dimarts, 30 de novembre del 2010

I Setmana Cultural Falla Màlaga i Doctor Montoro

La Falla Málaga i Doctor Montoro de València, a la qual pertanyen diversos membres de l'Agrupació Cultural de Dolçainers i Tabaleters Grup el Cudol, organitza del 9 al 12 de desembre la seua I Setmana Cultural al voltant de la música i indumentària valenciana. 

Dins de la programació prevista destaquem la xerrada al voltant de la dolçaina que impartirà el recentment guardonat amb la Parra d'Or per la divulgació, dedicació i tractament de la música per a dolçaina, Antoni de la Asunción i Andrés, director del Grup el Cudol. La relació d'actes és la següent:

Dijous, 9 de desembre

19.30, Presentació de la I Setmana Cultural
20.00, Exposició d'indumentària valenciana a càrrec de:

          - Randes i Brodats Mari Capella i Marta Polit
          - Ángeles Prior
          - Telares Gironés i Vila
          - Oria Orfebreria Valenciana

          Amb explicació i demostració de com vestir-se adequadament

Divendres, 10 de desembre

19.30, Exposició d'instruments de vent i percussió d'arreu del món
20.00, Demostració pràctica d'alguns instruments
20.30, Xerrada a càrrec d'Antoni de la Asunción i Andrés, La dolçaina hui: del dolçainer a la colla
22.00, Sopar

Dissabte, 11 de desembre

11.00, Taller de percussió i construcció d'instruments reciclats amb ritmes bàsics d'una batukada
17.30, Preparació de ritmes i desfilada pel barri acompanyats del Grup de Batukada Sambando

Diumenge, 12 de desembre

12.00, Muntatge i preparació d'un Lipdub de la falla
14.30, Dinar de Nadal

diumenge, 21 de novembre del 2010

Premi Parra d'Or

La Junta directiva i la Comissió organitzadora del XXX Aniversari de la Colla de Dolçainers i Tabaleters El Terròs de Petrer en la sessió celebrada el 16 se setembre de 2010 va decidir per unanimitat atorgar-li a Antoni de la Asunción i Andrés el Premi Parra d'Or de la colla El Terròs en la seua IV edició per la divulgació, dedicació i tractament de la música per a dolçaina en el món musical. 

L'acte d'entrega del guardó es realitza el dissabte 4 de desembre al Teatre Municipal Cervantes de Petrer durant el descans del Concert de l'entrega de Premis del II Concurs de Composició per a Dolçaina i Percussió Vila de Petrer. 

Les altres tres persones que posseeixen el premi són Eliseu Garcia i Ripoll, Xavier Richart i José Rafael Pascual Villaplana.



Antoni de la Asunción i Andrés naix a València en 1971. En 1984 comença els seus estudis de tabalet a la Falla Montortal i Torrefiel de la mà del mestre Enric Gironés i dos anys més tard comença a estudiar dolçaina formant part activa des d’eixos moments del Grup el Cudol del que hui en dia és el seu director. L’any 1992 comença a treballar com a professor de música al Col·legi Salesià Sant Antoni Abat de València. L’any 1995 entra a formar part de l’Agrupació Musical Sant Josep de Pignatelli de València on cursa estudis de percussió.

En 1999 acaba els estudis de dolçaina al Conservatori Municipal José Iturbi amb el mestre Xavier Richart, i en l’any 2000 rep el reconeixement de Mestre de dolçaina de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters de la que també és membre de la seua Comissió Pedagògica.

Ha format part de La Inestable i en l’actualitat dirigeix els grups el Cudol, Grup Domingo Savio i la Colla de dolçainers d’Algemesí. Ha difós la música valenciana per tot arreu de la Comunitat i per fora d’ella actuant entre altres llocs a Catalunya, Euskadi, Andalusia, Múrcia, França...

En 2004 publica, juntament amb Xavier Richart, el llibre Estudiant la dolçaina II. Obres per a colla, al que es recullen algunes de les seues composicions.

L’any 2000 rep Menció d’honor al I Concurs de Composició per a Dolçaina i Percussió poble de Muro, obtenint el Primer Premi a la II i III edicions del mateix concurs. Ha rebut el Segon Premi al Concurs de Composició Jaume Blanch de Tortosa, Segon premi i Menció d’honor al Concurs de Composició Música al Castell de Dénia i Segon premi al Concurs Vila de Petrer. Ha sigut també membre del jurat a les últimes edicions d’aquestos concursos. En 2005 composa l’obra obligada per al II Certamen d’interpretació per a Colla de Xirimiters a Altea, del que també va ser jurat. En 2007, se li encomana la composició de l’obra obligada per al I Certamen d’interpretació Ciutat de Manises. L'any 2009 composa la música del Himne del Centenari del Llevant Unió Esportiva amb lletra escrita pel també membre del Grup el Cudol Jose Vicente Peiro i Barco.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Taller de respiració per a dolçaina

La respiració és un aspecte essencial en els instruments de vent, però en la dolçaina encara és més important perquè és un instrument de doble canya i la quantitat d'aire que cal expulsar per a fer-la sonar és elevada. És per açò pel que no cal malgastar gens d'aire i respirar d'una manera eficaç per a poder tocar sense problemes ni fatigues.

CONCEPTES BÀSICS

Respiració: intercanvi de gasos que realitza un ésser viu amb el medi ambient. En el cas dels vertebrats aquest intercanvi es realitza principalment a nivell dels pulmons i les brànquies per l'acció de l'anomenat sistema respiratori, prenent oxigen (O2) i alliberant diòxid de carboni (CO2). 

Ventilació pulmonar: La ventilació pulmonar és el procés pel qual es renova l'aire que contenen els pulmons, consta de dues etapes successives: la inspiració i l'expiració provocades pels moviments de la caixa toràcica. Aquests moviments són produïts pels músculs intercostals, la relaxació d'aquests i del diafragma i l'elasticitat del teixit pulmonar fan que es redueixi el volum de la caixa toràcica i s'expulsi l'aire; mentre que la seva contracció provoca l'aixecament de les costelles i aplanar el diafragma deixant més espai pels pulmons. 

Diafragma: El diafragma és el múscul que, separa l'abdomen i el tòrax. Està situat davall dels pulmons i per damunt dels òrgans de l'aparell digestiu. La seua estructura en forma de cúpula comprèn una porció muscular perifèrica i una de central aponeuròtica o tendinosa anomenada centre frènic. Té uns orificis o hiatus per on passen l'esòfag, els dos nervis pneumogàstrics, l'aorta, la vena cava inferior i altres vasos i nervis. És el principal múscul inspiratori ja que en contreure's fa augmentar el volum toràcic. Quan el diafragma es relaxa l'aire és expirat per la mateixa elasticitat dels teixits pulmonars. També intervé en actes reflexos o voluntaris com la defecació, orinar, riure, en el singlot i el vòmit.

LA RESPIRACIÓ COSTO-ABDOMINAL 

Generalment, es descriuen 3 tipus bàsics de respiració: la clavicular, l'intercostal (pectoral), i la cost-abdominal (cost-diafragmàtica o completa). Aquesta última és la respiració òptima per a la fonació. 

La respiració clavicular (toràcica superior) és la que es fa aprofitant la part superior dels pulmons, pujant les espatlles i les clavícules en respirar i provocant la contracció dels músculs suspensors de la laringe que dificulten el seu funcionament. Només s’aconsegueix utilitzar un 25% aproximadament de la capacitat màxima. 

La respiració intercostal (toràcica intermèdia) es practica dilatant el tòrax i expandint les costelles, amb el que s'aconsegueix un descens parcial del diafragma i un augment de la quantitat d'aire respecte del tipus anterior. La posició adoptada per a ella és poc natural i dificulta l'emissió de la veu. 

La respiració cost-abdominal (abdominal o diafragmàtica) mobilitza l'epigastri (la part més baixa del tòrax i la més alta de l'abdomen), que és la zona on hi ha un major control voluntari de la respiració. En aquest tipus de respiració el diafragma realitza el seu màxim descens espentant les vísceres abdominals cap avall i cap endavant, amb la qual cosa s'aprecia un augment de volum de l'abdomen i del diàmetre toràcic que es completa amb moviments costals, per la qual cosa provoca la màxima dilatació dels pulmons, fins al 60%. La respiració cost-abdominal és la que utilitzem mentres dormim, ja que en estar estirats, l'única part que podem desplaçar fàcilment per ampliar la nostra respiració és l'abdomen. Aquest coneixement instintiu, natural en la nostra espècie, és patent en els nadons, tot i que els hàbits sedentaris i de vestimenta dels adults, a poc a poc ens eduquen a costums insanes sobre això, que fomenten únicament una respiració superficial, renovant només una part reduïda de l'aire que està en els nostres pulmons i una menor oxigenació general del nostre cos. 



L'AUGMENT DE LA CAPACITAT RESPIRATÒRIA 

Pel que fa al desenvolupament pneumològic de l'ésser humà, hem d'aclarir que abans dels 7 anys no és possible obtenir resultats significatius en els tests pulmonars. El ritme respiratori dels xiquets i xiquetes és molt diferent al dels adults: en néixer, de 40 a 70 vegades per minut, 25 vegades als 5 anys; 20 vegades als 15 anys, i de 5 a 17 vegades en un adult (depenent del seu entrenament respiratori). Això obligarà a replantejar-se el nombre i la col.locació de les respiracions i del fraseig de les cançons, adequant-los a cada ritme respiratori segons les seues edats. També hem d'assenyalar el valor relaxant de les respiracions lentes i profundes, com a mitjà d'afrontament de l'estrès de l'intèrpret. 

La respiració vegetativa, en repòs, renova uns 500 ml. d'aire, tot i que tocant la dolçaina, així com la pràctica del cant, exigeix una quantitat més important (de l'ordre de 1.000-1.500 ml.), per la qual cosa es fa imprescindible fer conscient el control de la respiració. 

Exercici 1. Observar el funcionament de l'abdomen en la respiració: Estirar-se a terra, sobre una manta o catifa, cap per amunt, relaxar-se i notar que l'abdomen creix durant la inspiració. Unflar la panxa de forma exagerada, col locar un objecte a sobre (un llibre ...) i fer que es moga. 

Exercici 2. Control abdominal en l'expiració: De peu, inspirar i fer petites sacsejades rítmiques de la musculatura abdominal amb els sons s, ps o ts. 

Exercici 3. Manteniment de la pressió abdominal en l'expiració (suport): En parelles, un davant l'altre. Un s'inspira i a continuació expulsa l'aire amb molta pressió per la boca quasi tancada (podem fer-ho amb un psssss, pshshsh, fffffffff, xtxtxtxt ...), mentre l'altre controla amb la mà pressionant l'abdomen, que la pressió es mantinga constant. 

Exercici 4. Pràctica de la inspiració ràpida: De peu, inspirar ràpidament en 1 temps i expirar a 1-2-3, inspirar en 1 i expirar a 1-2-3-4, inspirar en 1 i expirar a 1-2-3-4-5, i així successivament fins a 10. D'aquesta manera es practica la respiració profunda i la inspiració ràpida. 

Exercici 5. Augment de la capacitat aèria (I): De peu, amb les cames una mica separades, inspirar profundament pel nas a la vegada que pugem els braços amunt. Retenir un instant i expulsar l'aire a la vegada que dobleguem el cos cap a baix per la cintura fins que les mans toquin el terra o els peus. 

Exercici 6. Augment de la capacitat aèria (II): De peu, amb les cames una mica separades, inspirar profundament pel nas a la vegada que aixequem els braços amunt. Retenir l'aire un instant i expulsar l'aire a la vegada que dobleguem el cos cap a un costat. Quan tornem a la posició vertical, deixar anar tot l'aire. Repetir l'exercici cap a l'altre costat. 

Exercici 7. Pràctica de respiració costal (I): De peu, amb les cames lleugerament separades, posar les mans a la cintura on s'ubiquen les últimes costelles. Inspirar profundament observant com s'eixampla el tòrax i com les mans van cap a fora. Retenir l'aire i expulsar-lo lentament, comprovant com les mans retornen a la posició inicial. 

Exercici 8. Pràctica de respiració costal (II): Drets, amb les cames lleugerament separades, posar les mans a la cintura on s'ubiquen les últimes costelles. Inspirar expandint el tòrax. Retenir l'aire i efectuar una torsió cap a un costat. Tornar a la posició inicial, expulsant l'aire lentament. Repetir l'exercici cap a l'altre costat. 

Exercici 9. Pràctica de respiració cost-abdominal: Drets, amb les cames lleugerament separades, posar una mà a la cintura on s'ubiquen les últimes costelles i l'altra a l'abdomen. Inspirar en dos temps: primer expandints el tòrax (costelles) i a continuació l'abdomen. Retenir l'aire i expulsar-lo lentament, comprovant com les mans retornen a la posició inicial. 

Exercici 10. Pràctica de expiració contínua: Inspirar pel nas cost-abdominals, i expirar per la boca a poc a poc, bufant un ciri sense apagar. 

Exercici 11. Pràctica de prolongar l'expiració: Inspirar profundament pel nas cost-abdominals, bloquejar el diafragma i expulsar molt lentament l'aire per la boca sense interrupció. Podem controlar el temps d'expiració i veure com augmenta progressivament. 

Exercici 12. Eixamplament del pas de l'aire per les fosses nasals: Inspirar pel nas eixamplant bé les fosses nasals (màscara/semisonrisa), en xicotets intervals. Retenir un moment l'aire i espirat de nou pel nas. 

Exercici 13. Neteja de fosses nasals mitjançant la inspiració: Inspirar i expirar alternativament per cada fossa nasal tapant l'altra amb la mà i obrint una mica el pas tirant de la galta corresponent. 

DESENVOLUPAMENT DE LA TÈCNICA VOCAL 

Exercicis de respiració

Exercici 1: Ens tombem a terra mirant cap amunt amb les cames estirades i els braços enganxats al cos. Comencem a inspirar i expirar de forma natural, sense forçar la musculatura, i observant com en aquesta posició el diafragma s'acciona de forma automàtica. Passats 2 o 3 minuts ens posem un llibre gran a l'altura del ventre i comencem a treballar la respiració de forma conscient, inspirant amb normalitat i expirant molt poc a poc. Després de 2 o 3 minuts, canviem de postura i ens posem cara avall repetint el més aviat realitzat. Aquesta vegada posarem el llibre a la zona lumbar aproximadament. 

Exercici 2: De peu o asseguts (segons es prefereixi) inspirem aire pel nas i el deixem anar per la boca molt poc a poc, intentant produir el so tssss si és possible, i mesurarem en segons el temps que aguantem expulsant l'aire. Aquest exercici el podem realitzar un màxim de 2 o 3 vegades seguides. 

Exercici 3: Agafem l'aire en 4 temps i ho deixem anar igualment en altres 4, realitzant sempre una respiració diafragmàtica, i simultanejant la realització de l'exercici amb una altra activitat física (caminar, activitats manuals...) 

Exercici 4: El següent exercici consta de set fases, durant cadascuna de elles un mínim de 5 temps (es poden augmentar gradualment). A la 1ª fase inspirem fins a omplir aproximadament la meitat de la nostra capacitat pulmonar a la vegada que elevem els braços fins a posar-los en creu. En aquesta posició realitzem la 2ª fase, que consisteix a bloquejar l'aire que tenim dins. Durant la 3ª fase tornem a inspirar, completant fins a la respiració i el que ens queda de capacitat, i a la seua vegada pugem els braços fins a dalt (gairebé paral.lels al capdavant). Tornem a bloquejar l'aire a la 4ª fase, i en la 5ª començarem a expulsar-lo fins arribar a deixar anar aproximadament la meitat d'aquest, mentre baixem els braços i els tornem a posar en creu. Bloquejat de nou el que ens queda d'aire en aquesta posició a la 6ª fase, i per últim deixem anar el que ens quedi d'aquest en la 7ª i última fase, a la vegada que baixem els braços fins a enganxar-los al cos. Aquest exercici no s'ha de fer més de 3 o 4 vegades seguides. 

Exercici 5: Inspirem amb normalitat i enviem callar de forma intermitent i contundent, amb el so TS, enfortint fins al diafragma. 

Exercicis de relaxació muscular 

Exercici 1: Girem el cap lentament cap a dreta i esquerra (com negant), cap endavant i cap enrere (com assentint) i cap als espatlles alternativament (com dubtant). Realitzem cada gir un mínim de 10 vegades. 

Exercici 2: Girem les espatlles en cercle de forma alternativa (primer un i després un altre) cap enrere i després cap a davant, amb els braços caiguts i molt lentament. Farem cada gir un mínim de 10 vegades. 

Exercici 3: Amb les cames i els malucs immòbils (en la mesura del possible) i dretes, girem el tronc sobre la cintura en cercle, primer cap a la dreta i després cap a l'esquerra. Si resulta dificultós en un principi, es pot començar subdividint l'exercici en quatre parts (davant, dreta, esquerra i enrera) fins a que es domine millor i es pugui realitzar el cercle complet. Farem cada gir un mínim de 6 vegades. 

Exercici 4: Amb els genolls una mica flexionats i el tronc immòbil actuant com a eix, girem els malucs en cercle en ambdós sentits, realitzant cadascun dels girs un mínim de 10 vegades. 

Exercicis de relaxació i enfortiment bucal

Exercici 1. Morritos: Amb la boca tancada, traiem els llavis una mica cap fora com si fóssim a besar, i pugem i baixem la mandíbula en aquesta posició. 

Exercici 2. Fàstic-sorpresa: Arrugues tota la cara com posant un gest de fàstic o menyspreu, i la estirem després com a gest de sorpresa. 

Exercici 3. Llavis forts: Amb les dents junts, premem els llavis al màxim durant uns segons, i tot seguit els estirem deixant veure les dents. 

