dimarts, 18 de gener de 2011

La distonia focal

Sembla que va ser Robert Schumman, obsessionat per millorar la independència dels seus dits, el primer intèrpret conegut que va poder haver patit una curiosa i devastadora afecció denominada distonia focal. Un problema que, actualment, podria estar afectant a un de cada dos-cents instrumentistes. Les causes que porten a un músic a desenvolupar-la no estan totalment esclarides. De totes maneres, encara que sembla inqüestionable que ha d'existir algun tipus de predisposició personal, pareix molt probable que se centren en la pràctica instrumental intensiva i en els estressants, tant físics o psíquics. 

El símptoma bàsic és la pèrdua gradual de la coordinació d'un moviment determinat sobre l'instrument que, al poc temps, s'acompanya de tensió en altres zones de la mà o l'avantbraç. Una de les principals característiques d'aquests símptomes és que tals alteracions no es presenten, o ho fan amb molta menor intensitat, quan el mateix gest s'executa fora de l'instrument. 

Segurament va ser aquesta curiosa selectivitat, al costat d'altres equívocs, la que va portar a considerar, fa diversos decennis, la distonia focal com una afecció de tipus psiquiàtric. Actualment, una vegada reconegut universalment que es tracta d'una afecció de tipus neurològic no degeneratiu, han proliferat els estudis a la recerca de les alteracions subjacents a aquesta dolència. Les dades existents semblen indicar que, tal com succeeix de forma natural en qualsevol procés d'aprenentatge, el treball intensiu en l'instrument comportaria una sèrie de canvis en l'organització del sistema nerviós central. En subjectes predisposats que el treball ha sigut massa agressiu aquesta especialització i automatització dels moviments (imprescindible per a poder executar moviments complexos a gran velocitat i precisió) no es detindria en el punt desitjat. En ells s'ultrapassen, involuntària i inconscientment, els límits perseguits de refinament neurològic establint-se uns circuits neuronals especialitzats anòmals i d'alta energia cortical. 

S'han intentat multitud de remeis: acupuntura, quiropraxia, relaxació, hipnosis, homeopatia, intervencions quirúrgiques i tot tipus de medicacions sense que cap d'ells haja demostrat un efecte consistent ni durador. Fins i tot la toxina botulínica, un medicament injectat que s'ha mostrat bastant útil en un altre tipus de distonies, resulta poc eficaç en els músics, encara que siga aplicada per mans expertes. Per tot açò s'ha tendit a considerar la distonia focal com una malaltia incurable. No obstant açò, interessants línies de treball, la més consistent d'elles a França, va demostrar que, com a mínim en alguns casos, és possible reprogramar el cervell distònic. El problema bàsic d'aquestes teràpies és el seu baix índex de bons resultats i l'extremada durada del tractament. 

Aquestes limitacions van portar, fa poc més de deu anys, a investigadors de la Universitat de Konstanz a Alemanya i de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa a cercar noves alternatives. Així, basant-se sobretot en els resultats d'estudis propis, es va arribar a la conclusió que la millor manera de combatre eixes modificacions d'alta energia neuronal hauria de ser basant-se en el mateix principi que ho va causar: el moviment repetitiu intens. Per a açò es van dissenyar programes de treball sobre el propi instrument en els quals, intencionadament, es limita el moviment d'algun dels dits amb la intenció que el cervell, en tocar l'instrument, no puga recórrer a els programes automàtics alterats i li obligue a crear uns de nous i correctes. 

El treball conjunt d'aquests dos centres que, des de 2001, es realitza de forma centralitzada només a Terrassa sembla haver aportat fruits interessants i prop d'un vuitanta per cent ha aconseguit millorar la seua afecció i, fins i tot, recuperar el seu nivell previ d'interpretació. Els grans avantatges del tractament, deixant de costat el major nombre de bons resultats, són que el pacient treballa contínuament amb el seu instrument i que els efectes de la teràpia, si aquesta és efectiva, se solen començar a notar immediatament. És per açò que els principals esforços actuals van encaminats a poder millorar el tractament per a que siga efectiu en un major nombre de casos, escurçar el temps de tractament (que actualment és d'un any) i adquirir major experiència i seguiment dels pacients tractats.


Jaume Rosset i Llobet
Responsable mèdic de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada