Els conjunts d’instruments forts de ministrers (entre els que es trobava la xeremia), anomenats cobles de ministrers a la Península Ibèrica, s’incorporaren plenament des del final del segle XV a la polifonia religiosa associant-se a les capelles de cantors de les institucions religioses. Aquest ús religiós de l’instrument es mantingué durant tot el segle XVII, i amb la pràctica de la policoralitat s’empraren cors exclusivament instrumentals en moltes de les obres.
Encara vigent al segle XVIII, la xeremia anà desapareixent lentament degut a la major acceptació de l’oboè. Fins al segle XIX fou emprada en músiques paralitúrgiques, com processons o passaclaustres, quan la seua pràctica acabà perdent-se.
En l’àmbit de la música popular donà lloc a instruments derivats o emparentats, com és el cas de la dolçaina. Tanmateix, “no se sap com (...) passà de ser instrument culte a ser instrument popular (...). Es creu que esdevingué popular en la celebració de festes comunitàries i en les noces.” CRIVILLÉ i BARGALLÓ, J.
“Són abundants les referències a ella (dolçaina) en obres literàries, en descripcions costumistes i en llibres de comptes, en els que apareixen els dolçainers com músics a qui se’ls paga una quantitat per exercir el seu ofici en actes festius.” DICCIONARI DE LA MÚSICA ESPANYOLA I HISPANOAMERICANA, VV.AA.
Per exemple, Juan del Enzina (1468-1529) al seu llibre Triunfo del amor, publicat l’any 1496, escriu:
“Fue la música muy alta
y los músicos sin cuento,
de ningún buen instrumento
hubo en estas fiestas falla (...)
sacabuches, chirimía.” DE ANDRÉS, R.
Dels anys 1565 a 1571 consta en els arxius de la ciutat de València que es pagà per tocar en diversos actes a “Gaspar Çavall, dolçainer...” DE VIDAL CORELLA, V.
També l’any 1586 se li paga per actes festius a “Hieroni Ortiç, mestre dolçainer...” DE VIDAL CORELLA, V.
Per aquesta època es va produir la Rebel·lió dels moriscos al regne de Granada, i Luis de Mármol y Carvajal (1520-1599) ens conta al capítol XII d’aquest llibre publicat a Màlaga el 1600 com es duien a terme les execucions acompanyades de música:
“(...) los rebeldes herejes, juntándose como quien se junta para alguna fiesta solene, los sacaron a matar con gran regocijo, tañendo sus atabalejos y dulzainas” DE MÁRMOL Y CARVAJAL, L.
Seguint amb les referències dels llibres de comptes, a l’Arxiu de la ciutat de Dénia trobem les següents referències:
"1609, paguem a Jeroni Mançano y a sos sompañons juglars de dolsayna 7 lliures per aver sonat lo dia del Corpus."
"1611, Raphel Borrell dolsayner y al que sona lo tamborino les festivitats de Ntra Sra d'Agost y sant Roc."
"1617, paguem a Raphel Borrell, music de dolsayna 4 lliures per que a sonat lo dia del Corpus."
"1618, Raphel Borrell music de dolsayna 6 lliures per que a sonat les festivitats de Ntra Sra d'Agost i sant Roc."
"1619, havem pagat a Raphel Borrell music de dolsayna 4 ll. per haver sonat la festivitat del Corpus.” DE GALIANA, R.
De particular interès per adonar-se de la divisió entre instruments cultes i populars és el següent fragment de El ingenioso caballero Don Quijote de la Mancha (1615) de Miguel de Cervantes i Saavedra (1547-1616).
“(...) en esto de las campanas anda muy impropio maese Pedro, porque entre moros no se usan campanas, sino atabales, y un género de dulzainas que parecen nuestras chirimías.”
Segons Emili Someño, “quan Cervantes diu açò, està diferenciant la culta xeremia de la popular dolçaina, que a partir del segle XVIII formarà part del nostre folklore. La primera era més llarga, entre 50 i 60 cm, en tant que la dolçaina oscil·la entre els 30 i 40 cm.”
Respecte a açò, “un document definitiu per a les mides de les xeremies europees dels segles XVI i XVII és el Theatrum Instrumentorum, de Michael Praetorius, que es va publicar el 1620 com a annex a Syntagma Musicum, tomus secundus, Organographia.
En el Theatrum, hi ha un catàleg de tots els instruments coneguts a l’època, i a la làmina XI d’aquest catàleg, que reproduïm aquí, hi apareixen les xeremies.
A la part inferior del gravat hi ha una regla numerada en peus, que permet obtenir les mides dels instruments. (...) La xeremia soprano (en Re), tenia uns 66 cm de llargada i la contralt (en Sol) uns 76 cm. El model més petit (...), en La, (...), uns 48 cm.” RIUS, F.
La classificació de Michael Praetorius és la següent:
Klein Discant Schalmey - xeremia sopranino (48 cm)
Discant Schalmey - xeremia soprano (65 cm)
Alt Pommer - bombarda contralt (76 cm)
Tenor Pommer - bombarda tenor
Basset Pommer - bombarda baríton
Bass Pommer - bombarda baix
Gross Bass Pommer - bombarda baix profunda
Finalment, en aquesta època trobem la primera definició dolçaina (dulzaina) que aparegué a l’Estat espanyol. Fou al Diccionario de Autoridades, al tercer tom (lletres D-F) en 1732 i diu:
“A manera de trompetilla. Úsase en las fiestas principales para bailar, tócase con la boca, y es de tres cuartas de largo, poco más o menos, y tiene diferentes taladros en que se ponen los dedos. Parécese en la figura a lo que hoy llamamos flauta dulce. Usaron mucho los moros deste género de instrumento y aún hoy se usa mucho en los Reinos de Murcia y Valencia.” INSTRUMENTS DE LLENGÜETA, VV.AA.
Segons les descripcions que podem llegir, sembla prou evident que l’encarregat o encarregats d’escriure aquest article no dominaven molt el tema organològic, doncs barregen en una mateixa definició trompetilla y flauta dulce, a més d’anomenar als orificis com a taladros.
Vicent Adsuara i Mora
Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada