Comencem el segle XVIII amb algunes notes sobre la participació del dolçainer en actes festius...
“En pressupostos anuals per a l’any 1800 figura el dolçainer amb 120 reals i 16 maravedís, més extraordinaris d’actuació.” DE VIDAL CORELLA, V.
I, és que, com diu Leandro Fernández de Moratín (1760-1828), “en Valencia gustan mucho las brujas de atabalillos y dulzainas.” ARIBAU, B.C.
“Un anònim viatger francés que visità València el 1846 deixa la següent descripció (...):
«València... presenta arreu records de la dominació morisca. Els carrers són molt estrets i tortuosos a fi d’evitar que hi entren els raigs de sol; la multitud de torres i de jardins on s’enlairen les palmeres, els freqüents sons de la dolçaina morisca, i àdhuc el vestit mateix dels llauradors de L’Horta, completen la il·lusió d’una ciutat àrab.»” HERNÀNDEZ I DOBON, F.J.
L’evolució en la construcció de l’instrument
“A jutjar pels exemplars que han quedat, es pot afirmar que la dolçaina era fins començaments del segle XX un instrument rudimentari pel que es refereix al sistema melòdic que es podia fer sonar en ell. (...)
L’afinació de l’instrument mai no estigué normalitzada. (...) A dures penes es podien obtenir en la dolçaina sons alterats o cromatitzats.” MADRID: SOCIETAT GENERAL D'AUTORS I EDITORS, VV.AA.
La construcció de la dolçaina sempre ha estat “a càrrec d’artesans, encara que en certs casos la realitzava el mateix instrumentista. Per això, encara que amb una estructura comuna, hi havia una gran quantitat de particularitats, tant pel que fa a l’ornamentació com pel que afecta directament el so, és a dir, longitud, amplària, grossària de la fusta... De tot això es desprèn que este era un instrument solista, que rares vegades actuava en grup, tocat per músics que, encara que nascuts en una localitat determinada, tocaven en una comarca o en més d’una.
Actualment la seua fabricació s’ha estandarditzat, amb la qual cosa les seues melodies són sovint executades per diversos instrumentistes, alhora que ha anat enriquint-se i perfeccionant-se’n la tècnica d’execució.” PARDO, F i JESÚS-MARÍA, J.A.
Respecte a aquesta última dada, cal recordar que el primer i únic mètode de dolçaina que tracta exclusivament de tècnica fins al dia de hui, es va publicar l’any 2007, Estudiant la dolçaina. Tècnica i expressió. RICHART, X; BLAY, A; PUIG, P; ANTOLÍ, R
Els diferents models de dolçaina que apareixen a la resta de l’estat espanyol presenten unes característiques comunes. La majoria “tenen entre 30 i 40 cm, un buidat interior cònic, un forat de digitació al darrere pel polze i 7 forats de digitació al davant, que són de diàmetre molt gran comparats amb les xeremies. (...)
Per tot això podem suposar un origen comú per a totes les variants.” RIUS, F.
Com podem observar, totes han conservat l’instrument sense claus, llevat de la dulzaina castellana i el model de gralla dolça catalana, que sí les han afegit.
De la quasi desaparició a l’auge: escoles, colles, aplecs, premis, certàmens
La dolçaina “durant els anys 60 (...) estigué a punt de desaparèixer.” PARDO, F. i JESÚS-MARÍA, J.A.
Per sort, Joan Blasco “en 1962 dirigeix la primera escola de dolçainers i tabaleters de la que tenim notícia baix el patrocini de la Junta Central Fallera de València.” ASSOCIACIÓ DE MOROS I CRISTIANS SANT BLAI
És de destacar el paper que ha tingut el món faller en la difusió de la dolçaina. Encara hui en dia una de les activitats culturals principals dels Casals fallers és l’ensenyament de la dolçaina i també del tabal.
El mateix Blasco també “creà l’escola de dolçaina a Algemesí l’octubre de 1975 (...) i l’Escola Municipal de Dolçaina de València dos anys després (1977).” PARDO, F. i JESÚS-MARÍA, J.A
Una vegada més, Joan Blasco i els seus col·laboradors foren els organitzadors d’un nou fenomen dels altres fenòmens importants per a la dolçaina: els aplecs. Els primers es realitzaren a Tales (1978 i 1979), Alfarp (1980) i Callosa d’En Sarrià (1981). I continuen realitzant-se en l’actualitat al llarg del país.
A partir d’aquest moment, comencen a sorgir nombroses escoles de dolçaina i fruit d’elles agrupacions anomenades Colles, formades al principi per dolçaines i tabalets. Més endavant s’afegirien més instruments de percussió provinents de les bandes de música.
Tal i com ens diu el diccionari, una colla, “un conjunt de persones aplegades deliberadament i lliurement” que unien la seua estima pel nostre instrument popular per excel·lència i les seues ganes de fer música. Tal fou el cas l’any 1982 de les dues colles pioneres al País Valencià: La Xafigà (Muro, El Comtat) i el Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol (València, l’Horta) que en 2007 passat van celebrar el seu XXV aniversari. És curiós destacar que després de tant de temps sent el dolçainer una figura solitària acompanyada només pel tabalet, de nou torna a ajuntar-se en grup, tal i com passava amb els grups de les antigues xeremies.
Un any abans de la creació d’aquestes dues colles, el 1981, el mateix Blasco publicava el primer mètode conegut de dolçaina, Método de dulzaina.
Uns anys més tard, el 1989, apareix el Mètode de dolçaina de Xavier Ahuir. Finalment, el 1992 apareix el mètode més estès hui en dia, que sota la denominació de la col·lecció Estudiant la dolçaina encapçalarà una sèrie de llibres adreçats a la normalització de l’instrument de manera individual i també col·lectiva com a instrument dins de la colla o dins de la música de cambra (dolçaina i piano). El primer de la sèrie fou Mètode i tècnica, i l’autor Xavier Richart. Aquesta figura també destaca al món de la dolçaina per ser el primer professor que ha realitzat una programació completa adaptada a les exigències del currículum als conservatoris.
Una altra de les raons de l’auge d’aquest instrument es deu a la llavor realitzada per grups de música folk que han inclòs la dolçaina en les seues formacions, com són Al Tall (des de 1975), Urbàlia Rurana (des de 1990) o Tres Fan Ball (des de 1994). La dolçaina també s’ha incorporat com a un membre més a altres formacions, com els grups de rock, entre els que destaca Obrint Pas, o els grups de jazz, com Dolç Jazz Tab Project.
El 27 de setembre de 1997 s’aproven a Muro els estatuts de la Federació Valenciana d’Associacions de Dolçainers/eres i Tabaleters/eres. Aquesta entitat té com a objectiu “la conservació, difusió, ús, ensenyament i estudi de tot allò relacionat directa o indirectament amb la Dolçaina i el Tabal.” Actualment hi ha més de 50 grups federats.
En la darrera dècada s’han afegit al món de la dolçaina dues fites més, com són els premis de composició, el primer a Algemesí, la Ribera Alta, l’any 1998, i els certàmens d’interpretació individuals i sobretot de colles, el primer a Altea, la Marina Baixa, l’any 2004.
El 23 de juny de 2006 el Consell Valencià aprova el Decret 90/2006, pel qual s’incorpora al catàleg de titulacions de grau mitjà l’especialitat de Dolçaina.
Per fi la dolçaina es podia incorporar com un instrument més als Conservatoris d’arreu del País Valencià. Així es feia realitat una de les reivindicacions d’un col·lectiu cada dia més nombrós que ja ho venia demanant els darrers anys amb insistència.
Al principi del camí em preguntava pels orígens de la dolçaina. La veritat és que després del treball de recerca, de comparar documents, opinions, dades... no sabria molt bé dir en quin moment exacte va nàixer aquest instrument.
Tanmateix, sí que puc afirmar que la seua família, és a dir, els instruments de llengüeta, va nàixer allà pel 5é mil·lenni aC en l’antiga civilització assentada entre els rius Tigris i Eufrates. Si es poden considerar o no aquests instruments antecedents directes de la dolçaina és una cosa molt discutida i discutible.
De tota manera, sembla prou sensat dir que inequívocament aquell instrument nascut sota l’Islam anomenat Surnay allà pel segle VIII sí és predecessor de l’actual dolçaina, ja que partint d’ell podem enllaçar amb l’aparició de la família de les xeremies en la península ibèrica, i la posterior evolució de la més curta d’aquestes en el nostre instrument.
A més a més, queda també clar que l’instrument ha tingut una evolució paral·lela i diferenciada en els camps organològic i etimològic. En el primer, ha donat lloc al propi instrument i a la denominació que es fa d’ell en les comarques del sud: xirimita. En el segon cas, s’ha desvinculat de la seua relació amb l’instrument originari douçaine, però ha mantingut la paraula per designar-lo, que s’utilitza en les comarques centrals i sembla ser la denominació estàndard: dolçaina.
Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol
