divendres, 7 de gener de 2011

Taller d'embocadura per a instruments de vent

Més de la meitat dels músics de vent pateix, al llarg de la seua carrera, problemes situats en l'embocadura. La producció del so en els instruments de vent requereix, a nivell dels llavis, la implicació de diferents nivells anatòmics: la pell, el teixit gras i la musculatura. 

La pell i la mucosa, a més d'exercir una funció protectora i humectant, són les estructures que, juntament amb el teixit gras del marge del llavi, produeixen el so en els instruments de vent. La musculatura de la cara serà l'encarregada del segellat de l'embocadura, de la contenció de l'aire i d'exercir pressió sobre la canya. A més posa en tensió la pell, la mucosa i el teixit gras per a determinar la freqüència de vibració d'aquestes estructures. 

Encara que se suposava que havien d'actuar de forma molt semblant a les cordes vocals, la veritat és que, fins a fa molt poc temps, ningú havia pogut observar com es produïa la vibració del llavi en els instrumentistes de vent. Avui tenim més detalls d'açò i sabem que, en la majoria de casos, existeix una doble vibració. D'una banda la que produeix el teixit gras del marge del llavi (sobretot el superior). Es tracta d'una ona que tanca l'orifici bucal des dels extrems cap al centre. Per un altre, existeix una vibració molt menys evident però igualment important de la pell i la mucosa, que va de dins de la cavitat bucal cap a fora i que se superposa a l'altra. La freqüència amb què vibrarà el llavi i la mucosa i, en definitiva, la nota que acabarà sonant depèn del grau de tensió al que està sotmesa la pell i el teixit gras. Aquesta tensió, o la que s'exercirà sobre la canya, es produeix gràcies a l'acció de la musculatura de la zona. Aquesta està situada just sota la pell i té dues funcions bàsiques en l'ésser humà: obrir i tancar els orificis dels ulls i la boca i dotar d'expressió la cara. 

Cap d'aquestes dues funcions requereix una gran potència muscular. És més, una musculatura gruixuda impossibilitaria aquesta comesa. Per açò, l'anomenada musculatura mímica de la cara, està constituïda per fins i delicats feixos de fibres. Complica enormement la situació el fet que aquests feixos musculars, a diferència del que sol passar en la resta de músculs de l'organisme, no naixen o connecten directament amb l'os. Encara que alguns d'ells sí tenen un punt d'amarre sòlid, la majoria s'enganxen a la pell o a altres músculs constituint una espècie de xarxa muscular. Aquesta xarxa muscular conflueix en l'orbicular dels llavis, el múscul que circumda l'orifici bucal i que provoca el frunziment dels llavis. Però el músic no cerca el frunziment del llavi si no la seua tensió. Per açò, és imprescindible que els nombrosos músculs que connecten amb el múscul orbicular també es contraguen. Aquesta contracció ha de ser coordinada i el més simètrica possible per a evitar lesions.

AFECCIONS COMUNES

Quan parlem de lesions o problemes en l'embocadura ens solem referir a les patologies directament provocades pel fet de tocar un instrument de vent. La seua importància radica no solament en la seua freqüència si no, sobretot, en què són totalment específiques dels músics. Existeix, d'altra banda, un grup d'afeccions que són comunes a la població general. Però, mentre solen ser poc molestes per a la majoria de persones i rarament incapacitants, poden resultar altament limitants per als músics de vent. Com a exemple podríem citar des d'una simple afta bucal fins a un herpes o una fissura labial. Totes elles, encara que siguen poc trascendents des del punt de vista mèdic, poden condicionar la qualitat de vida del músic de vent i interferir sensiblement en la interpretació. 

En primer lloc cal citar l'augment del flux respiratori a causa de la necessitat de mobilitzar més quantitat d'aire i a major velocitat per tocar. Açò, per si solament, ja constitueix un factor d'agressió per a la mucosa oral, nasal i faríngia. Per açò, és molt més freqüent la patologia d'aquesta zona (per exemple les angines de repetició) entre els músics de vent que entre la població general. A més, per a poder permetre que ingresse un volum suficient d'aire en els pulmons en les poques desenes de segon de les pauses de respiració, el músic ha d'inspirar forçosament per la boca ja que el nas ofereix una major resistència. Açò evitarà el component de filtre, escalfament i humidificació que realitza la cavitat nasal i convertirà l'aire inspirat molt més irritant.

Un segon factor a tenir en compte és la pressió a la que se sotmet la cavitat bucal i les vies respiratòries superiors (sobretot la faringe i la laringe) en la majoria d'instruments de vent. Tal tensió en les parets de la zona pot provocar distensió en el coll i la cara, i afectació de les glàndules salivals (sobretot la parótida) per entrada d'aire i bacteris de la cavitat bucal en la glàndula. 