Exercici 4. Boca de peix: Amb els llavis una mica cap a fora, obrim i tanquem la boca deixant caure la mandíbula, la qual ha d'estar el més relaxada possible. 

Exercici 5. Mandíbula: Amb la boca oberta i la mandíbula relaxada (com babaua), mourem aquesta lentament cap a la dreta i després cap a l'esquerra. 

Exercici 6. Màscara o somriure hipòcrita: Contraure els pòmuls de manera que adoptem un gest més o menys de somriure, i els deixem anar després deixant tota la musculatura relaxada. 

Exercici 7. Neteja de dents: Amb la boca tancada, girem la llengua en cercle en els dos sentits, situant-la per girar entre els llavis i els dents. 

Exercici 8. Creu: Amb la boca entreoberta, toquem amb la punta de la llengua les dents superiors, els inferiors, i les comissures dels llavis (com fent una creu). Seguirem sempre el mateix ordre, i la velocitat de realització dependrà del grau de destresa amb què es realitzi l'exercici. 

Exercici 9. Llengua fora: Traiem la llengua estirant-lo durant uns segons i la tornem a ficar a la boca. 

Exercici 10. Ta-ca: Pronunciar durant una estona i sense interrupcions (llevat per respirar) les síl.labes taca, començant lentament i augmentant la velocitat a mesura que domina l'exercici. Realitzarem tots aquests exercicis un mínim de 10 vegades.


Susana Díaz i Tejedor
Dolçainera del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol i mestra del Grup de Dolçainers Sant Josep de Pignatelli

dijous, 4 de novembre del 2010

Un País de dolçaines

El só de la dolçaina en un poble és senyal de festa. La dolçaina innova, però al mateix temps té les seues melodies característiques que tots reconeixem. Continua jugant un paper molt destacat en les músiques populars.

Un País de dolçaines és un recull d'entrevistes realitzades en 2002 per Marisa Herràez i Císcar a diverses personalitats del món de la dolçaina. En aquest cas es tracta de Susana Díaz i Tejedor, dolçainera del Grup de Dolçainers i Tabaleters el Cudol i mestra del Grup de Dolçainers Sant Josep de Pignatelli: 

M’agradaria fer-te algunes preguntes sobre el món de la dolçaina, perquè supose que tu el coneixes prou bé. D’on sorgeix la dolçaina? 

En relació a l’origen de la dolçaina existeixen moltes hipòtesis però la realitat és que no se sap res. Existeix molta llegenda com passa amb algunes llengües del món, però ningú sap realment d’on sorgeix. La hipòtesi més popular que la gent mai dubta en dir és que ve dels moros. Tot el món diu 'Això és un instrument moro' i és mentida, és la hipòtesi més falsa de totes. Això es pot demostrar perquè per exemple, si tu et fixes en les regions aràbigues, no hi ha cap instrument que siga paregut a la dolçaina. 

Existeixen altres hipòtesis com pot ser que ve del nord o del nord-est de Europa, per exemple d’Escòcia. A Escòcia es toca el que ací diem el sac de gemec, que és la gaita que es diu en castellà. Esta podria ser una hipòtesi vàlida, perquè diguem-ne que la dolçaina pertany al grup d’instruments de la xeremia i la xirimia, que són un poquet diferents, però tots parteixen del mateix instrument. 

Una altra hipòtesi podria ser pel colonialisme dels romans, en les croades. En un moment donat, pot ser que agafaren l’instrument d’un lloc i el van portar a un altre, perquè en aquest moment el territori romà estava molt estès. 

Però ningú pot dir hui en dia realment quin és l’origen de la dolçaina. Cadascú agafa la hipòtesi que més li agrada o que creu que és més certa. 

La dolçaina és un instrument popular en altres regions espanyoles? 

A l’estat espanyol existeixen instruments molt pareguts, per exemple la dulzaina castellana o la gralla catalana. També tenim la gaita navarra, que en realitat no és una gaita, és com una dolçaina. Després està el sac de gemec de Galicia i a les Illes Balears també hi ha instruments pareguts. Es poden trobar alguns d’una forma més antiga, sense claus, i també amb claus. Per exemple, dins d’una banda podríem dir que l’instrument més paregut a la dolçaina seria l’oboè. 

Però quines diferencies hi ha entre uns i altres? 

Hi ha moltes diferencies. Per a començar jo diria que la dolçaina encara és un instrument amb el qual s’està experimentant. Des de fa molt de temps es toca la dolçaina en les nostres terres però encara s’està estudiant. Ara mateix, fa no res, s’ha aprovat pel govern espanyol el grau mitjà de dulzaina als conservatoris. I dins d’això entra la dolçaina, la gralla catalana... Esta noticia vol dir que l’instrument va endavant perquè s’estan fent uns estudis de l’instrument per a millorar-lo tant físicament, com en la seua sonoritat i en moltes més variants. D’esta manera podrà estar dins d’altres connexions musicals. 

