dijous, 4 de novembre del 2010

Un País de dolçaines

El só de la dolçaina en un poble és senyal de festa. La dolçaina innova, però al mateix temps té les seues melodies característiques que tots reconeixem. Continua jugant un paper molt destacat en les músiques populars.

Un País de dolçaines és un recull d'entrevistes realitzades en 2002 per Marisa Herràez i Císcar a diverses personalitats del món de la dolçaina. En aquest cas es tracta de Susana Díaz i Tejedor, dolçainera del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol i mestra del Grup de Dolçainers Sant Josep de Pignatelli: 

M’agradaria fer-te algunes preguntes sobre el món de la dolçaina, perquè supose que tu el coneixes prou bé. D’on sorgeix la dolçaina? 

En relació a l’origen de la dolçaina existeixen moltes hipòtesis però la realitat és que no se sap res. Existeix molta llegenda com passa amb algunes llengües del món, però ningú sap realment d’on sorgeix. La hipòtesi més popular que la gent mai dubta en dir és que ve dels moros. Tot el món diu 'Això és un instrument moro' i és mentida, és la hipòtesi més falsa de totes. Això es pot demostrar perquè per exemple, si tu et fixes en les regions aràbigues, no hi ha cap instrument que siga paregut a la dolçaina. 

Existeixen altres hipòtesis com pot ser que ve del nord o del nord-est de Europa, per exemple d’Escòcia. A Escòcia es toca el que ací diem el sac de gemec, que és la gaita que es diu en castellà. Esta podria ser una hipòtesi vàlida, perquè diguem-ne que la dolçaina pertany al grup d’instruments de la xeremia i la xirimia, que són un poquet diferents, però tots parteixen del mateix instrument. 

Una altra hipòtesi podria ser pel colonialisme dels romans, en les croades. En un moment donat, pot ser que agafaren l’instrument d’un lloc i el van portar a un altre, perquè en aquest moment el territori romà estava molt estès. 

Però ningú pot dir hui en dia realment quin és l’origen de la dolçaina. Cadascú agafa la hipòtesi que més li agrada o que creu que és més certa. 

La dolçaina és un instrument popular en altres regions espanyoles? 

A l’estat espanyol existeixen instruments molt pareguts, per exemple la dulzaina castellana o la gralla catalana. També tenim la gaita navarra, que en realitat no és una gaita, és com una dolçaina. Després està el sac de gemec de Galicia i a les Illes Balears també hi ha instruments pareguts. Es poden trobar alguns d’una forma més antiga, sense claus, i també amb claus. Per exemple, dins d’una banda podríem dir que l’instrument més paregut a la dolçaina seria l’oboè. 

Però quines diferencies hi ha entre uns i altres? 

Hi ha moltes diferencies. Per a començar jo diria que la dolçaina encara és un instrument amb el qual s’està experimentant. Des de fa molt de temps es toca la dolçaina en les nostres terres però encara s’està estudiant. Ara mateix, fa no res, s’ha aprovat pel govern espanyol el grau mitjà de dulzaina als conservatoris. I dins d’això entra la dolçaina, la gralla catalana... Esta noticia vol dir que l’instrument va endavant perquè s’estan fent uns estudis de l’instrument per a millorar-lo tant físicament, com en la seua sonoritat i en moltes més variants. D’esta manera podrà estar dins d’altres connexions musicals. 

Les diferencies que existeixen respecte a l’instrument, per un costat es tractaria de l’afinació, la dolçaina valenciana com la coneguem no té molt de temps. Entre cometes podríem dir que és artificial, perquè quasi totes les de les regions espanyoles estan afinades en fa, algunes també en do. En canvi, la valenciana està afinada en sol. 

Hui podem vore en fotografies antigues dolçainers amb dolçaines de mides molt diferents. No estarien afinades ni en fa, ni en re, ni en sol. Cadascuna seria de son pare i de sa mare. En un moment donat, fa menys de 30 anys, ací a València, en les Falles es va establir una moda de tocar cornetes i tambors. Aleshores, el famós Joan Blasco que és un dolçainer molt reconegut sobretot des de fora del món de la dolçaina, va estar al lloc adequat i en el moment adequat, i va tindre la genial idea d’engrandir aquest instrument dins de les Falles. El que va fer és escurçar la seua dolçaina més o menys a una mida de sol i així va aconseguir un timbre molt més agut, d’aquesta manera la dolçaina podia lluitar amb la corneta. En moltes falles van desaparèixer els tambors i les cornetes i es van començar a fer colles de dolçaines i tabals. Es va obrir el camp de la dolçaina perquè ja no tocaven només una o dos persones, i va ser el començament de les colles. 

Segons ens estàs dient, esta consolidació de la dolçaina ha sigut possible els últims trenta anys. Però com apareix la dolçaina en terres valencianes? 

Jo no sé dir-te ara mateix les dates en concret, però si que apareixen als arxius de l’ajuntament de València documents que demostren que abans hi havia un dolçainer que tenia un sou pagat per aquest ajuntament per a tocar en les festes de València ciutat o en altres pobles. 

També ha canviat molt la definició de dolçainer del d’abans al de hui en dia, el dolçainer d’abans tenia la dolçaina com el seu treball, encara que després anara a l´horta. El seu treball era tocar, amenitzar les festes del seu poble i dels pobles del voltant, normalment no arribava més lluny. Hui en dia és diferent, la gent té el seu treball i després el que passa es que com a aficció toca la dolçaina. 

La dolçaina si que es toca des de fa molt de temps, el que passa és que ha anat variant molt els registres. Per exemple, en cada poble és diferent aleshores els balls són diferents i encara que els ritmes també solen canviar, podem dir que hi ha una cosa general en tots aquestos registres folklòrics com ara, les jotes, les danses, els fandangos... 

Jo he sentit dir moltes vegades que el dolçainer d’abans tocava sempre a soles... 

No sempre, això és mentida. Se sòl dir molt... 'és que abans tocava només un dolçainer', però el que passa és que era molt difícil que n’hi hagueren dos al mateix poble. Si mirem fotos antigues normalment ix l’home major tocant la dolçaina i un xiquet tocant el tabalet. Normalment el xiquet era el fill del dolçainer i el seu pare li donava el tabalet. Quan l’home major s’adonava que s’estava fent vell ensenyava a tocar la dolçaina al seu fill. Per això era molt complicat trobar dos dolçainers dins del mateix poble, però si que existeix algun recull de fotografies en el qual podem vore dos o tres homes tocant junts la dolçaina. 

Personalment, jo pense que era molt millor que toqués només un dolçainer, perquè com les dolçaines estaven fetes a mà, cadascuna era diferent i no existia una harmonia. 

Hi ha més diferencies entre les dolçaines d’ara i les d’abans? 

Si clar, perquè abans normalment la dolçaina la feia u mateix, el dolçainer ho feia tot: el tudell, les canyes i la mateixa dolçaina. Si no, li ho encomanava a algú de confiança. Més endavant, fa ara uns vint o trenta anys, van apareixer dos constructors que van aconseguir prou d’importància: el que li construïa a Joan Blasco i Aliaga. El constructor de Joan Blasco va desaparèixer de seguida i Aliaga es va consolidar com el torner que més dolçaines ha fet en tot el País Valencià i fins i tot en altres regions espanyoles. Des de fa uns tres o quatre anys han sorgit quatre o cinc constructors més, això vol dir que la dolçaina està proliferant. 

En quant a la construcció, també ha canviat. Tots els constructors no fan el mateix model. Tampoc Aliaga fa les mateixes dolçaines que feia fa vint anys, ha anat millorant-se. En quant a la línia física també ha canviat, aconseguint que siga més bonica, canviant el timbre, la sonoritat, la afinació, el tudell... 

Hui en dia encara fa algú dolçaines a mà? 

No, ja no. Normalment es fan en un torno. Es talla una dolçaina massissa i eixa és la forma que copia la màquina. Desprès es buida per dins... 

Es continuen tocant les mateixes cançons que fa trenta anys a les festes populars? 

Si que es continuen tocant les mateixes cançons, encara que ara mateix es toquen moltes més, i d’algunes antigues s’han fet nous arranjaments. Els nous compositors han transformat cançons que tenien només una melodia en cançons que tenen una harmonia, es dir clavar dos veus o tres. 

Antigament als pobles, els dolçainers a banda de tocar les danses, les jotes, les cercaviles... també feien la festa. Tocaven el que estava de moda, una polca, un pas-doble, una rumba... 

Desprès tot això ha anat canviant, s’ha continuat fent polques i rumbes per exemple, però d’una altra manera. Ja no toca només un dolçainer, aleshores la forma de composar és molt diferent. Es composa pensant en una colla o en un grup de gent prou gran. 

Les festes dels pobles també han propiciat noves composicions, per exemple, els moros i cristians. La festa dels moros i cristians d’Alcoi és molt antiga, però la música dins de la festa no té tant de temps. La música de banda als moros i cristians va començar perquè es va ajuntar un grup i la gent de la comparsa els va demanar que anaren darrere d’ells, i anaven tocant pas-dobles... En un moment donat, algú va tindre la genial idea de composar marxes mores o cristianes. Hui en dia és molt estrany que dins d’una banda d’Alcoi no hi hajen dolçaines, quasi totes les bandes ixen amb dolçaines a desfilar, inclús en el boato ixen les dolçaines a soles. 

Per què creus que la dolçaina s’ha arribat a convertir en un instrument que sentim com a nostre? Per què la dolçaina i el tabalet, i no altres instruments? 

Es que jo crec que no és de veres que siga un instrument més nostre que altres, per exemple els instruments d’una rondalla. En molts pobles la rondalla és prou important, moltes melodies que es toquen amb la dolçaina han sigut també arranjades de peces de la rondalla. Però clar, s’ha de contar que en una rondalla hi ha molta gent, i es gasten molts diners. 

Tot i això, jo no crec que la dolçaina siga més nostra que el guitarró, la bandúrria o la llaüt. De tal forma pense que és un sentiment que partís de la ignorància cap al folklore popular. 

Però pot ser, tots els que no coneixem massa bé el folklore musical valencià si que pensem des de fora que la dolçaina està més consolidada que altres instruments. 

Podria ser per varies raons. Una podria ser per ignorància, per no conèixer altres instruments típics nostres o no haver escoltat molta musica tradicional valenciana, i tampoc s’ensenya a les escoles, malauradament la globalització ens té massa ocupats estudiant altres coses. 

Una altra raó podria ser que la dolçaina no és un instrument que estiga molt avançat. De vegades pareix que siga un instrument arcaic, de fusta i sense claus. Per això pot ser que se pense que és més antic i més nostre que altres. 

Tu creus que esta gent que no coneix el folklore popular valencià pren la dolçaina com un instrument menor? 

Jo pense que si. També crec que depèn molt d’on estigues tocant. Jo he tocat en molts llocs del País Valencià, i depèn d’on toques la cultura popular de la gent pot ser molt diferent. Generalment en les ciutats grans, es perd més fàcilment la consciència de cultura popular. També és normal perquè hi ha molta gent de fora que no coneix la dolçaina. Però també hi ha altres ciutats grans, com per exemple Gandia, on la dolçaina és de gran importància. En tota la Safor hi ha molt recolzament cap a qualsevol manifestació de cultura popular: les rondalles, el teatre de carrer... 

Però ací a València ciutat, jo he tingut que escoltar coses com: 'Ay qué pesados, ya vienen los piteros'. Sense anar més lluny, puc dir-te que en la cercavila que es fa per a la Cavalcada del Regne, l’Ajuntament de València va ajuntar més de mil dolçainers i dolçaineres, tabaleters i tabaleteres en una tocata que obria la cavalcada. Quan nosaltres passarem per davant de l’edifici de l’ajuntament, no estava l’alcaldessa ni cap persona que representés l’Ajuntament de València. Canal 9 no va començar a gravar fins després que nosaltres passarem, i com estes coses, moltes més que passen al món de la dolçaina. 

Tu creus que la cultura popular no interessa als nostres mitjans de comunicació? 

Al Canal 33 de la televisió catalana existeix un programa de folklore català, valencià i de les illes balears. A Catalunya es respecta molt més el folklore i la música popular. Abans d’aquest programa del qual et parle fan un altre íntegrament dedicat a la gralla, i després el programa de cultura popular, on la televisió catalana està apostant també pel folklore valencià. Ací a València no tenim cap programa com aquestos. 