En tercer lloc existeix el factor irritant que provoca la saliva o el propi frec, pressió o vibració en la zona del llavi. Aquesta irritació comporta sempre una resposta per part de l'organisme. Aquesta pot ser de tipus adaptatiu (s'aconsegueix protegir la zona augmentant el grossor de la pell o la mucosa) o no adaptatiu (la pell s'irrita, enrogeix o se fisura). Aquesta resposta augmentada de la mucosa també pot comportar l'obturació dels petits orificis d'eixida de les minúscules glàndules salivals de la mucosa labial, generant l'aparició de petits quists de retenció salival. Cal tenir en compte que tota aquesta irritació acaba facilitant, a més, l'aparició d'un altre tipus de lesions d'origen desconegut, com l'afta, o de tipus infecciós, com els herpes simple, en persones predisposades. Finalment existeix la possibilitat que algun component de l'instrument provoque una reacció al·lèrgica. Açò es manifestarà amb una resposta inflamatoria (calor, enrogiment, picor, fisuració, descamació...) en la zona de contacte.

EXCESSIVA TENSIÓ 

La musculatura de l'embocadura, segons es tracte d'un instrument de vent o un altre, realitza una important tensió per a segellar els llavis, pressionar la canya o tibar la zona de vibració. Aquesta càrrega continuada comporta que els músculs de la zona es vagen adaptant fins al punt que la seua potència duplica la d'un no músic. Però, encara que açò ocórrega, aquesta musculatura segueix sent extremadament prima (un mil·límetre quan està relaxada i tres en contracció). És per açò que si aquests músculs, més potents de l'habitual però encara delicats, es tiben d'una forma desproporcionada o, sobretot, desequilibrada, tendiran a concentrar tensions excessives en zones determinades. Açò pot produir una separació de les fibres musculars, el que es coneix com una elongació muscular. Pot succeir de forma sobtada, amb sensació de dolor en el moment de suportar una major càrrega de treball. En general el repòs comporta una desaparició dels símptomes però sol persistir una sensació de debilitat, o fins i tot dolor, si la tensió es elevada. Menys freqüent és el cas en què aquesta distensió del múscul arriba a trencar alguna de les fibres. Si és així, existeix un dolor punxant, ben localitzat, que obliga al músic a haver de deixar de tocar immediatament i que reapareix cada vegada que la tensió en la zona siga d'una certa intensitat. La ruptura sempre comporta associat un major o menor sagnat intern i inflamació. Encara que ningú ha pogut documentar clarament que Louis Armstrong patira una ruptura del múscul orbicular del llavi, s'utilitza l'apel·latiu de Síndrome de Satchmo (el sobrenom que rebia el trompetista) per a referir-se a aquesta dolència. 

Si la ruptura no és excessivament gran (el que sol ser l'habitual), les seqüeles de la lesió muscular es deuran més a la cicatriu que es forme que al propi defecte muscular. Açò és a causa que la força que puga perdre la zona de fibres lesionades fàcilment pot ser compensada per una treball muscular adequat. Per contra, si es produeix una sagnat i irritació important de l'àrea lesionada es formarà una cicatriu que, a més de dificultar una bona acció muscular i vibració, va a possibilitar que es produïsquen noves ruptures al generar punts de tensió localitzats. Per tot açò és essencial que, quan es produeix una ruptura muscular se cesse immediatament la pràctica instrumental, s'apliquen mesures antiinflamatorias (bàsicament utilitzant gel de cinc a deu minuts protegint la pell amb un drap i comprimir la zona afectada durant uns minuts), es realitze un diagnòstico correcte de la lesió i s'establisca, amb açò, un pla de repòs adequat i de reincorporació a l'instrument.

En general, encara que se segueix utilitzant, la intervenció quirúrgica per a eliminar les cicatrius o reconstruir la zona muscular afectada (ja siga per una ruptura o elongació) solen comportar mals resultats. Açò és a causa que, per molt bona tècnica i tecnologia que s'utilitze, l'agressió quirúrgica va a provocar una nova cicatriu que probablement va a ser tant o més limitant que la lesió que se pretén solucionar. Una vegada establida la lesió la solució sol passar per la potenciació muscular. Si la ruptura ha sigut poc important uns simples exercicis de condicionament físic de la musculatura solen ser suficients. En cas contrari s'han mostrat tremendament útils els protocols de electroestimulació especialment dissenyats per al llavi.