Les diferencies que existeixen respecte a l’instrument, per un costat es tractaria de l’afinació, la dolçaina valenciana com la coneguem no té molt de temps. Entre cometes podríem dir que és artificial, perquè quasi totes les de les regions espanyoles estan afinades en fa, algunes també en do. En canvi, la valenciana està afinada en sol. 

Hui podem vore en fotografies antigues dolçainers amb dolçaines de mides molt diferents. No estarien afinades ni en fa, ni en re, ni en sol. Cadascuna seria de son pare i de sa mare. En un moment donat, fa menys de 30 anys, ací a València, en les Falles es va establir una moda de tocar cornetes i tambors. Aleshores, el famós Joan Blasco que és un dolçainer molt reconegut sobretot des de fora del món de la dolçaina, va estar al lloc adequat i en el moment adequat, i va tindre la genial idea d’engrandir aquest instrument dins de les Falles. El que va fer és escurçar la seua dolçaina més o menys a una mida de sol i així va aconseguir un timbre molt més agut, d’aquesta manera la dolçaina podia lluitar amb la corneta. En moltes falles van desaparèixer els tambors i les cornetes i es van començar a fer colles de dolçaines i tabals. Es va obrir el camp de la dolçaina perquè ja no tocaven només una o dos persones, i va ser el començament de les colles. 

Segons ens estàs dient, esta consolidació de la dolçaina ha sigut possible els últims trenta anys. Però com apareix la dolçaina en terres valencianes? 

Jo no sé dir-te ara mateix les dates en concret, però si que apareixen als arxius de l’ajuntament de València documents que demostren que abans hi havia un dolçainer que tenia un sou pagat per aquest ajuntament per a tocar en les festes de València ciutat o en altres pobles. 

També ha canviat molt la definició de dolçainer del d’abans al de hui en dia, el dolçainer d’abans tenia la dolçaina com el seu treball, encara que després anara a l´horta. El seu treball era tocar, amenitzar les festes del seu poble i dels pobles del voltant, normalment no arribava més lluny. Hui en dia és diferent, la gent té el seu treball i després el que passa es que com a aficció toca la dolçaina. 

La dolçaina si que es toca des de fa molt de temps, el que passa és que ha anat variant molt els registres. Per exemple, en cada poble és diferent aleshores els balls són diferents i encara que els ritmes també solen canviar, podem dir que hi ha una cosa general en tots aquestos registres folklòrics com ara, les jotes, les danses, els fandangos... 

Jo he sentit dir moltes vegades que el dolçainer d’abans tocava sempre a soles... 

No sempre, això és mentida. Se sòl dir molt... 'és que abans tocava només un dolçainer', però el que passa és que era molt difícil que n’hi hagueren dos al mateix poble. Si mirem fotos antigues normalment ix l’home major tocant la dolçaina i un xiquet tocant el tabalet. Normalment el xiquet era el fill del dolçainer i el seu pare li donava el tabalet. Quan l’home major s’adonava que s’estava fent vell ensenyava a tocar la dolçaina al seu fill. Per això era molt complicat trobar dos dolçainers dins del mateix poble, però si que existeix algun recull de fotografies en el qual podem vore dos o tres homes tocant junts la dolçaina. 

Personalment, jo pense que era molt millor que toqués només un dolçainer, perquè com les dolçaines estaven fetes a mà, cadascuna era diferent i no existia una harmonia. 

Hi ha més diferencies entre les dolçaines d’ara i les d’abans? 

Si clar, perquè abans normalment la dolçaina la feia u mateix, el dolçainer ho feia tot: el tudell, les canyes i la mateixa dolçaina. Si no, li ho encomanava a algú de confiança. Més endavant, fa ara uns vint o trenta anys, van apareixer dos constructors que van aconseguir prou d’importància: el que li construïa a Joan Blasco i Aliaga. El constructor de Joan Blasco va desaparèixer de seguida i Aliaga es va consolidar com el torner que més dolçaines ha fet en tot el País Valencià i fins i tot en altres regions espanyoles. Des de fa uns tres o quatre anys han sorgit quatre o cinc constructors més, això vol dir que la dolçaina està proliferant. 

