dilluns, 27 de setembre de 2010

Els orígens de la dolçaina

La dolçaina hui en dia gaudeix d’una salut i una vitalitat envejable si atenem al nombre de persones que l’estudien, que l’ensenyen, que formen part d’agrupacions diverses i que l’estimen, i també a la quantitat i qualitat de les manifestacions artístiques i culturals a les que intervé, de les que forma part o n’és protagonista. 

Està a les nostres mans fer possible que aquesta situació es perllongue indefinidament perquè, com canta Raimon, “qui perd els orígens, perd (la) identitat.”

Funció social de l'instrument

Les funcions socials dels instruments de vent, entre els quals tenim la dolçaina, i dels instruments de corda han estat normalment diferenciades. 

"La diferenciació entre instruments de vent i de corda amb funcions oposades té els seus orígens (...) en les cultures clàssiques, (...) els aeròfons eren utilitzats per excitar les passions o com a mostra de poder (civil o religiós), el que es corresponia amb una sonoritat potent, mentre que els cordòfons eren instruments d’especulació científica, de recolzament a la docència amb un fi clarament didàctic, o d’acompanyament d’altres manifestacions artístiques subtils i refinades (cant o recitat de poesia)." PORRAS ROBLES, F.

Per tant, seguint aquest argument i enllaçant amb les idees de Nietzsche, la dolçaina, com a instrument de vent, acompanyaria sempre les manifestacions de la vessant dionisíaca de la música, la part més instintiva i passional, en contraposició a la vessant apol·línia, que s’identifica amb l’equilibri i la contenció. 

Ja tenim una primera aproximació a la idiosincràsia de l’instrument. Però, vegem què passa amb la persona que toca la dolçaina... 

L'instrumentista

És interessant fixar-nos en la denominació que s’utilitza per referir-se a la persona que interpreta música amb la dolçaina. 

"El de dolçainer era un ofici més. La morfologia de la paraula dolçainer pot ajudar a comprendre un poc la consideració vers l’instrument que es tenia en el passat. Per fer-la derivar de dolçaina s’utilitza la desinència –er, per donar-li un significat igual que amb llanterner, torner, forner, ferrer o cabrer. Dolçainer no és aquell, per tant, que es dedica a l’art de tocar la dolçaina, sinó a l’ofici de fer-la sonar. Aquest matís referit a ‘art de’, o ‘virtut de’ (relacionat amb l’art de la música) ve donat per la desinència –ista, que és la que s’afegeix al nom de qualsevol altre instrument de caràcter més culte i normalitzat: flautista, trompetista, guitarrista, pianista..." CANO, E. i RICHART, X. 

Trobem, doncs, que el fet de tocar la dolçaina sempre ha estat relacionat amb la realització d’un ofici i no pas a una activitat artística.

Descripció de l'instrument

Finalment, per emmarcar el text que a continuació s’exposa, ens cal realitzar una classificació organològica i física de l’instrument. Segons Eric von Hornbostel i Curt Sachs, la dolçaina es pot classificar com un instrument: 

Aeròfon: El so es genera mitjançant la pertorbació de l’aire.

De columna: L’aire en vibració està contingut dins de l’instrument.

De llengüeta doble: El so es produeix per l’acció de dues llengüetes simètriques, fixades a un tudell inserit a l’extrem superior del tub, que en ser travessades pel buf de l’instrumentista vibren l’una contra l’altra entre els seus llavis.

De tub cònic: El tub té forma cònica. 

Les parts de la dolçaina 

La llengüeta: Part que produeix l’excitació.

El tudell: Peça de metall que serveix de pont d’unió entre la llengüeta i el cos.

El cos: D’una sola peça de fusta amb un tub cònic pronunciat i 7 forats més el forat per al dit polze de la mà esquerra; es pot dividir en 3 parts (gobelet, cos i campana). 

Una vegada dit açò, començarem amb l’exposició pròpiament dita sobre l’instrument i el seu possible origen i evolució fins els nostres dies... 

ORIGEN DE L'INSTRUMENT 

Entre totes les persones que s’han interessat en major o menor dedicació a l’estudi de l’origen i evolució de la dolçaina, hi ha una gran divergència d’opinions i no s’arriba a cap acord. 

En el que tots sí estan d’acord és que “una reconstrucció fiable de la història del nostre (...)  instrument o de l’evolució dels seus antecedents històrics (...) són tasques molt difícils de dur a terme, ja que (...) la dolçaina sempre ha estat part de la cultura oral de la nostra terra. (...) La història de la dolçaina (...) no ha estat mai escrita.” MORA GOTERRIS, P.

“Per trobar els orígens del nostre instrument, no hem de buscar la paraula dolçaina, sinó el nom genèric de la família a la que pertany aquest instrument, la família de l’oboè.” JUSTE i MARTÍ, J.

Seguint al mateix autor, ens diu que aquest instrument possiblement apareix a Mesopotàmia entre els segles XVI i XV aC. D’idèntica opinió són Ramón Andrés i Josep Crivillé respecte a utilitzar l’oboè com a nom genèric de la família i situar l’origen de l’instrument. Ernest Llorca també cita el “territori comprés entre els rius Tigris i Eufrates” on hi existí un oboè doble que podria ser el primer antecedent conegut de la dolçaina. El musicòleg Francesc Rius, en canvi, situa el primer possible antecedent en la xeremia, ja que diu que les anteriors referències no són molt clares. 

