dilluns, 20 de desembre del 2010

Taller d'ergonomia per a dolçaina i percussió

Els problemes mèdics que afecten als músics rarament transcendeixen. Encara així, representen una important xacra per a aquesta professió. No solament disminueixen la seua qualitat de vida si no que, sovint, limiten, frenen o finalitzen la seua projecció professional. Els moviments repetitius realitzats en postures i condicions poc ergonòmiques, així com les pressions externes o autoimposades, situen al músic entre els col·lectius més predisposats a patir malalties de tipus professional. Aquest escenari desfavorable sol agreujar-se per l'escassa formació i la poca consciència que té el músic del treball físic que comporta la seua activitat. Açò li porta, sovint, a negligir els principis bàsics de l'entrenament, de la recuperació i, fins i tot, de l'aprenentatge i a realitzar un escàs treball corporal. L'adquisició d'uns mínims coneixements anatòmics, fisiològics, ergonòmics i posturals bàsics sembla imprescindible per a poder canviar la seua actitud. Tal formació, al costat de la incorporació de programes de condicionament físic i treball corporal, semblen l'eina més indicada per a millorar la qualitat de vida del músic. Aquests coneixements haurien de transmetre's ja durant la fase de formació del músic i haurien d'actualitzar-se periòdicament realitzant-se intervencions preventives tant per a professors com a músics professionals.

Encara que les causes d'aquestes malalties poden ser múltiples, existeixen uns factors de risc amb major pes. El principal es basa en un aforisme que ens diu que no hi ha cap gest que siga el bastant lleuger com perquè, si ho repetim suficients vegades, no ens acabe lesionant. El problema del músic és que, per a aconseguir un nivell suficient de destresa i, després, mantenir-ho, ha de repetir tot el que fa infinitat de vegades. Quasi sempre les suficients com perquè puga lesionar-se. A més, aqueix moviment repetitiu se sol realitzar sota una certa tensió usant un instrument musical que està pensat perquè es puguen realitzar sobre ell els més inimaginables virtuosismes, perquè tinga projecció i potència sonora i, fins i tot, que siga estètic però, en cap cas, pensat per a que s'adapte al músic. Amb tot açò fàcilment es comprendrà que les probabilitats d'emmalaltir són molt altes en aquest col·lectiu. De totes maneres, basant-se en els coneixements existents, aquest elevat nombre de lesions en els músics podria reduir-se si els músics prestaren més atenció a com usen el seu cos mentre practiquen i toquen. Aquesta falta de culte al cos ve, sens dubte, condicionada perquè el músic no té una vertadera consciència que la seua activitat implica, encara que habitualment no de forma generalitzada si no en regions concretes del seu cos, unes demandes físiques elevades. Juga en contra del músic el fet que els esforços i tensions lligats a la interpretació musical no sempre generen símptomes immediats que puguen avisar al músic dels seus excessos. L'activitat repetitiva més aviat genera petits canvis imperceptibles que es van acumulant i que acaben posant-se de manifest al cap d'un temps més o menys llarg. 

Normalment existeix un factor desencadenant que acaba desequilibrant una zona que ja estava sobre-exercitada. Habitualment es tracta de canvis en la rutina de treball (increment sobtat de les hores d'assaig per una examen, audició, concert, curs...), canvis en el repertori, la tècnica, l'instrument o el professor i factors personals, familiars o laborals. En general, el músic procura solucionar pel seu compte les molèsties intentant evitar haver de consultar amb els companys o professors el seu problema. Aquesta cautela ve condicionada, d'una banda, per la por que els alumnes o companys puguen interpretar el seu problema com derivat d'una mala tècnica o puga perillar el seu lloc de treball. D'altra banda, pel fet que, quan es decideix a consultar amb un metge, poques vegades troba comprensió i suport i, quasi sempre, la indicació de deixar de tocar, a la qual el músic té pànic.

Però el músic sí hauria de conèixer, de forma molt elemental, quines estructures anatòmiques són les responsables de l'execució instrumental i quines limitacions tenen. Al mateix temps, seria desitjable que sabera baix quines condicions el seu organisme treballa amb una màxima eficàcia i en què situacions es col·loca baix risc d'emmalaltir. Açò li permetria entendre la necessitat de realitzar canvis relacionats amb la higiene de treball, l'ergonomia i el condicionament físic i psíquic del seu cos. Si el músic comprèn en què condicions la fatiga muscular o mental és més intensa, en quins gestos tècnics es carreguen les articulacions o baix quin règim de treball s'acumula major tensió, més fàcilment incorporarà petites pauses durant el treball, pautes progressives quan es plantege canvis en la intensitat de tocar o, per citar només alguns exemples, utilitzar el treball mental en períodes en què necessite assajar més de el que el seu cos està preparat.

CONSELLS BÀSICS

Fes estiraments de la musculatura abans i després de tocar. 

No augmentes bruscament les hores d'assaig o estudi, màxim 20 minuts més cada dia.

Comença a una velocitat lenta i augmenta progressivament la dificultat.

No t'obsessiones a repetir un passatge o gest que no acaba d'eixir bé.

Treballa en unes condicions òptimes, llum, sorolls, temperatura, alçada del faristol i la banqueta...

Respecta les hores de son i les menjades. 

Deixa els passatges i les peces més difícils per al mig de la jornada, quan la musculatura ja està preparada i encara no està esgotada.

Fes pauses de 5 a 10 minuts cada mitja hora. Pots aprofitar-les per estirar la musculatura sobrecarregada, moure suaument les zones més tenses o, simplement, per caminar un poc.

Estigues atent al teu cos, la tensió muscular que utilitzes, com respires, el recolzament equilibrat dels peus...

Fes alguna activitat física complementària, però evita els esports de contacte. Aixó et permetrà compensar desequilibris i eliminar tensions.

No toquis mai amb dolor. En aquest cas has de parar de tocar i fer estiraments suaus. Si reapareix en properes sessions cal demanar ajuda el més ràpid possible.





Jaume Rosset i Llobet
Responsable mèdic de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada