el Cudol

Assemblea general 2012 de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters

2012-02-26T12:24:00.000+01:00

El proper dissabte 3 de marc a les 10.00 en primera convocatòria i a les 10:30 hores en segona convocatòria es convoca l’assemblea general de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters a l’Institut Valencià de la Música, a la plaça de Viriato de València (junt al Conservatori Professional de Música de València, al Barri del Carme).

Entre altres qüestions es renovarà la Junta Directiva, s'oferirà l'estat de comptes, es votarà l'admissió de noves colles i es debatrà sobre diverses activitats per al 2012. En acabar, fins les 14.00 hi haurà una jornada de reflexió sobre la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters.

Podeu consultar l'ordre del dia de la convocatòria ací.

Anatomia de la respiració

2012-02-23T12:10:00.000+01:00

La Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters està oferint un programa de formació als músics dels grups i colles que la formen.

Els objectius d’aquest pla formatiu són oferir amb l’ajuda de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters una formació en matèries que ajuden als músics a gaudir més de la seua afició, i que normalment no s’ofereixen dins del ritme habitual de les seues escoles de música, a més de promocionar la relació entre els músics que formen els grups federats.

Tal com vam explicar açí en el taller de respiració per a dolçaina la respiració és un aspecte essencial en els instruments de vent, però en la dolçaina encara és més important perquè és un instrument de doble canya i la quantitat d'aire que cal expulsar per a fer-la sonar és elevada. És per açò pel que no cal malgastar gens d'aire i respirar d'una manera eficaç per a poder tocar sense problemes ni fatigues.

El dissabte 25 de febrer a les 15.00 al Teatre Auditori de La Vila Joiosa, Paloma Mora i Goterris, amb el grup Els Valerios com a amfitrió i la col·laboració de l’Ajuntament de la Vila-joiosa, impartirà el curs Anatomia de la respiració. Està estructurat en dos nivells amb una durada de dues hores i mitja per a cadascun i poden realitzar-se els dos el mateix dia. Per a participar heu d’omplir el full d’inscripció adjunt i remetre’l a la adreça formacio@xirimita.com. S'estableix un preu per cada curs de 15 € per a músics federats i de 25 € per als no federats.

Solicitut d'inscripció

La salut del músic

2012-02-19T14:36:00.000+01:00

La professió de músic és molt sacrificada, molts anys d'estudi, llargues hores d'assaig, actuacions... Sovint l'esforç físic i psíquic que requereix aquesta disciplina artística acaba passant factura, i els músics pateixen diverses patologies professionals. Ja en aquest blog ens hem ocupat d'aquesta qüestió publicant una sèrie d'articles escrits per Jaume Rosset, director mèdic de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa: Taller d'ergonomia per a dolçaina i percussió, taller d'embocadura per a instruments de vent i la distonia focal.

És precisament Jaume Rosset qui va participar la setmana passada en un col·loqui del programa de TVE Para todos La 2 per a parlar de la salut dels músics al costat de Sílvia Fàbregas, fisioterapeuta del mateix centre, i Bernardo Xifres i Amat, trompa solista de l'Orquestra Simfònica de la Comunitat Valenciana - Palau de les Arts.

veure el vídeo a rtve.es

L'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa és el primer centre especialitzat del nostre país que, a més d'oferir atenció mèdica completa exclusivament per a artistes, ja siguen professionals, aficionats o estudiants, també porta a terme projectes d'investigació, divulgació i docència en aquest camp.

L'equipament de l'Institut, tant a nivell humà com a tècnic, permet una atenció ràpida, individualitzada, especialitzada i completa per a artistes encaminada a evitar, en tant que siga possible, que s'haja de frenar o parar la seua carrera professional intentant prevenir possibles recaigudes o nous problemes. Per aquest motiu, quan un pacient és atès en l'Institut no solament s'intenta diagnosticar i tractar el problema que li afecta en aquell moment sinó que també s'analitzen les possibles causes concurrents i es posen els mitjans necessaris per a corregir-les.

Gràcies

2012-02-16T16:32:00.000+01:00

Ja han passat uns dies de la representació de Dolç Cinema i les felicitacions pel concert no ens deixen d'arribar. Veure el teatre ple d'un públic que en tot moment ens va transmetre que estava gaudint ens va fer deixar a un costat la tensió i els nervis d'una actuació que per a nosaltres era molt important per l'esforç i temps que li hem dedicat. Ens vam divertir moltíssim tocant i encara no acabem de creure que el concert s'allargara fins a l'hora i mitja. A molts de nosaltres se'ns va passar volant.

Gràcies a tots. Als de sempre i als que s'unireu per primera vegada. Gràcies per recolzar-nos d'aquesta manera, per vindre, per l'entusiasme amb el qual vau retirar les invitacions i perquè entre tots aconseguirem recaptar 2.530 euros per als xiquets de M'vouti.

Gràcies al Col·legi Salesià Sant Antoni Abat per l'oportunitat i els mitjans posats a la nostra disposició. També agrair la seua col·laboració a Solucions Gràfiques Comunica't, a la Falla Montortal i Torrefiel, i a l'Agrupació Musical Sant Josep de Pignatelli. A Jorge Cubas per encarregar-se de la il·luminació, a J. Àngel Sànchez de la informàtica, i a Chelo Haro del control d'imatges.

Al final tot açò ens omple d'il·lusió per a continuar amb nous projectes. Novament, gràcies.

Dolç Cinema a punt

2012-02-10T00:52:00.000+01:00

A solament unes hores d'estrenar Dolç Cinema acabem de realitzar les últimes proves i assajos en el Teatre del Col·legi Salesià Sant Antonio Abad on la pròxima nit a les 22.00 tindrà lloc l'espectacle.

Baix la direcció d'Antoni de la Asunción i Andrés divuit músics als quals s'afegeix la col·laboració de Jesús Herrero als teclats. Entre ells tres noves incorporacions del Grup 'el Cudol', que encara que porten ja uns mesos amb nosaltres es podria dir que ara s'estrenen oficialment, els dolçainers Vicent Sanjuan i Raimundo, i Xema Caballer i Baquero, al costat del percussionista Víctor Ortega i Haro.

Fa un moment des de l'escenari el Teatre es veia buit, prompte es veurà ple...

Dolç Cinema s'acaba de polir

2012-02-08T16:50:00.005+01:00

Passa el temps i ens trobem a dos dies de l'estrena de Dolç Cinema, un projecte ambiciós que vam començar fa més d'un any sense tenir molt clar on ens podia conduir, però al que hem anat dedicant treball i il·lusió fins a convertir-lo en un espectacular recorregut pel món del cinema. Un projecte del que solament queda el més important, mostrar-lo en l'escenari a tota eixa gent que ens ha fet arribar el seu entusiasme.

Fa menys d'un mes que estan disponibles les invitacions i ha sigut increïble la velocitat amb la qual han volat de les nostres mans. Ara mateix solament queden unes poques butaques lliures que en cas d'arribar així al divendres podran ser retirades en la taquilla que s'habilitarà en el Teatre del Col·legi Salesià Sant Antoni Abat on té lloc la representació. Mentre arriba podeu fer-vos amb les que queden acudint a la porteria del col·legi situada en el nº2 de l'avinguda Primado Reig o posant-se en contacte amb el director del Grup 'el Cudol' Antoni de la Asunción i Andrés. Estem parlant d'un Teatre ple amb quasi 900 persones, que suposen més de 2.500 euros per al projecte solidari al que va destinada la recaptació, una sala polivalent per a la població de M'vouti en la República del Congo.

Ahir dimarts acabarem de polir detalls en l'últim assaig realitzat en el nostre local de la Falla Montortal i Torrefiel, i des d'avui mateix comencem a traslladar tot l'instrumental al lloc de l'actuació per a realitzar les últimes proves de cara al concert que recordem se celebra a les 22.00 d'aquest mateix divendres.

Per a finalitzar, agrair a tota la gent que està col·laborant amb nosaltres tot aquest temps o que ho farà el dia de l'actuació, com per exemple Jorge Cubas, que s'encarrega de la il·luminació i en un dels últims assajos ens va regalar un excel·lent reportatge fotogràfic del que a continuació exposem una mostra:

El Cudol amb M'vouti

2012-01-23T12:29:00.000+01:00

Com venim informant les últimes setmanes, l'Agrupació Cultural de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' presenta el dia 10 de febrer l'espectacle Dolç Cinema com a inauguració de la Setmana Solidària organitzada pel col·legi Salesià Sant Antoni Abat de València. Es tracta d'un concert benèfic on la recaptació serà destinada íntegrament a un senzill projecte finançat pel propi col·legi al costat de l'ONG UNIACC de Barcelona i dirigit per la diòcesi de Pointe Noire, a través de l'equip de la parròquia de Pounga, en la República del Congo.

La diòcesi de Pointe Noire en la República del Congo treballa en una part important de selva tropical, la selva del Mayombe, de difícil accés durant l'època de pluges que va d'octubre a principis de maig. Una part d'aquesta zona des de fa uns mesos està millor comunicada amb Pointe Noire, ciutat costanera, perquè la carretera que unirà Pointe Noire amb la capital Brazzaville està construint-se a bon ritme i açò està canviant la situació de molts poblats que estaven totalment aïllats i que ara tenen la possibilitat de vendre els seus productes agrícoles.

M'vouti és una localitat situada a 130 quilòmetres de Pointe Noire i que avui està unida a ella gràcies a la nova carretera. Els joves troben possibilitats d'explotació agrícola i d'activitats d'exportació de fusta i productes derivats. Al mateix temps ha començat a funcionar fa dos anys un col·legi de l'estat que atrau als joves que volen continuar el cicle de secundària en aquesta zona tan abandonada de la selva. És urgent el poder donar oportunitats als joves que desitgen formar-se en aquesta localitat que acull estudiants de tots els poblats pròxims.

Una sala polivalent seria d'una gran utilitat, doncs serviria per a una sèrie d'activitats diverses, com a biblioteca, sala de reunions, activitats de formació per al desenvolupament rural, alfabetització i una habitació de pas per a l'animador de torn, que a voltes ve des de lluny i està obligat a passar la nit sobretot en època de pluges. La zona, composta per uns 30 poblats diversos amb una població d'unes 12.000 persones, pot beneficiar-se enormement d'aquesta infraestructura, doncs fins ara cap activitat era possible per falta de vies de comunicació i d'infraestructures d'acolliment.

S'ha estimat un pressupost de 20.000 euros per a construir aquesta sala polivalent, la construcció de la qual està prevista que comence en el pròxim mes de maig. Les comunitats rurals de M'vouti i d'aquesta zona de Mayombe participen aportant la grava, arena, fusta i mà d'obra equivalent a 4.500 euros, mentre que l'ONG UNIACC de Barcelona col·labora amb 8.000 euros i el col·legi Sant Antoni Abat de València amb 7.500.

Completar l'aforament del teatre el dia del concert suposa ja recaptar més de 2.500 euros, així que esperem que amb la vostra col·laboració i solidaritat puguem arribar a aquesta quantitat.

Dolç Cinema

2012-01-16T20:41:00.001+01:00

Dolç Cinema és un viatge pels records que ens evoca el cinema mitjançant els sons de les nostres dolçaines. L'Agrupació Cultural de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' estrena el projecte més ambiciós de la seua història en una única representació el dia 10 de febrer a les 22.00 al Teatre del Col·legi Salesià Sant Antoni Abat de València. Un espectacle multimèdia per a gaudir amb la música de les pel·lícules de l’oest, d’aventures, les bandes sonores més clàssiques, la tendresa de les pel·lícules de Disney i el ritme dels grans musicals. Tots els arranjaments estan realitzats i adaptats per a dolçaines, percussió i altres instruments pel director de 'el Cudol' Antoni de la Asunción i Andrés.

Dolç Cinema serveix d’inauguració de la Setmana Solidària que els Salesians dediquen a treure fons per a col·laborar i ajudar als habitants de M’vouti, xicoteta localitat de la selva tropical de la República del Congo. En els pròxims dies publicarem complida informació sobre aquesta acció solidària a la que el Grup 'el Cudol' vol dedicar part del seu treball.

Les invitacions són numerades i cal retirar-les amb antelació aportant un donatiu de 3€ destinat al citat projecte solidari. Podeu fer-se amb elles acudint a la porteria del Col·legi Salesià Sant Antoni Abat situada en l'avinguda Primado Reig nº2 de València, o bé reservar-les posant-se en contacte amb qualsevol membre del Grup 'el Cudol' o del seu director Antoni de la Asunción i Andrés:

Telèfon: 639289536

Correu: tonidelaasuncion@ono.com

El projecte veu la llum

2012-01-02T17:06:00.001+01:00

Després de més d’un any de treball el projecte més ambiciós del Grup 'el Cudol' en els quasi 30 anys d’història, per fi veu la llum. Es tracta de l’espectacle multimèdia Dolç Cinema, un recorregut pel món del cinema a través de música i d’imatges. Dolç Cinema és un viatge pels records que ens evoca el cinema mitjançant els sons de les nostres dolçaines. Podreu gaudir amb la música de les pel·lícules de l’oest, d’aventures, les bandes sonores més clàssiques, la tendresa de les pel·lícules de Disney i el ritme dels grans musicals. Tots els arranjaments estan realitzats i adaptats per a dolçaines, percussió i altres instruments pel director de 'el Cudol' Antoni de la Asunción i Andrés.

Dolç Cinema tindrà una única representació el dia 10 de febrer a les 22.00 al Teatre del Col·legi Salesià Sant Antoni Abat de València. Aquesta representació servirà d’inauguració de la Setmana Solidària que els Salesians dedicaran a treure fons per a col·laborar i ajudar als habitants de M’vouti, xicoteta localitat de la selva tropical de la República del Congo. Fa temps que el Grup 'el Cudol' volia dedicar part del seu treball a una acció solidària i d’ajuda humanitària i aquesta és una gran oportunitat que no volíem desaprofitar.

Les invitacions seran numerades i caldrà retirar-les amb antelació aportant una quantitat simbòlica destinada al citat projecte solidari. En breu indicarem de quina manera podeu reservar les vostres invitacions.

No us perdeu aquest espectacle sense precedents a la història de la dolçaina.

Com superar l'ansietat escénica

2011-11-20T16:03:00.001+01:00

L'ansietat escènica es considera dins dels trastorns d'ansietat com una fòbia social específica. La fòbia social es caracteritza per una por i ansietat marcats i persistents davant determinades situacions socials, a la interacció amb els altres, o simplement a ser observats en qualsevol situació, interferint de forma significativa en la vida diària del subjecte.

La fòbia social seria generalitzada quan els temors s'experimenten en la majoria de les relacions socials o que comporten una certa interacció amb les persones. I és específica quan l'ansietat només es dóna en unes determinades situacions, com per exemple, parlar en públic, o com és el cas que ens ocupa, interpretar una peça musical siga sol o acompanyat davant un públic.