En quant a la construcció, també ha canviat. Tots els constructors no fan el mateix model. Tampoc Aliaga fa les mateixes dolçaines que feia fa vint anys, ha anat millorant-se. En quant a la línia física també ha canviat, aconseguint que siga més bonica, canviant el timbre, la sonoritat, la afinació, el tudell... 

Hui en dia encara fa algú dolçaines a mà? 

No, ja no. Normalment es fan en un torno. Es talla una dolçaina massissa i eixa és la forma que copia la màquina. Desprès es buida per dins... 

Es continuen tocant les mateixes cançons que fa trenta anys a les festes populars? 

Si que es continuen tocant les mateixes cançons, encara que ara mateix es toquen moltes més, i d’algunes antigues s’han fet nous arranjaments. Els nous compositors han transformat cançons que tenien només una melodia en cançons que tenen una harmonia, es dir clavar dos veus o tres. 

Antigament als pobles, els dolçainers a banda de tocar les danses, les jotes, les cercaviles... també feien la festa. Tocaven el que estava de moda, una polca, un pas-doble, una rumba... 

Desprès tot això ha anat canviant, s’ha continuat fent polques i rumbes per exemple, però d’una altra manera. Ja no toca només un dolçainer, aleshores la forma de composar és molt diferent. Es composa pensant en una colla o en un grup de gent prou gran. 

Les festes dels pobles també han propiciat noves composicions, per exemple, els moros i cristians. La festa dels moros i cristians d’Alcoi és molt antiga, però la música dins de la festa no té tant de temps. La música de banda als moros i cristians va començar perquè es va ajuntar un grup i la gent de la comparsa els va demanar que anaren darrere d’ells, i anaven tocant pas-dobles... En un moment donat, algú va tindre la genial idea de composar marxes mores o cristianes. Hui en dia és molt estrany que dins d’una banda d’Alcoi no hi hajen dolçaines, quasi totes les bandes ixen amb dolçaines a desfilar, inclús en el boato ixen les dolçaines a soles. 

Per què creus que la dolçaina s’ha arribat a convertir en un instrument que sentim com a nostre? Per què la dolçaina i el tabalet, i no altres instruments? 

Es que jo crec que no és de veres que siga un instrument més nostre que altres, per exemple els instruments d’una rondalla. En molts pobles la rondalla és prou important, moltes melodies que es toquen amb la dolçaina han sigut també arranjades de peces de la rondalla. Però clar, s’ha de contar que en una rondalla hi ha molta gent, i es gasten molts diners. 

Tot i això, jo no crec que la dolçaina siga més nostra que el guitarró, la bandúrria o la llaüt. De tal forma pense que és un sentiment que partís de la ignorància cap al folklore popular. 

Però pot ser, tots els que no coneixem massa bé el folklore musical valencià si que pensem des de fora que la dolçaina està més consolidada que altres instruments. 

Podria ser per varies raons. Una podria ser per ignorància, per no conèixer altres instruments típics nostres o no haver escoltat molta musica tradicional valenciana, i tampoc s’ensenya a les escoles, malauradament la globalització ens té massa ocupats estudiant altres coses. 

Una altra raó podria ser que la dolçaina no és un instrument que estiga molt avançat. De vegades pareix que siga un instrument arcaic, de fusta i sense claus. Per això pot ser que se pense que és més antic i més nostre que altres. 

Tu creus que esta gent que no coneix el folklore popular valencià pren la dolçaina com un instrument menor? 

Jo pense que si. També crec que depèn molt d’on estigues tocant. Jo he tocat en molts llocs del País Valencià, i depèn d’on toques la cultura popular de la gent pot ser molt diferent. Generalment en les ciutats grans, es perd més fàcilment la consciència de cultura popular. També és normal perquè hi ha molta gent de fora que no coneix la dolçaina. Però també hi ha altres ciutats grans, com per exemple Gandia, on la dolçaina és de gran importància. En tota la Safor hi ha molt recolzament cap a qualsevol manifestació de cultura popular: les rondalles, el teatre de carrer... 

Però ací a València ciutat, jo he tingut que escoltar coses com: 'Ay qué pesados, ya vienen los piteros'. Sense anar més lluny, puc dir-te que en la cercavila que es fa per a la Cavalcada del Regne, l’Ajuntament de València va ajuntar més de mil dolçainers i dolçaineres, tabaleters i tabaleteres en una tocata que obria la cavalcada. Quan nosaltres passarem per davant de l’edifici de l’ajuntament, no estava l’alcaldessa ni cap persona que representés l’Ajuntament de València. Canal 9 no va començar a gravar fins després que nosaltres passarem, i com estes coses, moltes més que passen al món de la dolçaina. 