Des de fa uns anys estem sentint grups que no fan música popular i que estan incorporant la dolçaina a les seues cançons... Podem dir que la dolçaina està eixint de les fronteres de la música popular? 

Això de les fronteres és literal. El grup Obrint Pas, que és un grup de música rock, ara mateix està triomfant a Alemanya d’una forma increïble. Obrint Pas ja porta vuit anys, utilitza la dolçaina en el seu registre que es el de música rock-ska i han gravat ja tres o quatre discos. També hi ha altres formacions de música rock o rock-ska com per exemple Arròs Caldós, que és un grup que ja ha gravat dos discos, i altres com Sva-ters, La Gossa Sorda, més o menys del mateix registre. 

També podem trobar la dolçaina dins d’altres registres. Per exemple Pasqualet de Vila-real, que toca jazz amb la dolçaina. Ell era clarinetista però li agradava la dolçaina i va començar a fer versions de famoses peces de jazz amb dolçaina. Xavier Richart també ha gravat amb el grup Vent de Llevant una fusió de jazz, també existeix una altra formació que es diu Dolç-tab Jazz Project que està prou bé. 

Dins de la música folk de les terres mediterrànies, a Grècia, Itàlia, el nord del Marroc... la dolçaina també s’està fent un lloc. Tenim per exemple Cendraires, i L’Ham de Foc, que va ser format per components de Cendraires i per altra gent. També hi ha un altre grup que es diu Trencaclosques on podem sentir també la tarota, qué és un instrument cosí-germà de la dolçaina. Urbalia rurana i Tres Fan Ball fan música més de ball on a banda de la dolçaina està també l’acordió. Després està Xarxa Teatre que mou el món de la cultura popular ací a València moltíssim, i la dolçaina ha adquirit un paper important dins del teatre de carrer gràcies a aquest grup. 

Quin és el futur de la dolçaina? Com penses que va a evolucionar? 

Jo soc optimista, cada vegada hi ha més gent tocant, alguns començaran per moda i a lo millor després s’ho deixen, però la qüestió és que això prolifera. 

Ens has comentat que vas començar a tocar la dolçaina fa dotze anys... Què es el que et va cridar l’atenció d’aquest instrument? 

Jo soc fallera, de la falla Málaga i Doctor Montoro, i a la meua falla sempre s’ha anat amb molta cura amb les arrels culturals. Es feia teatre, es feien classes de dolçaina... El professor de dolçaina era Enric Gironés, compositor de dolçaina i de peces teatrals. Ell tenia molta relació amb el grup que hui en dia es la Xafigà de Muro, un dels més importants. A mi ja em va cridar l’atenció en aquell moment i vaig parlar amb ell. Em va dir que començara tocant el tabalet, i jo li vaig fer cas, però al mig any jo ja estava farta i el que volia era tocar la dolçaina. Jo no he estudiat mai música, es dir, jo no sé solfeig però tenia molt oït. Ell m’ensenyava a entendre la música i a poder interpretar, poquet a poquet vaig anar aprenent cançons, més tard vaig continuar amb Ximo Llorca i també vaig passar per un parell de grups. Fa un parell d’anys vaig començar les classes a la Universitat Popular amb el professor Alejandro Blay, i encara estic amb ell. Fa cosa d’un any vaig tindre l’oportunitat d’unir-me al Grup el Cudol

Tens moltes companyes dolçaineres? 

A la meua colla som dotze i jo sóc l’única dolçainera. Hi ha una altra xica, però és percussionista. Quan vaig començar a tocar la dolçaina, a la meua falla venien moltes xiques que volien aprendre, però també és cert que jo veia molts més homes que dones pels carrers tocant la dolçaina. Hui en dia, crec que el tema estaria molt més equilibrat, també per al tabal i la percussió. També puc dir-te que excepte els més masclistes, que normalment son els més majors, la resta de gent ens tracta molt bé, no miren si eres home o dona, sinó la teua qualitat quan toques. 

Moltes gràcies per tot Susana, voldries afegir alguna cosa més? 

Com a dolçainera m’agradaria que aquest treball arribara a molta gent, encara que supose que és difícil. Gràcies a tu.

1 comentari:

Eva xaramitera ha dit...

Una molt bona lliçó. Completa, amb rigor, reivindicativa.... Excel·lent treball.
Eva

Publica un comentari a l'entrada