Cóm superar l’ansietat escènica en músics és un curs impartit per Guillermo Dalia i Cirujeda a la Casa de la Cultura de Castelló el 26 de novembre amb la participació de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló com amfitriona.

L'horari del curs és de 10.00 a 14.00 i de 16.00 a 20.00, i la seua inscripció té un preu per a músics federats de 15 € i per a músics no federats de 25 €.

Podeu demanar la vostra participació al curs al correu secretaria@xirimita.com, indicant el vostre nom i el de la colla a la que pertanyeu. La selecció dels participants es farà segons l'ordre d’arribada de la sol·licitud.

Si teniu alguna consulta podeu contactar amb Jaume Gosálbez Vallés al telèfon 629 750 874 o al correu jaume@xarxateatre.com.

I Curs de Direcció de Colles

2011-11-10T19:54:00.003+01:00

La Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters vol oferir un nou programa de formació als musics dels grups i colles que la formen.

Els objectius d’aquest pla formatiu són oferir amb l’ajut de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters formació en matèries que ajuden als musics a gaudir més de la seua afició, i que normalment no s’ofereixen dins del ritme habitual de les seues escoles de música, millorar progressivament el nivell dels grups federats i promocionar la relació entre els músics que formen els grups federats.

Es per això que es vol programar un curs continuat de direcció musical destinat a tots aquells interessats en aquesta tasca, on es pretén donar informació de tots els aspectes formatius que ha de englobar una persona que vullga dirigir un grup. El pas de l’individualisme a la col·lectivitat evidencia la necessitat de comptar amb algú que puga dirigir el grup, que a banda de conèixer els instruments, sàpiga enllestir el treball d’un conjunt.

Al curs s'aprofundirà en la figura del director musical, l'estudi de la tècnica gestual de base, tècnica d'estudi d'una partitura, anàlisi de les partitures, anàlisi com a origen de la interpretació, afinació i organologia, planificació d'un assaig, planificació del grup a nivell amateur, la pedagogia aplicada al grup, motivació i evolució d'una formació musical i classes pràctiques amb colla pilot.

El curs es impatit per Pere Molina i Gonzàlez i Saül Gómez Soler, mentre que les classes comencen el 13 de novembre desenvolupant-se un dissabte o diumenge cada mes i mig amb horari intensiu de matí i vesprada, de 10.00 a 13.00 les classes teòriques i de 16.00 a 19.00 les pràctiques..

En aquest moment és necessari que algunes colles vullguen participar en qualitat d’amfitriones i colla pilot per a alguna de les sessions programades del curs. Si la vostra colla està interessada en participar-hi, ha d’omplir el full d’inscripció adjunt i remetre’l a la adreça formacio@xirimita.com.

La participació consistiria en proporcionar un lloc amb dos espais per a que els mestres puguen impartir les seues classes, i els alumnes puguen escriure i prendre notes, així com disposar de faristols per a poder posar les seues partitures. Al final de la jornada, participar en una classe com a grup de pràctiques per als alumnes, a la qual s’ha d’aportar el material necessari per a la realització de les obres, i per suposat els musics.

La Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters intentarà proporcionar una activitat a la colla amfitriona per a omplir una bona jornada de convivència mentre els alumnes es troben a les classes teòriques.

Solicitut d'inscripció

Solicitut per a participar com a Colla Pilot

Taller de manteniment per a dolçaina

2011-11-07T22:12:00.000+01:00

La conservació i manteniment del nostre instrument es fonamental per poder gaudir de totes les seves prestacions en el futur. Si no ho tenim present, ens trobarem amb que les seves qualitats tímbriques variaran i, molt probablement, a dolent. I no només la dolçaina. També hem d’aprendre a conservar la canya i com fer que ens duri molt de temps. Moltes vegades pensem que tot el seu rendiment s’ha acabat i segurament es pot recuperar fent una operació molt simple. Igualment s’ha de vigilar amb el tudell.

Parlarem primer de la dolçaina i, abans de tot, de quin acabat superficial ha de tenir.

Hi ha constructors que posen vernís a les seves dolçaines. Aquest producte dona brillantor i un molt bon acabat, però el que pot estar molt bé per a una fusta amb una funció decorativa ja no ho es tant per a un instrument com el nostre. Qualsevol fusta té unes característiques pròpies i la seva porositat es una de les més importants. Un cop tallada, no es torna un objecte inanimat, com pot ser una pedra, sinó que segueix sent viu. Les condicions ambientals i la humitat que fem passar pel seu interior cada vegada que bufem fan que a vegades s’unfle, doblegue i, fins i tot, que es retorce. Hem de retirar tot el vernís exterior, amb un paper de vidre del gra més fi, sense apretar molt. També ho hem de fer a l’interior de la campana.

Després farem, de seguida, una operació que repetirem un parell de vegades a l’any. Els millors moments són els canvis estacionals hivern/primavera i tardor/hivern, doncs és quan poden patir més els canvis climàtics. Hem de comprar oli d’ametlles dolces a qualsevol farmàcia, on el venen com a hidratant corporal. Amb un drap, que no deixe pels ni residus, l’estendrem al llarg de la dolçaina, per fora i per dins. Per arribar a l’interior hem de fer servir una baqueta de les que venen per netejar les flautes i on, prèviament, haurem posat una mica d’oli. Després la deixarem, damunt d’un drap o un paper, en un lloc ventilat però on no done la llum directa del sol. No s’ha d’escórrer doncs el que ens interessa es que l’absorbisca. Quan passen dos o tres dies, retirarem el sobrant amb un drap.

Aquest oli, en entrar dins la fusta, fa de protector natural. Impedeix l'entrada d’humitat i alhora l’hi proporciona elasticitat. Penseu que això es molt important al seu conducte intern. Quan bufem la dolçaina a l’hivern, us haureu adonat de que per dins surt aigua a raig. Es perquè l’aire que bufem surt més calent que l’ambiental i, com porta molta humitat dels nostres pulmons, es condensa de seguida, produint aquest efecte. També surt una bona quantitat de saliva. Aquesta humitat pot fer que l’interior de la dolçaina es torne rugós, en inflar la fusta. Ho hem d’evitar, doncs el que ens interessa es mantenir-lo llis, i no afectar a la emissió de les notes.

Després existeix el manteniment del dia a dia, necessari cada vegada que acabem de tocar. Lliguem un drap a una cadeneta, com pot ser la dels tapons de les piques d’aigua. Posem la dolçaina cap per avall i la passem fins que isca per l’altre extrem. Tirem d’ella, per passar el drap per dins. Si es massa gran es pot quedar travat. Fem-ho un parell de cops i haurem tret tot l’aigua de dins. El passem un parell de vegades per fora, repassant els forats, i haurem previngut l’aparició d’esquerdes, que poden passar anys desapercebudes i de cop aparèixer. Aquest es un dels efectes d’un mal, o nul, manteniment.

Parlem ara dels tudells. La immensa majoria estan fets de llautó, tot i que cada vegada trobem més materials com, per exemple, l’alpaca.

La saliva que acompanya les nostres bufades va deixant un residu dins del tudell i, si no el repassem de tant en tant, s’acaba fent una capa prou gruixuda com per variar la seva forma interior. Aquesta variació afecta al pas de l’aire i, conseqüentment, a l’afinació de les notes. Passem un tros de paper de wàter pel seu interior, fent que el màxim de brutícia es quede enganxada i ho rematem posant-lo baix d'una aixeta d’aigua, perquè arrossegue tot el que queda.

Pel que fa al seu ajust a la dolçaina, hi ha models que incorporen un suro a mida. Si no el porten, hem de posar unes voltes de fil i rematar amb unes quantes més de tefló. Hem d’aconseguir que es quede ben fixat, però sense tenir que fer molta força per treure’l.