Personalment, realitzaré una síntesi del possible camí que ens porta des dels instruments de doble llengüeta més antics coneguts fins hui en dia. Jutjar quins sí i quins no són antecedents de la dolçaina, quan els mateixos experts no es posen d’acord, sembla una feina complicada de dur a terme. 

ELS INSTRUMENTS DE LLENGÜETA A L'EDAT ANTIGA: COS DOBLE 

“La història dels instruments de llengüeta comença al 5é mil·lenni aC. (...) Els instruments de llengüeta eren quasi invariablement tocats en parells. (...) Açò sembla haver estat adoptat per tots els instrumentistes de llengüeta com una cosa natural. (...) Els instruments de doble cos divergent romangueren al 2on mil·lenni aC com l’únic instrument normalment usat en la música de qualsevol tipus. Aquest és l’instrument de la Bíblia, l’aulos dels grecs i la tíbia dels romans.” BAINES, A. 

Mesopotàmia: abub 

A Mesopotàmia trobem els “primers espècimens d’un instrument de vent civilitzat.” Aquest instrument era de doble llengüeta. “Els antics, per als que la música era una professió i un art, no hi ha dubte que preferien la doble llengüeta a la simple, en virtut de la seua gran flexibilitat.” BAINES, A. 

Els oboès dobles mesopotàmics tenien dos tubs amb un sol broquet. Els seus extrems estaven separats i cada mà treballava en un tub. Algunes vegades eren cilíndrics; altres vegades, cònics. 

Cultures prehel·lèniques: oboè doble 

A les Illes Ciclàdiques s’han trobat moltes restes escultòriques que representen a músics, entre les que destaquen les dels músics tocant oboès dobles. 

Grècia: aulos 

Instrument de vent de la Grècia antiga. El seu nom significa literalment canya o tub. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble i tub cilíndric. 

“Des del punt de vista organològic (...) amb freqüència es comet l’errada de classificar l’aulos com a flauta doble, el que és una evident incorrecció ja que no posseïa bisell, peça característica de les flautes, sinó llengüetes. (...) Tanmateix, on els especialistes no han arribat a cap acord ha estat a l’hora de determinar el nombre de llengüetes: per a uns tenia només una, fixa en la part superior, el que el convertiria en avantpassat remot de l’actual clarinet, mentre que, per a altres, posseiria dues i, per tant, s’emparentaria amb les dolçaines i els actuals oboès.” PORRAS ROBLES, F. 

Consistia en un o dos tubs estrets d’uns 50 cm, en un principi de canya i posteriorment de fusta, ivori o metall, amb alguns forats que culminaven en un petit pavelló en els darrers models. Quan tenien dos tubs, aquests es disposaven en angle, en forma de V, i s’unien amb una espècie de travesser. Els primers instruments tenien tres o quatre forats, que augmentaren posteriorment fins a quinze. El tipus doble fou el més habitual i els instruments de més de sis forats tenien unes anelles mòbils que en girar podien tapar el forat que els corresponia. Aquest primitiu mecanisme permetia canviar de mode sense canviar d’instrument. 

L’aulos passà de Grècia a Egipte, Etrúria i Roma, on rebé el nom de tíbia. El so de l’aulos era potent, agut i penetrant, i els seus instrumentistes, per a poder evitar la fatiga i controlar la pressió d’aire, usaven la phorbeia, corretges de cuir que subjectaven les galtes i que es lligaven al clatell. Fou l’aeròfon grec més important, present en totes les manifestacions públiques, teatre, bacanals i celebracions religioses. 

Malgrat la seua omnipresència, Plató no li depara massa estima per considerar-lo d’afinació dubtosa i so incert. Molt difícil de tocar, Aristòtil aconsellà el seu ús només als professionals, l’aulos fou un instrument per a virtuosos, entre els quals destacaren Prònom de Tebes, Ptolemeu XI, Timoteu de Milet i Filoxen. 

Roma: tíbia 

Instrument de vent de doble llengüeta del món romà, de tipus i funcions similars a l’aulos grec, generalment construït amb secció cònica i doble cos divergent. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de doble llengüeta i tub cònic. 

La tíbia adquirí un paper molt important en la vida musical romana, i fou emprada en moltes manifestacions públiques de caràcter religiós o festiu, i també al temple i al teatre. Els seus intèrprets s’agruparen en una organització gremial. 

En l’època hel·lenística, els romans perfeccionaren els diferents tipus de tíbia a partir dels instruments grecs, augmentant-ne el nombre de forats i creant nous models, sobretot de més greus, alguns dels quals arribaren a tenir un metre de llargada.


Vicent Adsuara i Mora
Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol

1 comentari:

l'agrupació cultural de dolçainers i tabaleters 'el Cudol' ha dit...

Continuarem pròximament amb la història de la dolçaina a l'Edat Medieval.

Publica un comentari