Tu creus que la cultura popular no interessa als nostres mitjans de comunicació? 

Al Canal 33 de la televisió catalana existeix un programa de folklore català, valencià i de les illes balears. A Catalunya es respecta molt més el folklore i la música popular. Abans d’aquest programa del qual et parle fan un altre íntegrament dedicat a la gralla, i després el programa de cultura popular, on la televisió catalana està apostant també pel folklore valencià. Ací a València no tenim cap programa com aquestos. 

Des de fa uns anys estem sentint grups que no fan música popular i que estan incorporant la dolçaina a les seues cançons... Podem dir que la dolçaina està eixint de les fronteres de la música popular? 

Això de les fronteres és literal. El grup Obrint Pas, que és un grup de música rock, ara mateix està triomfant a Alemanya d’una forma increïble. Obrint Pas ja porta vuit anys, utilitza la dolçaina en el seu registre que es el de música rock-ska i han gravat ja tres o quatre discos. També hi ha altres formacions de música rock o rock-ska com per exemple Arròs Caldós, que és un grup que ja ha gravat dos discos, i altres com Sva-ters, La Gossa Sorda, més o menys del mateix registre. 

També podem trobar la dolçaina dins d’altres registres. Per exemple Pasqualet de Vila-real, que toca jazz amb la dolçaina. Ell era clarinetista però li agradava la dolçaina i va començar a fer versions de famoses peces de jazz amb dolçaina. Xavier Richart també ha gravat amb el grup Vent de Llevant una fusió de jazz, també existeix una altra formació que es diu Dolç-tab Jazz Project que està prou bé. 

Dins de la música folk de les terres mediterrànies, a Grècia, Itàlia, el nord del Marroc... la dolçaina també s’està fent un lloc. Tenim per exemple Cendraires, i L’Ham de Foc, que va ser format per components de Cendraires i per altra gent. També hi ha un altre grup que es diu Trencaclosques on podem sentir també la tarota, qué és un instrument cosí-germà de la dolçaina. Urbalia rurana i Tres Fan Ball fan música més de ball on a banda de la dolçaina està també l’acordió. Després està Xarxa Teatre que mou el món de la cultura popular ací a València moltíssim, i la dolçaina ha adquirit un paper important dins del teatre de carrer gràcies a aquest grup. 

Quin és el futur de la dolçaina? Com penses que va a evolucionar? 

Jo soc optimista, cada vegada hi ha més gent tocant, alguns començaran per moda i a lo millor després s’ho deixen, però la qüestió és que això prolifera. 

Ens has comentat que vas començar a tocar la dolçaina fa dotze anys... Què es el que et va cridar l’atenció d’aquest instrument? 

Jo soc fallera, de la falla Málaga i Doctor Montoro, i a la meua falla sempre s’ha anat amb molta cura amb les arrels culturals. Es feia teatre, es feien classes de dolçaina... El professor de dolçaina era Enric Gironés, compositor de dolçaina i de peces teatrals. Ell tenia molta relació amb el grup que hui en dia es la Xafigà de Muro, un dels més importants. A mi ja em va cridar l’atenció en aquell moment i vaig parlar amb ell. Em va dir que començara tocant el tabalet, i jo li vaig fer cas, però al mig any jo ja estava farta i el que volia era tocar la dolçaina. Jo no he estudiat mai música, es dir, jo no sé solfeig però tenia molt oït. Ell m’ensenyava a entendre la música i a poder interpretar, poquet a poquet vaig anar aprenent cançons, més tard vaig continuar amb Ximo Llorca i també vaig passar per un parell de grups. Fa un parell d’anys vaig començar les classes a la Universitat Popular amb el professor Alejandro Blay, i encara estic amb ell. Fa cosa d’un any vaig tindre l’oportunitat d’unir-me al Grup el Cudol

Tens moltes companyes dolçaineres? 

A la meua colla som dotze i jo sóc l’única dolçainera. Hi ha una altra xica, però és percussionista. Quan vaig començar a tocar la dolçaina, a la meua falla venien moltes xiques que volien aprendre, però també és cert que jo veia molts més homes que dones pels carrers tocant la dolçaina. Hui en dia, crec que el tema estaria molt més equilibrat, també per al tabal i la percussió. També puc dir-te que excepte els més masclistes, que normalment son els més majors, la resta de gent ens tracta molt bé, no miren si eres home o dona, sinó la teua qualitat quan toques. 

Moltes gràcies per tot Susana, voldries afegir alguna cosa més? 

Com a dolçainera m’agradaria que aquest treball arribara a molta gent, encara que supose que és difícil. Gràcies a tu.