Ara ens queda per veure el que s’ha de fer amb un element molt important: la canya. Primer intentaré explicar-vos les seves característiques, no tant les constructives sinó les del material amb que es fan.

Aquesta gramínia, de la qual només veiem la part externa, pertany a la família de les poàcies. Simplificant-ho un poc, podem dir que està emparentada amb cereals com el blat, però la seva morfologia es més primitiva. Les seves tiges són aèries i llenyoses, podent arribar a més de 10 metres d’alçada i entre 3 i 5 centímetres de diàmetre. Sota terra hi ha el rizoma, que fa la funció d’arrel. Sovint es parla de canyes mascle, sobretot quan es vol trobar la millor per fabricar canyes. És una errada important, doncs és una planta hermafrodita. El seu rizoma acumula les reserves amb les que la planta pot sobreviure, i es també d’on broten les noves tiges que veiem a la superfície. Ho fa d’una manera espontània, sense dependre de cap tipus de pol.linització. La tija es fibrosa, amb una superfície molt dura, i està dividida en diferents seccions, separades per uns nusos repartits d’una manera més o menys regular. En ells hi ha les gemmes d’on surten les fulles.

Tradicionalment s’ha dit que per fer les canyes de dolçaina, les canyes s’han de tallar al mes de gener, quan ja no tenen fulles verdes, i sempre en lluna vella. Aquesta època i la fase lunar fan que l’interior de la tija tingui molt poca humitat, doncs està acumulada al rizoma. És molt important que en fer-la canya, estiga totalment seca. Per això es deixen assecar en feixos durant anys, tot i que molts constructors no esperen utilitzant canyes que encara estan humides. Aquestes són les que passat poc temps perden brillantor i no es poden recuperar.

Primer de tot, hem de parlar de com les muntem al tudell. Si no ho fem correctament, ens donaran més d’un maldecap. La canya ha de poder encaixar en el tudell, perquè si la seva entrada es més xicoteta que on ha d’anar, o si la conicitat del tudell es massa gran, no podrem fer-ho. Em de fer coincidir el material al màxim. Si és més gran i queda ballant, posarem unes voltes de fil a la punta del tudell i la muntarem, assegurant-nos de que tingui una alineació correcta, fent un eix canya/tudell/dolçaina, i de que no balle. Prèviament l’haurem posat en remull perquè s’infle, i a continuació la muntem al tudell. Quan s’assenteix, s’encongeix una poc i s’hi adhereix amb molta força. Finalment donem unes quantes voltes de tefló, només a la alçada del tudell, per lligar-la ben forta.

Ara que ja tenim la canya muntada al tudell, mirarem com la guardem i com la transportem el dia que anem a tocar. Cada cop que la fem servir, acaba quedant humida. Si no s’asseca el suficient, amb el temps perdrà tota la brillantor sonora que teníem al principi i, fins i tot, pot acabar florint. El tipus de caixa que necessitem, per guardar-la, ha de tenir uns quants forats per permetre el pas de l’aire. També ha de protegir-la, contra els cops i la brutícia. Si posem al seu interior cotó, aquest es pot enganxar a la canya i haurem d’anar desenganxant fils contínuament. Es millor el paper de cuina, doncs es un material que absorbeix la humitat quasi totalment. Aquesta caixa ha d’estar en un lloc ventilat i on no done el sol directament, perquè sinó la canya es farà malbé. Si podem tenir-la oberta sense cap perill, com per exemple que rebi un cop o l’hi entre molta brutícia, millor. Així es ventilarà al màxim. La immensa majoria fa servir diferents tipus de caixetes, amb formes i materials de tot tipus i que, normalment, van acoblades a la funda on guarden la dolçaina. Aquestes caixes han de tenir les mateixes característiques que les que necessitem per casa. Una bona ventilació i una protecció no agressiva per la canya i el tudell.

Sobretot, i és molt important que no ho oblideu en cap moment, tingueu clar que el conjunt canya/tudell és una de les determinants més importants per obtenir un bon resultat quan toquem. Si descuideu la seva conservació mai no obtindreu unes interpretacions d’un nivell acceptable, per molt que tingueu un bon instrument o que assoliu una bon nivell interpretatiu.

Quan comencem a tocar, la nostra canya ha de tenir un grau d’humitat i flexibilitat adequat. Hem de tenir-la un poc de temps en aigua neta, i per això pot anar molt bé tenir-la en un pot. Mai no sabem si on anem a tocar en trobarem o no. Els que van molt bé son els que porten els rodets de fotografies, d’aquells petits de color negre. Tenen una virtut i és que són totalment estancs, es a dir, que l’aigua no pot sortir del seu interior si es que no obrim la tapa.

Un cop fet això, la sacsejarem per treure el sobrant d’aigua, i l’hi aplicarem un xicotet massatge. Es tracta de pressionar-la per les parts on recolzarem els llavis, tenint en compte una de les característiques de la seva matèria prima. Si poguéssim mirar les parets interiors d’una canya amb un microscopi, veuríem que és formada per una successió de xicotets tubs, alineats en tota la seva llargada. Aquests són els que porten els nutrients per tota la planta. Quan es fa una canya, molts d’ells queden oberts en un tall en diagonal, pel entrar qualsevol cosa. Hem de procurar que estiguen el màxim de nets, motiu pel que la banyem, però també necessitem que tinguen una flexibilitat, perquè la canya siga sensible a la pressió dels nostres llavis. Quan l’hi fem el massatge, hem de procurar no xafar aquests tubs, perquè així aconseguirem que ens duri molt més temps com nova.

Hi ha una operació que es pot fer amb canyes velles, quan sembla que ja no donen més de si i que el seu timbre s’ha apagat totalment. Precisament funciona per la constitució tubular de la que us parlava abans. Fiquem en un got d’aigua 3/4 parts d’aigua i 1/4 part d’aigua oxigenada. Aquest líquid té una particularitat, que ens pot anar molt bé, quan entra en contacte amb l’aigua. En estar saturat d’oxigen, quan entra en contacte amb l’aigua allibera mol.lècules d’aquest gas, provocant una mena d’efervescència. Si posem la nostra canya, desmuntada del tudell, i la anem bellugant de tant en tant, de manera que entre i isca d’aquesta barreja, veureu com el gas va arrencant tota la brutícia. Ho fa per l’exterior i per l’interior, per on normalment no podem accedir. En entrar dintre dels tubs que la formen, els neteja a un nivell que no podem aconseguir amb altres mètodes, deixant la canya en un estat semblant al que tenia quan era nova. Per finalitzar, la passem una mica per una aixeta, per treure tots els residus que puguen haver quedat i a tocar.

José María González

Mestre de gralla i tabal, i autor del blog Els Grallers

I Concurs de Composició per a Dolçaina i Banda Ciutat de Castelló

2011-10-27T13:03:00.000+02:00

La Banda Municipal de Castelló, la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters i la Federació de Colles de Castelló organitzen un concert el divendres 28 d’octubre a les 20.00 a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló amb motiu del lliurament de premis del I Concurs de Composició per a Dolçaina i Banda Ciutat de Castelló.

En una primera part la Banda Municipal de Castelló, dirigida per Francisco Signes Castelló, i els solistes Luis Martin Vidal i Alberto Celma Tirado, interpreten les quatre obres que opten al premi: La Cova de les Meravelles, Fantasia, Bucólicas, i Astrágata.

