per interessar-te pel món de la dolçaina.

Cap comentari:

Publica un comentari