divendres, 1 d’octubre de 2010

La dolçaina a l'Edat Medieval

Amb les invasions bàrbares, sobre tot a partir del segle V (caiguda de l’Imperi Romà), desaparegué l’instrument (tíbia) en favor dels aeròfons del tipus trompa, propis dels pobles nòrdics. Hi hagué que esperar fins el segle VIII, quan la penetració morisca, especialment a través de la península ibèrica (a partir del 711), per trobar novament instruments de llengüeta a Europa, abundants a partir del segle XI.

“L’Islam fou el cresol d’un art musical que es plasmà com a fruit d’una permanent interacció entre àrabs, perses, turcs i hindús. Aquest abraça una extensa àrea d’Àsia Occidental i el nord d’Àfrica, la cultura musical de la qual està dominada pels pobles islàmics arabòfons, persòfons i turcòfons i està integrada per un sistema únic encara que heterogeni en el que estan incloses la música litúrgica, clàssica, folklòrica i moderna.” IERARDO, E.

Pèrsia: Surnay 

Parlarem més detingudament d’aquest instrument per la seua importància cabdal en el desenvolupament tant de la dolçaina com de nombrosos instruments semblants arreu del món. 

La veu persa surnay (o suryany, surnab o surnav), que significa instrument de festa o de noces, fou la més estesa a partir del segle IX per designar a aquests aeròfons que adquiriran amb el temps diferents noms, com els àrabs zurna i zamr, que respondran a exemplars anàlegs o amb mutacions no sempre rellevants, que incidiran, no només en l’instrument occidental, sinó també en Orient, sobre tot a partir del segle XI. 

Té un tub cònic de 30 a 55 cm de longitud amb el pavelló acampanat i set orificis per als dits, més un forat per al polze. Té una llengüeta o canya, a sovint amb un disc metàl·lic baix dels llavis (tudell). Normalment es posa en la boca tota la llengüeta i s’utilitza la respiració circular per a produir un so continu. 

“L’Imperi otomà fou el primer estat d’Europa en comptar amb una organització de música militar permanent: la Mehterhané o banda militar, des de 1289. (...) Incloïa tambors, xeremies (zurnas), clarinets, triangles, plats (zil), cròtals (campana de bola), timbals de guerra (kös i naqqara) que es col·locaven sobre els lloms dels camells, barret xinés (chogun) i bombo (davul).” IERARDO, E. 

A partir d’esta època sorgiran diversos tipus d’aeròfons de tub cònic amb llengüeta doble arreu de la basta zona d’influència de l’Islam, tots successors seus: 

Shanai, sunnangih, nagassaram o navasgaram a l’Índia 
Heang teih, suona, kuan a la Xina 
Donay, harib, r’gyaling al Tibet 
Ghaida, ghayta o alghayta a l’Àfrica nord-occidental 
Sruni a Java 
Mizmar a Aràbia 
Zamr a Tunísia i Egipte 
Tarogato a Hongria 
Sopila a Croàcia 
Ken a Vietnam 
Pey o Pey ar a Cambodja 
T’aepyeongso a Corea 
i un llarg etcètera. 

Aquest instrument arribà a la península ibèrica i es mantindrà sense canvis apreciables fins el segle XIII, ja que “al llarg del Romànic, no es pot apreciar evolució constructiva en els instruments musicals (...) entre la segona meitat del s. XI i el primer quart del s. XIII.” PORRAS ROBLES, F. 

Europa: Xeremia 

En la classificació Hornbostel-Sachs aeròfon de tub cònic i llengüeta doble. El seu nom deriva del francès antic chalemie, i aquest, del llatí calamella (canyeta). Juntament amb les bombardes, nom amb què es conegueren els models greus ja des del segle XIV, formà una família que al principi del XVII arribà a tenir set membres. 

La xeremia és la versió europea del Surnay, que encara sobreviu actualment en moltes cultures des del Tibet fins al Magrib, la Xina o Java. La seva introducció a Europa podria datar del segle X, per mitjà dels àrabs, i des del principi el seu ús estigué relacionat, degut al seu so penetrant, amb tot tipus d’actes cerimonials i festius a l’aire lliure, associada amb instruments del tipus trompeta i de percussió. 

“La primera referència escrita sobre este instrument la trobem en el segle XIII, en un Còdex pertanyent a les Cantigas en loor de Nuestra Señora, del rei Alfons X. Apareix classificat dins de l’apartat dels instruments de vent de bufada directa.” CRIVILLÉ I BARGALLÓ, J. 

Al segle XIV, les seves mides s’estabilitzaren en els formats de xeremia soprano i bombarda contralt amb una clau. Fou usada per instrumentistes professionals anomenats ministrers, al servei de nobles i de jerarquies eclesiàstiques, o que formaven part de companyies autònomes. 

Al segle XV, la xeremia s’integrà en el conjunt d’instruments alts forts, l’anomenada alta, i fou emprada en la baixa dansa cortesana. Al mil cinc-cents era corrent la seva participació en les bandes ciutadanes, primer tan sols amb sacabutxos i després amb sacabutxos, cornetes i baixons. 

Les xeremies eren d’una sola peça, mentre que les bombardes, que posseïen alguna clau a l’extrem inferior protegida amb un barrilet, eren fetes de diverses peces. La xeremia sopranino, d’uns 48 cm i afinada una 5a per damunt de la soprano, tenia una tessitura aproximada de La-Mi (casualment o no, la nota fonamental de la dolçaina actual correspon amb aquesta). 

La seua longitud era més gran que la necessària per a arribar a l’afinació cercada. La longitud addicional corresponia al pavelló, dotat d’uns forats de ressonància que elevaven la fonamental produïda al tub sonor. 

Excepte en els models més greus, totes les xeremies portaven la llengüeta mig amagada dins la pirueta (tudell), una mena d’embut on el músic recolzava els llavis i que ajudava a emetre les notes. 

La douçaine, avantpassat etimològic però no organològic 

Hi ha un instrument una mica misteriós anomenat douçaine documentat entre els segles XIV i XVII a Europa, que no es tocava amb la llengüeta als llavis sinó bufant a dintre d’una coberta de fusta on la llengüeta estava encapsulada, i tenia un so suau (la qual cosa explicaria l’etimologia de la paraula, derivada de 'dolça'). Però hi ha moltes contradiccions i fins i tot alguns opinen que aquest instrument en realitat no va existir. 

“L’única descripció coneguda de la douçaine es troba en unes poques línies escrites per Tinctoris en 1488: la dulcina (escriu en llatí) és una classe de xeremia, de to suau, d’on prové el seu nom, i de tessitura limitada; i té set forats més el forat per al polze. 

La dolçaina de hui en dia és un vigorós instrument que sona a l’aire lliure; però potser que no sempre haja estat així. Les Cantigas mostren instruments molt semblants a les dolçaines amb campanes protuberants, i instruments similars a les pintures Renaixentistes podrien ser dolçaines de diferents grandàries i entonació. Però el fet és que simplement no sabem el que era la douçaine. El nom podria, com Sachs ha suggerit, haver servit per designar un grup d’instruments de llengüeta amb so suau. 

Quan una imatge apareix per mostrar un instrument semblant a una xeremia entre instruments de corda, ha de ser per força alguna classe de douçaine; l’evidència literària no admet cap altra alternativa.” BAINES, A. 

Com és el cas d’aquest passatge de Los siete libros de la Diana de Jorge de Montemayor (1520-1561), on diu: 

“Después que con el primero concierto de música uvieron cantado este romance, oy tañer una dulçayna y una harpa y la voz del mi don Felis.” 

Diferents denominacions per a un mateix instrument? 

Ramon Muntaner (1265-1336) al capítol 297 de la Crònica de la coronació del Rei Alfons III, que va tenir lloc a Saragossa el 3 d’abril de 1328, diu que sonaven dolçaines i qualifica la música de sorollosa: 

“E així mateix hi fom nosaltres sis qui hi fom trameses per la ciutat de València, que anam ab gran companya: que tots dies donàvem civada a bèsties nostres pròpies, a cinquanta-dues, e hi havíem bé cent quinze persones. E hi menam trompadors, e tabaler, e nafil e dolçaina, los quals vestim tots de senyal, ab los penons reals, e tots bé encavalcats. (...) 

E aixi ab la gracia de Deus ab gran brugit de trompes, e de tabals, e de dolçaines, e de cembes, e de tambors, e d’altres instrumets, e de cavallers salvatges qui cridaven tots: Aragó...” 

En canvi, a un document de l’any 1336 llegim que Pere IV pagà certa quantitat a un ministril per a què adornara i enriquira una xaramella: 

“Item done an Pero Sanchez de Boria, juglar de xaramella, ab albara de siriba de racio, lo qual lo senyor Rey li mana donar graciosament per fer cobrir d’argent i xaramella ab esmalts...” GÓMEZ, M.C. 

En l’any 1442 consta al Manual de Consells de la ciutat de València que el municipi “costejava tot l’any un dolçainer (...) que actuava en els actes més destacadament populars que s’efectuaven en la ciutat i altres extraordinaris.” VIDAL CORELLA, V. 

Per contra, a la Crónica del condestable Miguel Lucas escrita l’any 1470 parlen del festeig a la boda de Fernán Lucas acompanyat per chirimías: 

“Sonando a tiempos unas veces las chirimías, otras el claveçínbalo, otras veces muy buenos cantores...” ANÒNIM

Finalment, Joanot Martorell (1413-1468) al Tirant lo Blanch, imprès l’any 1490, parla de charamites al capítol 452 i 483: 

“La música, partida en diverses parts per les torres e finestres de les grans sales: trompetes, anafils, clarons, tamborinos, charamites e musetes e tabals, ab tanta remor e magnificència que no·s podien defendre los trists de molta alegria. En les cambres y retrets, símbols, flautes, miges viules e concordades veus humanes que angelicals s’estimaven. En les grans sales, laüts, arpes e altres sturments qui donaven sentiment e mesura a les dances que graciosament per les dames y cortesans se ballaven. (...) 

E fet l’ofici, tornaren-se’n al palau ab aquell orde mateix, ab multitud de trompetes, clarons e anafils, tamborinos e charamites, e altres diversitats d'esturments que per scriptura expremir no·s poria.”

Dolçaina, xaramella, chirimía i charamita... quatre termes diferents emprats en un període inferior a 170 anys que semblen al·ludir al mateix instrument, ja que en tots va lligat “a tota una sèrie d’actes festius de caràcter oficial que al llarg dels segles s’han anat celebrant.” PARDO, F. i JESÚS-MARÍA, J.A.


Vicent Adsuara i Mora
Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol

Cap comentari:

Publica un comentari