A la segona part, juntament amb la mateixa Banda Municipal de Castelló, el solistes Julio González Sos i Quique Pérez Serrano ofereixen Diàleg, de Francisco Signes Castelló. I a continuació, amb el solista Alberto Celma Tirado, Divagacions sobre un tema de Brahms, de Vicent Adsuara Mora, compositor, dolçainer i membre del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol'. Finalment s'interpreta l'obra guanyadora d'aquest I Concurs de Composició per a Dolçaina i Banda Ciutat de Castelló.

Retrobem la nostra música 2011

2011-09-23T14:12:00.000+02:00

La Falla Montortal i Torrefiel organitza diumenge 25 de setembre a les 12.00 al carrer Escultor Piquer de València un concert amb motiu de la XXXII Campanya Retrobem la nostra música, projecte cultural encaminat a recuperar la música dels compositors valencians i que és subvencionat per la Diputació de València. El Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' ofereix per tercer any consecutiu una mostra del seu repertori més recent al seu barri i a la seua falla, i és que des del naixement del grup, iniciativa de la comissió ara fa vint-i-nou anys, han caminat sempre junts. Tant que el seu casal serveix de lloc d'assaig al grup mentre aquest col·labora en diversos actes festius de la falla, a la qual pertanyen molts dels seus músics.

Rumbes, marxes mores, cristianes... obres en la seua majoria compostes per Antoni de la Asunción i Andrés que ens retroben en la dolçaina i la percussió:

El Morito, de Miguel Gaspar Sanchis amb arranjament d'Antoni de la Asunción Andrés

Dolça Fira, de Francisco Valor Llorens
Salimar, d'Antoni de la Asunción i Andrés
Als Cudolers, d'Antoni de la Asunción i Andrés
Montortal i Torrefiel, d'Antoni de la Asunción i Andrés
Akelarre, d'Antoni de la Asunción i Andrés
Marco Polo, adaptació d'Hipòlit Agulló i Antoni de la Asunción i Andrés
Ventall Obert, de Josep Basset amb arranjament d'Hipòlit Agulló
Musicals, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Concert a Borbotó

2011-09-21T13:57:00.000+02:00

Dijous dia 22 de setembre a les 23.30 l'Agrupació Cultural de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' ofereix a Borbotó un concert amb motiu de les festes patronals en honor a Santa Ana. El repertori d'obres a interpretar és el següent:

El Morito, de Miguel Gaspar Sanchis amb arranjament d'Antoni de la Asunción Andrés
Dolça Fira, de Francisco Valor Llorens
Salimar, d'Antoni de la Asunción i Andrés
Als Cudolers, d'Antoni de la Asunción i Andrés
Montortal i Torrefiel, d'Antoni de la Asunción i Andrés
Akelarre, d'Antoni de la Asunción i Andrés
Marco Polo, adaptació d'Hipòlit Agulló i Antoni de la Asunción i Andrés
Ventall Obert, de Josep Basset amb arranjament d'Hipòlit Agulló
Musicals, d'Antoni de la Asunción i Andrés

VIII Trobada de Colles de Tabals i Dolçaines de València

2011-06-16T13:38:00.000+02:00

El dissabte 18 de juny la Colla Pere Cabanes - Compte Lumiares organitza la VIII Trobada de Tabals i Dolçaines de València que com tots els anys reuneix un bon nombre de colles amb l'interès de promocionar les possibilitats d'aquests instruments tradicionals com a representació musical de la ciutat. A la colla organitzadora s'adhereixen el Grup 'el Cudol', la Colla Monteolivet, la Colla el Cabasset de la Falla Dr. Manuel Candela - Beatriz Tortosa, Colla Cucanyes, Colla Sant Josep de Pignatelli, l'Escola de Tabal i Dolçaina de la Junta Central Fallera, Colla Estrela Roja, Colla el Foiet i Colla Russafa-fa.

La jornada comença a les 17.00 en el carrer Altura amb una cercavila al voltant del barri per a posteriorment oferir un concert conjunt on cada colla mostrarà part del seu repertori. El Grup 'el Cudol' interpreta:

Dolça Fira, de Francisco Valor Llorens

Musicals, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Finalment es tanca l'acte amb un sopar per als músics i assistents que així ho sol·liciten a la falla Pere Cabanes - Compte Lumiares, qui col·labora en els actes al costat de l'Ajuntament de València.

La Cançó en Valencià

2011-06-14T13:14:00.000+02:00

Dijous 16 de juny a les 19.30 té lloc al Racó de la Corbella de la plaça del Pilar de València la presentació del llibre La Cançó en Valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a la Col·lecció Recerca. L'autor, Josep Vicent Frechina, i Ferran Navarro donen a conéixer el text juntament amb les actuacions de la Colla de Dolçainers i Tabaleters Estrela Roja de Benimaclet, Xavier Morant i Abraham Rivas.

La Cançó en Valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, és una síntesi històrica que repassa el fenomen de la cançó en valencià i documenta centenars de noms imprescindibles: des de cantadors i versadors fins a Al Tall, Raimon i Obrint Pas. Hòmens i dones que van consolidar a partir de la segona mitat del segle XIX el cant d'estil: El Xiquet de Bétera, el Ceguet de Marxalenes o la Xata de Godella. Atribuïx els orígens de la Nova Cançó al grup Setze Jutges, però ressalta que la iniciativa d'estos no hauria tingut la incidència social que va tindre sense l'aparició de Raimon. L'estudi constata el fil conductor que connecta Al vent amb els protagonistes del boom del segle XXI passant per Ovidi Montllor, Els 4Z, Paco Muñoz o Lluís el Sifoner.

XVII Mostra de Música Popular Mª Auxiliadora

2011-06-08T13:11:00.000+02:00

El divendres dia 10 de juny se celebra la XVII Mostra de Música Popular Mª Auxiliadora on el Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' ve participant des de la seua creació. L'organitza com tots els anys el Grup Domingo Savio, pertanyent al col·legi Salesians Sant Antoni Abat i dirigit per Antoni de l'Asunción i Andrés. Com a grups convidats en aquesta edició repeteixen el Grup de Dolçainers Sant Josep de Pignatelli, El Cabasset, i Cucanyes.

L'acte comença a les 20.00 al Saló d'actes del mateix col·legi i el Grup 'el Cudol' interpreta les obres:

Dolça Fira, de Francisco Valor Llorens
Marco Polo, adaptació d'Hipòlit Agulló i Antoni de la Asunción i Andrés
Musicals, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Conectamúsicos

2011-03-31T11:42:00.000+02:00

Aquestes falles naix conectamúsicos, una plataforma social orientada a l'àmbit musical desenvolupada amb el propòsit de facilitar la transmissió d'informació entre músics, ja siguen bandes, societats musicals o qualsevol tipus d'agrupació musical, i possibles demandants dels seus serveis.

Es tracta d'una web que facilita la relació entre els músics, que cerquen un mitjà per publicitar els seus concerts, actuacions, i els demandants, que cerquen artistes i espectacles per a contractar. La seua marxa ha començat aquestes festes de falles, i ha sigut un èxit. En aquesta gran base de dades els músics informen sobre la seua disponibilitat, que queda visible per a tot aquell que necessite els seus serveis.

La nova plataforma social vol posar en contacte a músics, professionals i amateurs, per a fomentar l'ocupació en l'àmbit musical. La iniciativa sorgeix a partir de la idea d'uns joves músics valencians que han decidit unir els seus esforços i aprofitar internet per a crear una gran base de dades sobre músics, bandes, xarangues i grups de tots els gèneres musicals.

Tota la informació a conectamusicos.com

Assemblea general 2011 de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters

2011-02-17T13:23:00.000+01:00

El proper dissabte 26 de febrer a les 16.30 es convoca l’assemblea general de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters al Centre Cívic del carrer 9 d’octubre de Gilet.