FIBROSIS DEL LLAVI

Com en la resta de la cara, aquesta és una zona molt vascularitzada (rica en petites artèries que porten sang a la zona). Per açò, no és difícil que una lesió per traumatisme directe (un colp o, fins i tot, una mossegada amb les pròpies dents mentre es menja) o una ruptura del múscul orbicular del llavi comporten un sagnat relativament important. Si la quantitat de sang és elevada o no s'elimina eficaçment, el vesse pot provocar una reacció fibrosa que comporte una pèrdua de l'elasticitat de la zona implicada. És per açò que, de sospitar-se la possibilitat d'un sagnat dins del llavi, el primer que haurà de fer-se és limitar la quantitat de sang vessada. Açò s'intentarà per tres mecanismes bàsics: compressió suau immediata de la zona lesionada durant uns cinc minuts. Fred local, també durant cinc minuts, (per a limitar la inflamació que la lesió va a comportar i provocar una vasocontricció que també contribuïsca a cessar el sagnat). I repòs per a evitar trencar el coàgul que tapona el capilar lesionat i provocar un nou i major sagnat.

Si se sospita un sagnat és imprescindible realitzar un estudi mèdic. Aquest, a més de confirmar la lesió, permetrà establir un pronòstic, la necessitat d'afegir tractament mèdic (fibrinolítics) i, sobretot, donarà informació del moment en què el procés queda resolt i pot reprendre's progressivament la pràctica instrumental. Actualment, en mans experimentades, l'eina que millor complementa aquest estudi és l'ecografia amb sonda lineal d'alta freqüència. En defecte d'açò pot ser útil la ressonància nuclear magnètica.

FATIGA MUSCULAR

El símptoma principal és la sensació de fatiga progressiva en l'embocadura. No estem parlant de la fatiga que apareix, de forma puntual, després d'un dia carregat d'actuacions i assajos. Parlem d'una sensació de fatiga que es manté un dia darrere l'altre. Açò es tradueix en una limitació en el temps que es pot tocar en plenes condicions i, fins i tot, en una pèrdua d'una part del registre agut a mesura que es va tocant. Inicialment açò apareix al cap de molta estona de tocar. Però, gradualment, els símptomes es posen de manifest abans.

Si el músic intenta seguir tocant sobreposant-se a la fatiga pot aparèixer dolor, burxades, petites lesions en la pell o la mucosa del llavi o inflamació d'aquesta zona. Al principi el músic interpreta que açò es deu a una saturació per excés de faena i intenta solucionar-ho incorporant alguns dies puntuals de descans. Però se sorprèn al veure que, a diferència del que li havia passat en altres ocasions, encara que pot millorar lleugerament, la fatiga no s'esvaeix amb el repòs. Ni tan sols realitzant unes vacances de diverses setmanes.

Encara que no està totalment clar encara, sembla que el problema radica en una mala adaptació dels músculs implicats en l'embocadura, sobretot el orbicular dels llavis, a les càrregues de treball sobre l'instrument. Quan sotmetem qualsevol múscul a un treball repetitiu apareix una resposta d'adaptació que fa que, al cap de cert temps, aquest estiga més capacitat per a suportar les càrregues al fet que se li sotmet. Però açò només succeeix si el treball es realitza sota unes condicions favorables: que la càrrega siga progressivament major, que els increments no siguen excessius però suficients per a estimular el múscul i que el treball es realitze sota un règim de treball i pauses que permeta al múscul adaptar-se. Si les repeticions són excessives, si els canvis són massa bruscs, si el volum de treball total és massa alt o si no existeix un ritme de treball adequat el múscul no s'adaptarà a les càrregues. Açò no se sol manifestar immediatament; és un procés que pot portar mesos o anys. Es tracta de petits canvis en l'estructura del múscul, fins i tot en el seu funcionalisme, que, a poc a poc, li porten a un desajustament. El problema apareixerà quan el desajustament és ja massa gran o quan, de sobte, s'augmente el ritme de treball.

No cal dir que el millor seria evitar que el problema apareguera (bona rutina de treball amb pauses cada 25 o 30 minuts, no realitzar increments bruscs d'activitat, realitzar escalfament i refredament...) Però, una vegada instaurat el problema es tractarà de, en primer lloc, corregir la resposta inflamatoria del múscul (fisioteràpia, gel, repòs relatiu...). Una vegada superada aquesta fase haurà d'entrenar-se el múscul afectat. Açò es pot fer mitjançant un treball progressiu (començar tocant deu minuts i, a poc a poc, anar augmentant el temps, sempre respectant un ritme de pauses), mitjançant exercicis de tonificació muscular o mitjançant un programa específic d'estimulació elèctrica.

LESIONS NERVIOSES

Els nervis estan compostos de centenars de neurones. La seua funció és la de transmetre la informació nerviosa, ja siguen els estímuls sensitius o les ordres de moviment, mitjançant la conducció d'estímuls elèctrics. El seu correcte funcionament requereix la integritat tant del cable interior com de l'aïllant extern que el recobreix. No obstant açò ni la funda aïllant és molt resistent ni el cable interior és dur com el coure. Per açò, encara que solen transcórrer per zones en què queden protegits pels ossos, els músculs o el greix, al llarg del seu recorregut, existeixen zones en què són fàcilment exposats a les agressions. Fins i tot la pròpia tensió muscular, ja siga per ser excessiva, massa sostinguda o desequilibrada pot irritar algun dels nervis. De totes maneres, és la pressió excessiva o repetida de l'instrument que aprisiona el nervi entre aquest i alguna superfície dura com l'os o les dents, la que més habitualment altera l'estructura del nervi i provocar problemes en la seua conducció elèctrica.

En açò tindrà una influència molt important la constitució de l'individu (recorregut que realitzen els nervis, quantitat de teixit gras que els protegeix, forma i posició de les dents...) i de com toca (configuració de l'embocadura, tensió que exerceix l'instrument  contra la boca...).

En cas de lesió, en primer lloc es modifiquen les característiques químiques de la funda del nervi. Açò genera una alteració de la sensibilitat (formigueig, coïssor, dolor, disminució de la sensibilitat...) o modificació de la mobilitat que cedirà al cap de pocs minuts de forma espontània. Ha de tenir-se en compte que, durant un cert temps, aquesta alteració en el nervi, encara que hagen cedit completament els símptomes, li fa més susceptible a tornar-se a lesionar. Açò implica que siga necessària una pressió menor per a causar novament el trastorn o, en cas que l'agressió siga d'igual o major intensitat, que acabe per lesionar-se la part més interna del nervi. Aquesta lesió no guareix tan ràpidament podent requerir molts dies a sanar. Aquesta lenta velocitat de reparació és deguda al fet que la restitució no s'aconsegueix ensamblant de nou els dos extrems si no que el nervi ha de créixer novament des del punt de la lesió fins a arribar al final del seu recorregut. El creixement, si es produeix de forma favorable, es realitza a una velocitat aproximada d'un mil·límetre cada dia. Si ha de créixer un parell de centímetres, açò pot portar prop d'un mes. 

Però no sempre la lesió nerviosa és directament atribuïble a una tensió excessiva en l'embocadura o a una pressió del filtre sobre una zona susceptible de la boca. Existeixen dues situacions, fins i tot més freqüents, per que algun nervi de la cara es lesiona: en primer lloc està la coneguda paràlisi facial. Aquesta té múltiples causes, entre les més freqüents la infecció per un virus i sol comportar una alteració en la mobilitat d'algun dels músculs de la cara. En segon lloc està la lesió nerviosa que esdevé durant algun procés d'extracció dental, ja siga perquè la burxada per a l'anestèsia lesiona accidentalment algun dels nervis o, més habitualment, perquè els aparells utilitzats per a obrir la boca o separar els llavis pressionen i lesionen un nervi de la zona. El més freqüentment afectat és el nervi del mentó que provoca una zona de falta de sensibilitat en el llavi inferior i la barbeta. 

Siga el que siga la causa que ha provocat la lesió, l'actitud a prendre és la següent: evitar que es produïsca una nova agressió en la zona afectada per a evitar que empitjore la lesió. Si l'alteració no desapareix en 24 hores, acudir a un neuròleg per a iniciar un tractament el més precoç possible. Açò facilitarà que la restitució siga més ràpida i que no queden seqüeles. No tornar a tocar fins que la lesió estiga completament recuperada, encara que açò requerisca estar setmanes apartat de l'instrument. Açò no solament evitarà l'empitjorament si no que no permetrà que el fet de tocar sense una correcta percepció de les sensacions de l'embocadura o amb defectes de mobilitat puga generar gestos o  respostes automàtiques indesitjades per part del cervell.

ESTIRAMENTS

Els estiraments tenen dues funcions principals. Per un costat preparen els músculs per l'esforç. Per altre contribueixen a restituir l'estat d'equilibri després de l'activitat. Per aquest motiu s'aconsella que es realitzen, com a mínim, abans i després de tocar i, si convé, en les pauses que fem durant l'activitat.



EXERCICIS DE TONIFICACIÓ

La musculatura que conforma l'embocadura i permet generar el so és molt prima i poc dotada per resistir grans càrregues. Per aquest motiu pot ser útil mantenir-la ben tonificada amb exercicis sense l'instrument. Aquests s'haurien de fer cinc vegades cada un d'ells aguantant la contracció entre 3 i 5 segons amb 10 de descans. Seria bo fer-los entre tres i cinc dies a la setmana. Si el que volem és incrementar la força del llavi, amb el pas dels dies, haurem d'augmentar lentament l'estona de contracció.


Jaume Rosset i Llobet
Responsable mèdic de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa

Cap comentari:

Publica un comentari