dimecres, 6 d’octubre de 2010

La dolçaina a l'Edat Moderna

Els conjunts d’instruments forts de ministrers (entre els que es trobava la xeremia), anomenats cobles de ministrers a la Península Ibèrica, s’incorporaren plenament des del final del segle XV a la polifonia religiosa associant-se a les capelles de cantors de les institucions religioses. Aquest ús religiós de l’instrument es mantingué durant tot el segle XVII, i amb la pràctica de la policoralitat s’empraren cors exclusivament instrumentals en moltes de les obres. 

Encara vigent al segle XVIII, la xeremia anà desapareixent lentament degut a la major acceptació de l’oboè. Fins al segle XIX fou emprada en músiques paralitúrgiques, com processons o passaclaustres, quan la seua pràctica acabà perdent-se. 

En l’àmbit de la música popular donà lloc a instruments derivats o emparentats, com és el cas de la dolçaina. Tanmateix, “no se sap com (...) passà de ser instrument culte a ser instrument popular (...). Es creu que esdevingué popular en la celebració de festes comunitàries i en les noces.” CRIVILLÉ i BARGALLÓ, J. 

“Són abundants les referències a ella (dolçaina) en obres literàries, en descripcions costumistes i en llibres de comptes, en els que apareixen els dolçainers com músics a qui se’ls paga una quantitat per exercir el seu ofici en actes festius.” DICCIONARI DE LA MÚSICA ESPANYOLA I HISPANOAMERICANA, VV.AA.

Per exemple, Juan del Enzina (1468-1529) al seu llibre Triunfo del amor, publicat l’any 1496, escriu: 

“Fue la música muy alta 
y los músicos sin cuento, 
de ningún buen instrumento 
hubo en estas fiestas falla (...) 
sacabuches, chirimía.” DE ANDRÉS, R. 

Dels anys 1565 a 1571 consta en els arxius de la ciutat de València que es pagà per tocar en diversos actes a “Gaspar Çavall, dolçainer...” DE VIDAL CORELLA, V.  

També l’any 1586 se li paga per actes festius “Hieroni Ortiç, mestre dolçainer...” DE VIDAL CORELLA, V. 

Per aquesta època es va produir la Rebel·lió dels moriscos al regne de Granada, i Luis de Mármol y Carvajal (1520-1599) ens conta al capítol XII d’aquest llibre publicat a Màlaga el 1600 com es duien a terme les execucions acompanyades de música: 

“(...) los rebeldes herejes, juntándose como quien se junta para alguna fiesta solene, los sacaron a matar con gran regocijo, tañendo sus atabalejos y dulzainas” DE MÁRMOL Y CARVAJAL, L. 

Seguint amb les referències dels llibres de comptes, a l’Arxiu de la ciutat de Dénia trobem les següents referències: 

"1609, paguem a Jeroni Mançano y a sos sompañons juglars de dolsayna 7 lliures per aver sonat lo dia del Corpus."
"1611, Raphel Borrell dolsayner y al que sona lo tamborino les festivitats de Ntra Sra d'Agost y sant Roc." 
"1617, paguem a Raphel Borrell, music de dolsayna 4 lliures per que a sonat lo dia del Corpus."
"1618, Raphel Borrell music de dolsayna 6 lliures per que a sonat les festivitats de Ntra Sra d'Agost i sant Roc."
"1619, havem pagat a Raphel Borrell music de dolsayna 4 ll. per haver sonat la festivitat del Corpus.” DE GALIANA, R.

De particular interès per adonar-se de la divisió entre instruments cultes i populars és el següent fragment de El ingenioso caballero Don Quijote de la Mancha (1615) de Miguel de Cervantes i Saavedra (1547-1616). 

“(...) en esto de las campanas anda muy impropio maese Pedro, porque entre moros no se usan campanas, sino atabales, y un género de dulzainas que parecen nuestras chirimías.”

Segons Emili Someño, “quan Cervantes diu açò, està diferenciant la culta xeremia de la popular dolçaina, que a partir del segle XVIII formarà part del nostre folklore. La primera era més llarga, entre 50 i 60 cm, en tant que la dolçaina oscil·la entre els 30 i 40 cm.” 

Respecte a açò, “un document definitiu per a les mides de les xeremies europees dels segles XVI i XVII és el Theatrum Instrumentorum, de Michael Praetorius, que es va publicar el 1620 com a annex a Syntagma Musicum, tomus secundus, Organographia. 

En el Theatrum, hi ha un catàleg de tots els instruments coneguts a l’època, i a la làmina XI d’aquest catàleg, que reproduïm aquí, hi apareixen les xeremies. 

A la part inferior del gravat hi ha una regla numerada en peus, que permet obtenir les mides dels instruments. (...) La xeremia soprano (en Re), tenia uns 66 cm de llargada i la contralt (en Sol) uns 76 cm. El model més petit (...), en La, (...), uns 48 cm.” RIUS, F. 

La classificació de Michael Praetorius és la següent: 

Klein Discant Schalmey - xeremia sopranino (48 cm) 
Discant Schalmey - xeremia soprano (65 cm) 
Alt Pommer - bombarda contralt (76 cm) 
Tenor Pommer - bombarda tenor 
Basset Pommer - bombarda baríton 
Bass Pommer - bombarda baix 
Gross Bass Pommer - bombarda baix profunda 

Finalment, en aquesta època trobem la primera definició dolçaina (dulzaina) que aparegué a l’Estat espanyol. Fou al Diccionario de Autoridades, al tercer tom (lletres D-F) en 1732 i diu: 

“A manera de trompetilla. Úsase en las fiestas principales para bailar, tócase con la boca, y es de tres cuartas de largo, poco más o menos, y tiene diferentes taladros en que se ponen los dedos. Parécese en la figura a lo que hoy llamamos flauta dulce. Usaron mucho los moros deste género de instrumento y aún hoy se usa mucho en los Reinos de Murcia y Valencia.” INSTRUMENTS DE LLENGÜETA, VV.AA.

Segons les descripcions que podem llegir, sembla prou evident que l’encarregat o encarregats d’escriure aquest article no dominaven molt el tema organològic, doncs barregen en una mateixa definició trompetilla y flauta dulce, a més d’anomenar als orificis com a taladros.


Vicent Adsuara i Mora
Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol

Cap comentari:

Publica un comentari