Aquesta data ve enguany carregada de nombroses activitats. Trobada de colles de la comarca, visita al Musit Baronia de la Guaita, tallers i activitats amb instruments de canya, exposició de luthiers, un concert a càrrec dels Germans Caballer i la projecció del documental La dolçaina del carrer a l’aula, a més de la celebració d'un dinar per a tots els assistents.

Podeu consultar l'ordre del dia de la convocatòria ací.

La distonia focal

2011-01-18T15:43:00.000+01:00

Sembla que va ser Robert Schumman, obsessionat per millorar la independència dels seus dits, el primer intèrpret conegut que va poder haver patit una curiosa i devastadora afecció denominada distonia focal. Un problema que, actualment, podria estar afectant a un de cada dos-cents instrumentistes. Les causes que porten a un músic a desenvolupar-la no estan totalment esclarides. De totes maneres, encara que sembla inqüestionable que ha d'existir algun tipus de predisposició personal, pereix molt probable que se centren en la pràctica instrumental intensiva i en els estressants, tant físics o psíquics.

El símptoma bàsic és la pèrdua gradual de la coordinació d'un moviment determinat sobre l'instrument que, al poc temps, s'acompanya de tensió en altres zones de la mà o l'avantbraç. Una de les principals característiques d'aquests símptomes és que tals alteracions no es presenten, o ho fan amb molta menor intensitat, quan el mateix gest s'executa fora de l'instrument.

Segurament va ser aquesta curiosa selectivitat, al costat d'altres equívocs, la que va portar a considerar, fa diversos decennis, la distonia focal com una afecció de tipus psiquiàtric. Actualment, una vegada reconegut universalment que es tracta d'una afecció de tipus neurològic no degeneratiu, han proliferat els estudis a la recerca de les alteracions subjacents a aquesta dolència. Les dades existents semblen indicar que, tal com succeeix de forma natural en qualsevol procés d'aprenentatge, el treball intensiu en l'instrument comportaria una sèrie de canvis en l'organització del sistema nerviós central. En subjectes predisposats que el treball ha sigut massa agressiu aquesta especialització i automatització dels moviments (imprescindible per a poder executar moviments complexos a gran velocitat i precisió) no es detindria en el punt desitjat. En ells s'ultrapassen, involuntària i inconscientment, els límits perseguits de refinament neurològic establint-se uns circuits neuronals especialitzats anòmals i d'alta energia cortical.

S'han intentat multitud de remeis: acupuntura, quiropraxia, relaxació, hipnosis, homeopatia, intervencions quirúrgiques i tot tipus de medicacions sense que cap d'ells haja demostrat un efecte consistent ni durador. Fins i tot la toxina botulínica, un medicament injectat que s'ha mostrat bastant útil en un altre tipus de distonies, resulta poc eficaç en els músics, encara que siga aplicada per mans expertes. Per tot açò s'ha tendit a considerar la distonia focal com una malaltia incurable. No obstant açò, interessants línies de treball, la més consistent d'elles a França, va demostrar que, com a mínim en alguns casos, és possible reprogramar el cervell distònic. El problema bàsic d'aquestes teràpies és el seu baix índex de bons resultats i l'extremada durada del tractament.

Aquestes limitacions van portar, fa poc més de deu anys, a investigadors de la Universitat de Konstanz a Alemanya i de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa a cercar noves alternatives. Així, basant-se sobretot en els resultats d'estudis propis, es va arribar a la conclusió que la millor manera de combatre eixes modificacions d'alta energia neuronal hauria de ser basant-se en el mateix principi que ho va causar: el moviment repetitiu intens. Per a açò es van dissenyar programes de treball sobre el propi instrument en els quals, intencionadament, es limita el moviment d'algun dels dits amb la intenció que el cervell, en tocar l'instrument, no puga recórrer a els programes automàtics alterats i li obligue a crear uns de nous i correctes.

El treball conjunt d'aquests dos centres que, des de 2001, es realitza de forma centralitzada només a Terrassa sembla haver aportat fruits interessants i prop d'un vuitanta per cent ha aconseguit millorar la seua afecció i, fins i tot, recuperar el seu nivell previ d'interpretació. Els grans avantatges del tractament, deixant de costat el major nombre de bons resultats, són que el pacient treballa contínuament amb el seu instrument i que els efectes de la teràpia, si aquesta és efectiva, se solen començar a notar immediatament. És per açò que els principals esforços actuals van encaminats a poder millorar el tractament per a que siga efectiu en un major nombre de casos, escurçar el temps de tractament (que actualment és d'un any) i adquirir major experiència i seguiment dels pacients tractats.

Jaume Rosset i Llobet

Responsable mèdic de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa

Taller d'embocadura per a instruments de vent

2011-01-07T12:35:00.000+01:00

Més de la meitat dels músics de vent pateix, al llarg de la seua carrera, problemes situats en l'embocadura. La producció del so en els instruments de vent requereix, a nivell dels llavis, la implicació de diferents nivells anatòmics: la pell, el teixit gras i la musculatura.

La pell i la mucosa, a més d'exercir una funció protectora i humectant, són les estructures que, juntament amb el teixit gras del marge del llavi, produeixen el so en els instruments de vent. La musculatura de la cara serà l'encarregada del segellat de l'embocadura, de la contenció de l'aire i d'exercir pressió sobre la canya. A més posa en tensió la pell, la mucosa i el teixit gras per a determinar la freqüència de vibració d'aquestes estructures.

Encara que se suposava que havien d'actuar de forma molt semblant a les cordes vocals, la veritat és que, fins a fa molt poc temps, ningú havia pogut observar com es produïa la vibració del llavi en els instrumentistes de vent. Avui tenim més detalls d'açò i sabem que, en la majoria de casos, existeix una doble vibració. D'una banda la que produeix el teixit gras del marge del llavi (sobretot el superior). Es tracta d'una ona que tanca l'orifici bucal des dels extrems cap al centre. Per un altre, existeix una vibració molt menys evident però igualment important de la pell i la mucosa, que va de dins de la cavitat bucal cap a fora i que se superposa a l'altra. La freqüència amb què vibrarà el llavi i la mucosa i, en definitiva, la nota que acabarà sonant depèn del grau de tensió al que està sotmesa la pell i el teixit gras. Aquesta tensió, o la que s'exercirà sobre la canya, es produeix gràcies a l'acció de la musculatura de la zona. Aquesta està situada just sota la pell i té dues funcions bàsiques en l'ésser humà: obrir i tancar els orificis dels ulls i la boca i dotar d'expressió la cara.

Cap d'aquestes dues funcions requereix una gran potència muscular. És més, una musculatura gruixuda impossibilitaria aquesta comesa. Per açò, l'anomenada musculatura mímica de la cara, està constituïda per fins i delicats feixos de fibres. Complica enormement la situació el fet que aquests feixos musculars, a diferència del que sol passar en la resta de músculs de l'organisme, no naixen o connecten directament amb l'os. Encara que alguns d'ells sí tenen un punt d'amarre sòlid, la majoria s'enganxen a la pell o a altres músculs constituint una espècie de xarxa muscular. Aquesta xarxa muscular conflueix en l'orbicular dels llavis, el múscul que circumda l'orifici bucal i que provoca el frunziment dels llavis. Però el músic no cerca el frunziment del llavi si no la seua tensió. Per açò, és imprescindible que els nombrosos músculs que connecten amb el múscul orbicular també es contraguen. Aquesta contracció ha de ser coordinada i el més simètrica possible per a evitar lesions.

