dilluns, 7 de novembre de 2011

Taller de manteniment per a dolçaina

La conservació i manteniment del nostre instrument es fonamental per poder gaudir de totes les seves prestacions en el futur. Si no ho tenim present, ens trobarem amb que les seves qualitats tímbriques variaran i, molt probablement, a dolent. I no només la dolçaina. També hem d’aprendre a conservar la canya i com fer que ens duri molt de temps. Moltes vegades pensem que tot el seu rendiment s’ha acabat i segurament es pot recuperar fent una operació molt simple. Igualment s’ha de vigilar amb el tudell.

Parlarem primer de la dolçaina i, abans de tot, de quin acabat superficial ha de tenir. 

Hi ha constructors que posen vernís a les seves dolçaines. Aquest producte dona brillantor i un molt bon acabat, però el que pot estar molt bé per a una fusta amb una funció decorativa ja no ho es tant per a un instrument com el nostre. Qualsevol fusta té unes característiques pròpies i la seva porositat es una de les més importants. Un cop tallada, no es torna un objecte inanimat, com pot ser una pedra, sinó que segueix sent viu. Les condicions ambientals i la humitat que fem passar pel seu interior cada vegada que bufem fan que a vegades s’unfle, doblegue i, fins i tot, que es retorce. Hem de retirar tot el vernís exterior, amb un paper de vidre del gra més fi, sense apretar molt. També ho hem de fer a l’interior de la campana. 

Després farem, de seguida, una operació que repetirem un parell de vegades a l’any. Els millors moments són els canvis estacionals hivern/primavera i tardor/hivern, doncs és quan poden patir més els canvis climàtics. Hem de comprar oli d’ametlles dolces a qualsevol farmàcia, on el venen com a hidratant corporal. Amb un drap, que no deixe pels ni residus, l’estendrem al llarg de la dolçaina, per fora i per dins. Per arribar a l’interior hem de fer servir una baqueta de les que venen per netejar les flautes i on, prèviament, haurem posat una mica d’oli. Després la deixarem, damunt d’un drap o un paper, en un lloc ventilat però on no done la llum directa del sol. No s’ha d’escórrer doncs el que ens interessa es que l’absorbisca. Quan passen dos o tres dies, retirarem el sobrant amb un drap.

Aquest oli, en entrar dins la fusta, fa de protector natural. Impedeix l'entrada d’humitat i alhora l’hi proporciona elasticitat. Penseu que això es molt important al seu conducte intern. Quan bufem la dolçaina a l’hivern, us haureu adonat de que per dins surt aigua a raig. Es perquè l’aire que bufem surt més calent que l’ambiental i, com porta molta humitat dels nostres pulmons, es condensa de seguida, produint aquest efecte. També surt una bona quantitat de saliva. Aquesta humitat pot fer que l’interior de la dolçaina es torne rugós, en inflar la fusta. Ho hem d’evitar, doncs el que ens interessa es mantenir-lo llis, i no afectar a la emissió de les notes.

Després existeix el manteniment del dia a dia, necessari cada vegada que acabem de tocar. Lliguem un drap a una cadeneta, com pot ser la dels tapons de les piques d’aigua. Posem la dolçaina cap per avall i la passem fins que isca per l’altre extrem. Tirem d’ella, per passar el drap per dins. Si es massa gran es pot quedar travat. Fem-ho un parell de cops i haurem tret tot l’aigua de dins. El passem un parell de vegades per fora, repassant els forats, i haurem previngut l’aparició d’esquerdes, que poden passar anys desapercebudes i de cop aparèixer. Aquest es un dels efectes d’un mal, o nul, manteniment.

Parlem ara dels tudells. La immensa majoria estan fets de llautó, tot i que cada vegada trobem més materials com, per exemple, l’alpaca.

La saliva que acompanya les nostres bufades va deixant un residu dins del tudell i, si no el repassem de tant en tant, s’acaba fent una capa prou gruixuda com per variar la seva forma interior. Aquesta variació afecta al pas de l’aire i, conseqüentment, a l’afinació de les notes. Passem un tros de paper de wàter pel seu interior, fent que el màxim de brutícia es quede enganxada i ho rematem posant-lo baix d'una aixeta d’aigua, perquè arrossegue tot el que queda.

Pel que fa al seu ajust a la dolçaina, hi ha models que incorporen un suro a mida. Si no el porten, hem de posar unes voltes de fil i rematar amb unes quantes més de tefló. Hem d’aconseguir que es quede ben fixat, però sense tenir que fer molta força per treure’l.

Ara ens queda per veure el que s’ha de fer amb un element molt important: la canya. Primer intentaré explicar-vos les seves característiques, no tant les constructives sinó les del material amb que es fan.

Aquesta gramínia, de la qual només veiem la part externa, pertany a la família de les poàcies. Simplificant-ho un poc, podem dir que està emparentada amb cereals com el blat, però la seva morfologia es més primitiva. Les seves tiges són aèries i llenyoses, podent arribar a més de 10 metres d’alçada i entre 3 i 5 centímetres de diàmetre. Sota terra hi ha el rizoma, que fa la funció d’arrel. Sovint es parla de canyes mascle, sobretot quan es vol trobar la millor per fabricar canyes. És una errada important, doncs és una planta hermafrodita. El seu rizoma acumula les reserves amb les que la planta pot sobreviure, i es també d’on broten les noves tiges que veiem a la superfície. Ho fa d’una manera espontània, sense dependre de cap tipus de pol.linització. La tija es fibrosa, amb una superfície molt dura, i està dividida en diferents seccions, separades per uns nusos repartits d’una manera més o menys regular. En ells hi ha les gemmes d’on surten les fulles.

Tradicionalment s’ha dit que per fer les canyes de dolçaina, les canyes s’han de tallar al mes de gener, quan ja no tenen fulles verdes, i sempre en lluna vella. Aquesta època i la fase lunar fan que l’interior de la tija tingui molt poca humitat, doncs està acumulada al rizoma. És molt important que en fer-la canya, estiga totalment seca. Per això es deixen assecar en feixos durant anys, tot i que molts constructors no esperen utilitzant canyes que encara estan humides. Aquestes són les que passat poc temps perden brillantor i no es poden recuperar.

Primer de tot, hem de parlar de com les muntem al tudell. Si no ho fem correctament, ens donaran més d’un maldecap. La canya ha de poder encaixar en el tudell, perquè si la seva entrada es més xicoteta que on ha d’anar, o si la conicitat del tudell es massa gran, no podrem fer-ho. Em de fer coincidir el material al màxim. Si és més gran i queda ballant, posarem unes voltes de fil a la punta del tudell i la muntarem, assegurant-nos de que tingui una alineació correcta, fent un eix canya/tudell/dolçaina, i de que no balle. Prèviament l’haurem posat en remull perquè s’infle, i a continuació la muntem al tudell. Quan s’assenteix, s’encongeix una poc i s’hi adhereix amb molta força. Finalment donem unes quantes voltes de tefló, només a la alçada del tudell, per lligar-la ben forta.

Ara que ja tenim la canya muntada al tudell, mirarem com la guardem i com la transportem el dia que anem a tocar. Cada cop que la fem servir, acaba quedant humida. Si no s’asseca el suficient, amb el temps perdrà tota la brillantor sonora que teníem al principi i, fins i tot, pot acabar florint. El tipus de caixa que necessitem, per guardar-la, ha de tenir uns quants forats per permetre el pas de l’aire. També ha de protegir-la, contra els cops i la brutícia. Si posem al seu interior cotó, aquest es pot enganxar a la canya i haurem d’anar desenganxant fils contínuament. Es millor el paper de cuina, doncs es un material que absorbeix la humitat quasi totalment. Aquesta caixa ha d’estar en un lloc ventilat i on no done el sol directament, perquè sinó la canya es farà malbé. Si podem tenir-la oberta sense cap perill, com per exemple que rebi un cop o l’hi entre molta brutícia, millor. Així es ventilarà al màxim. La immensa majoria fa servir diferents tipus de caixetes, amb formes i materials de tot tipus i que, normalment, van acoblades a la funda on guarden la dolçaina. Aquestes caixes han de tenir les mateixes característiques que les que necessitem per casa. Una bona ventilació i una protecció no agressiva per la canya i el tudell.

Sobretot, i és molt important que no ho oblideu en cap moment, tingueu clar que el conjunt canya/tudell és una de les determinants més importants per obtenir un bon resultat quan toquem. Si descuideu la seva conservació mai no obtindreu unes interpretacions d’un nivell acceptable, per molt que tingueu un bon instrument o que assoliu una bon nivell interpretatiu.

Quan comencem a tocar, la nostra canya ha de tenir un grau d’humitat i flexibilitat adequat. Hem de tenir-la un poc de temps en aigua neta, i per això pot anar molt bé tenir-la en un pot. Mai no sabem si on anem a tocar en trobarem o no. Els que van molt bé son els que porten els rodets de fotografies, d’aquells petits de color negre. Tenen una virtut i és que són totalment estancs, es a dir, que l’aigua no pot sortir del seu interior si es que no obrim la tapa. 

Un cop fet això, la sacsejarem per treure el sobrant d’aigua, i l’hi aplicarem un xicotet massatge. Es tracta de pressionar-la per les parts on recolzarem els llavis, tenint en compte una de les característiques de la seva matèria prima. Si poguéssim mirar les parets interiors d’una canya amb un microscopi, veuríem que és formada per una successió de xicotets tubs, alineats en tota la seva llargada. Aquests són els que porten els nutrients per tota la planta. Quan es fa una canya, molts d’ells queden oberts en un tall en diagonal, pel entrar qualsevol cosa. Hem de procurar que estiguen el màxim de nets, motiu pel que la banyem, però també necessitem que tinguen una flexibilitat, perquè la canya siga sensible a la pressió dels nostres llavis. Quan l’hi fem el massatge, hem de procurar no xafar aquests tubs, perquè així aconseguirem que ens duri molt més temps com nova.

Hi ha una operació que es pot fer amb canyes velles, quan sembla que ja no donen més de si i que el seu timbre s’ha apagat totalment. Precisament funciona per la constitució tubular de la que us parlava abans. Fiquem en un got d’aigua 3/4 parts d’aigua i 1/4 part d’aigua oxigenada. Aquest líquid té una particularitat, que ens pot anar molt bé, quan entra en contacte amb l’aigua. En estar saturat d’oxigen, quan entra en contacte amb l’aigua allibera mol.lècules d’aquest gas, provocant una mena d’efervescència. Si posem la nostra canya, desmuntada del tudell, i la anem bellugant de tant en tant, de manera que entre i isca d’aquesta barreja, veureu com el gas va arrencant tota la brutícia. Ho fa per l’exterior i per l’interior, per on normalment no podem accedir. En entrar dintre dels tubs que la formen, els neteja a un nivell que no podem aconseguir amb altres mètodes, deixant la canya en un estat semblant al que tenia quan era nova. Per finalitzar, la passem una mica per una aixeta, per treure tots els residus que puguen haver quedat i a tocar.


José María González
Mestre de gralla i tabal, i autor del blog Els Grallers

Cap comentari:

Publica un comentari