AFECCIONS COMUNES

Quan parlem de lesions o problemes en l'embocadura ens solem referir a les patologies directament provocades pel fet de tocar un instrument de vent. La seua importància radica no solament en la seua freqüència si no, sobretot, en què són totalment específiques dels músics. Existeix, d'altra banda, un grup d'afeccions que són comunes a la població general. Però, mentre solen ser poc molestes per a la majoria de persones i rarament incapacitants, poden resultar altament limitants per als músics de vent. Com a exemple podríem citar des d'una simple afta bucal fins a un herpes o una fissura labial. Totes elles, encara que siguen poc trascendents des del punt de vista mèdic, poden condicionar la qualitat de vida del músic de vent i interferir sensiblement en la interpretació.

En primer lloc cal citar l'augment del flux respiratori a causa de la necessitat de mobilitzar més quantitat d'aire i a major velocitat per tocar. Açò, per si solament, ja constitueix un factor d'agressió per a la mucosa oral, nasal i faríngia. Per açò, és molt més freqüent la patologia d'aquesta zona (per exemple les angines de repetició) entre els músics de vent que entre la població general. A més, per a poder permetre que ingresse un volum suficient d'aire en els pulmons en les poques desenes de segon de les pauses de respiració, el músic ha d'inspirar forçosament per la boca ja que el nas ofereix una major resistència. Açò evitarà el component de filtre, escalfament i humidificació que realitza la cavitat nasal i convertirà l'aire inspirat molt més irritant.

Un segon factor a tenir en compte és la pressió a la que se sotmet la cavitat bucal i les vies respiratòries superiors (sobretot la faringe i la laringe) en la majoria d'instruments de vent. Tal tensió en les parets de la zona pot provocar distensió en el coll i la cara, i afectació de les glàndules salivals (sobretot la parótida) per entrada d'aire i bacteris de la cavitat bucal en la glàndula.

En tercer lloc existeix el factor irritant que provoca la saliva o el propi frec, pressió o vibració en la zona del llavi. Aquesta irritació comporta sempre una resposta per part de l'organisme. Aquesta pot ser de tipus adaptatiu (s'aconsegueix protegir la zona augmentant el grossor de la pell o la mucosa) o no adaptatiu (la pell s'irrita, enrogeix o se fisura). Aquesta resposta augmentada de la mucosa també pot comportar l'obturació dels petits orificis d'eixida de les minúscules glàndules salivals de la mucosa labial, generant l'aparició de petits quists de retenció salival. Cal tenir en compte que tota aquesta irritació acaba facilitant, a més, l'aparició d'un altre tipus de lesions d'origen desconegut, com l'afta, o de tipus infecciós, com els herpes simple, en persones predisposades. Finalment existeix la possibilitat que algun component de l'instrument provoque una reacció al·lèrgica. Açò es manifestarà amb una resposta inflamatoria (calor, enrogiment, picor, fisuració, descamació...) en la zona de contacte.

EXCESSIVA TENSIÓ

La musculatura de l'embocadura, segons es tracte d'un instrument de vent o un altre, realitza una important tensió per a segellar els llavis, pressionar la canya o tibar la zona de vibració. Aquesta càrrega continuada comporta que els músculs de la zona es vagen adaptant fins al punt que la seua potència duplica la d'un no músic. Però, encara que açò ocórrega, aquesta musculatura segueix sent extremadament prima (un mil·límetre quan està relaxada i tres en contracció). És per açò que si aquests músculs, més potents de l'habitual però encara delicats, es tiben d'una forma desproporcionada o, sobretot, desequilibrada, tendiran a concentrar tensions excessives en zones determinades. Açò pot produir una separació de les fibres musculars, el que es coneix com una elongació muscular. Pot succeir de forma sobtada, amb sensació de dolor en el moment de suportar una major càrrega de treball. En general el repòs comporta una desaparició dels símptomes però sol persistir una sensació de debilitat, o fins i tot dolor, si la tensió es elevada. Menys freqüent és el cas en què aquesta distensió del múscul arriba a trencar alguna de les fibres. Si és així, existeix un dolor punxant, ben localitzat, que obliga al músic a haver de deixar de tocar immediatament i que reapareix cada vegada que la tensió en la zona siga d'una certa intensitat. La ruptura sempre comporta associat un major o menor sagnat intern i inflamació. Encara que ningú ha pogut documentar clarament que Louis Armstrong patira una ruptura del múscul orbicular del llavi, s'utilitza l'apel·latiu de Síndrome de Satchmo (el sobrenom que rebia el trompetista) per a referir-se a aquesta dolència.

Si la ruptura no és excessivament gran (el que sol ser l'habitual), les seqüeles de la lesió muscular es deuran més a la cicatriu que es forme que al propi defecte muscular. Açò és a causa que la força que puga perdre la zona de fibres lesionades fàcilment pot ser compensada per una treball muscular adequat. Per contra, si es produeix una sagnat i irritació important de l'àrea lesionada es formarà una cicatriu que, a més de dificultar una bona acció muscular i vibració, va a possibilitar que es produïsquen noves ruptures al generar punts de tensió localitzats. Per tot açò és essencial que, quan es produeix una ruptura muscular se cesse immediatament la pràctica instrumental, s'apliquen mesures antiinflamatorias (bàsicament utilitzant gel de cinc a deu minuts protegint la pell amb un drap i comprimir la zona afectada durant uns minuts), es realitze un diagnòstico correcte de la lesió i s'establisca, amb açò, un pla de repòs adequat i de reincorporació a l'instrument.

En general, encara que se segueix utilitzant, la intervenció quirúrgica per a eliminar les cicatrius o reconstruir la zona muscular afectada (ja siga per una ruptura o elongació) solen comportar mals resultats. Açò és a causa que, per molt bona tècnica i tecnologia que s'utilitze, l'agressió quirúrgica va a provocar una nova cicatriu que probablement va a ser tant o més limitant que la lesió que se pretén solucionar. Una vegada establida la lesió la solució sol passar per la potenciació muscular. Si la ruptura ha sigut poc important uns simples exercicis de condicionament físic de la musculatura solen ser suficients. En cas contrari s'han mostrat tremendament útils els protocols de electroestimulació especialment dissenyats per al llavi.

FIBROSIS DEL LLAVI

Com en la resta de la cara, aquesta és una zona molt vascularitzada (rica en petites artèries que porten sang a la zona). Per açò, no és difícil que una lesió per traumatisme directe (un colp o, fins i tot, una mossegada amb les pròpies dents mentre es menja) o una ruptura del múscul orbicular del llavi comporten un sagnat relativament important. Si la quantitat de sang és elevada o no s'elimina eficaçment, el vesse pot provocar una reacció fibrosa que comporte una pèrdua de l'elasticitat de la zona implicada. És per açò que, de sospitar-se la possibilitat d'un sagnat dins del llavi, el primer que haurà de fer-se és limitar la quantitat de sang vessada. Açò s'intentarà per tres mecanismes bàsics: compressió suau immediata de la zona lesionada durant uns cinc minuts. Fred local, també durant cinc minuts, (per a limitar la inflamació que la lesió va a comportar i provocar una vasocontricció que també contribuïsca a cessar el sagnat). I repòs per a evitar trencar el coàgul que tapona el capilar lesionat i provocar un nou i major sagnat.

Si se sospita un sagnat és imprescindible realitzar un estudi mèdic. Aquest, a més de confirmar la lesió, permetrà establir un pronòstic, la necessitat d'afegir tractament mèdic (fibrinolítics) i, sobretot, donarà informació del moment en què el procés queda resolt i pot reprendre's progressivament la pràctica instrumental. Actualment, en mans experimentades, l'eina que millor complementa aquest estudi és l'ecografia amb sonda lineal d'alta freqüència. En defecte d'açò pot ser útil la ressonància nuclear magnètica.

FATIGA MUSCULAR

El símptoma principal és la sensació de fatiga progressiva en l'embocadura. No estem parlant de la fatiga que apareix, de forma puntual, després d'un dia carregat d'actuacions i assajos. Parlem d'una sensació de fatiga que es manté un dia darrere l'altre. Açò es tradueix en una limitació en el temps que es pot tocar en plenes condicions i, fins i tot, en una pèrdua d'una part del registre agut a mesura que es va tocant. Inicialment açò apareix al cap de molta estona de tocar. Però, gradualment, els símptomes es posen de manifest abans.

Si el músic intenta seguir tocant sobreposant-se a la fatiga pot aparèixer dolor, burxades, petites lesions en la pell o la mucosa del llavi o inflamació d'aquesta zona. Al principi el músic interpreta que açò es deu a una saturació per excés de faena i intenta solucionar-ho incorporant alguns dies puntuals de descans. Però se sorprèn al veure que, a diferència del que li havia passat en altres ocasions, encara que pot millorar lleugerament, la fatiga no s'esvaeix amb el repòs. Ni tan sols realitzant unes vacances de diverses setmanes.

Encara que no està totalment clar encara, sembla que el problema radica en una mala adaptació dels músculs implicats en l'embocadura, sobretot el orbicular dels llavis, a les càrregues de treball sobre l'instrument. Quan sotmetem qualsevol múscul a un treball repetitiu apareix una resposta d'adaptació que fa que, al cap de cert temps, aquest estiga més capacitat per a suportar les càrregues al fet que se li sotmet. Però açò només succeeix si el treball es realitza sota unes condicions favorables: que la càrrega siga progressivament major, que els increments no siguen excessius però suficients per a estimular el múscul i que el treball es realitze sota un règim de treball i pauses que permeta al múscul adaptar-se. Si les repeticions són excessives, si els canvis són massa bruscs, si el volum de treball total és massa alt o si no existeix un ritme de treball adequat el múscul no s'adaptarà a les càrregues. Açò no se sol manifestar immediatament; és un procés que pot portar mesos o anys. Es tracta de petits canvis en l'estructura del múscul, fins i tot en el seu funcionalisme, que, a poc a poc, li porten a un desajustament. El problema apareixerà quan el desajustament és ja massa gran o quan, de sobte, s'augmente el ritme de treball.

No cal dir que el millor seria evitar que el problema apareguera (bona rutina de treball amb pauses cada 25 o 30 minuts, no realitzar increments bruscs d'activitat, realitzar escalfament i refredament...) Però, una vegada instaurat el problema es tractarà de, en primer lloc, corregir la resposta inflamatoria del múscul (fisioteràpia, gel, repòs relatiu...). Una vegada superada aquesta fase haurà d'entrenar-se el múscul afectat. Açò es pot fer mitjançant un treball progressiu (començar tocant deu minuts i, a poc a poc, anar augmentant el temps, sempre respectant un ritme de pauses), mitjançant exercicis de tonificació muscular o mitjançant un programa específic d'estimulació elèctrica.

LESIONS NERVIOSES

Els nervis estan compostos de centenars de neurones. La seua funció és la de transmetre la informació nerviosa, ja siguen els estímuls sensitius o les ordres de moviment, mitjançant la conducció d'estímuls elèctrics. El seu correcte funcionament requereix la integritat tant del cable interior com de l'aïllant extern que el recobreix. No obstant açò ni la funda aïllant és molt resistent ni el cable interior és dur com el coure. Per açò, encara que solen transcórrer per zones en què queden protegits pels ossos, els músculs o el greix, al llarg del seu recorregut, existeixen zones en què són fàcilment exposats a les agressions. Fins i tot la pròpia tensió muscular, ja siga per ser excessiva, massa sostinguda o desequilibrada pot irritar algun dels nervis. De totes maneres, és la pressió excessiva o repetida de l'instrument que aprisiona el nervi entre aquest i alguna superfície dura com l'os o les dents, la que més habitualment altera l'estructura del nervi i provocar problemes en la seua conducció elèctrica.

En açò tindrà una influència molt important la constitució de l'individu (recorregut que realitzen els nervis, quantitat de teixit gras que els protegeix, forma i posició de les dents...) i de com toca (configuració de l'embocadura, tensió que exerceix l'instrument contra la boca...).

En cas de lesió, en primer lloc es modifiquen les característiques químiques de la funda del nervi. Açò genera una alteració de la sensibilitat (formigueig, coïssor, dolor, disminució de la sensibilitat...) o modificació de la mobilitat que cedirà al cap de pocs minuts de forma espontània. Ha de tenir-se en compte que, durant un cert temps, aquesta alteració en el nervi, encara que hagen cedit completament els símptomes, li fa més susceptible a tornar-se a lesionar. Açò implica que siga necessària una pressió menor per a causar novament el trastorn o, en cas que l'agressió siga d'igual o major intensitat, que acabe per lesionar-se la part més interna del nervi. Aquesta lesió no guareix tan ràpidament podent requerir molts dies a sanar. Aquesta lenta velocitat de reparació és deguda al fet que la restitució no s'aconsegueix ensamblant de nou els dos extrems si no que el nervi ha de créixer novament des del punt de la lesió fins a arribar al final del seu recorregut. El creixement, si es produeix de forma favorable, es realitza a una velocitat aproximada d'un mil·límetre cada dia. Si ha de créixer un parell de centímetres, açò pot portar prop d'un mes.

Però no sempre la lesió nerviosa és directament atribuïble a una tensió excessiva en l'embocadura o a una pressió del filtre sobre una zona susceptible de la boca. Existeixen dues situacions, fins i tot més freqüents, per que algun nervi de la cara es lesiona: en primer lloc està la coneguda paràlisi facial. Aquesta té múltiples causes, entre les més freqüents la infecció per un virus i sol comportar una alteració en la mobilitat d'algun dels músculs de la cara. En segon lloc està la lesió nerviosa que esdevé durant algun procés d'extracció dental, ja siga perquè la burxada per a l'anestèsia lesiona accidentalment algun dels nervis o, més habitualment, perquè els aparells utilitzats per a obrir la boca o separar els llavis pressionen i lesionen un nervi de la zona. El més freqüentment afectat és el nervi del mentó que provoca una zona de falta de sensibilitat en el llavi inferior i la barbeta.

Siga el que siga la causa que ha provocat la lesió, l'actitud a prendre és la següent: evitar que es produïsca una nova agressió en la zona afectada per a evitar que empitjore la lesió. Si l'alteració no desapareix en 24 hores, acudir a un neuròleg per a iniciar un tractament el més precoç possible. Açò facilitarà que la restitució siga més ràpida i que no queden seqüeles. No tornar a tocar fins que la lesió estiga completament recuperada, encara que açò requerisca estar setmanes apartat de l'instrument. Açò no solament evitarà l'empitjorament si no que no permetrà que el fet de tocar sense una correcta percepció de les sensacions de l'embocadura o amb defectes de mobilitat puga generar gestos o respostes automàtiques indesitjades per part del cervell.

ESTIRAMENTS

Els estiraments tenen dues funcions principals. Per un costat preparen els músculs per l'esforç. Per altre contribueixen a restituir l'estat d'equilibri després de l'activitat. Per aquest motiu s'aconsella que es realitzen, com a mínim, abans i després de tocar i, si convé, en les pauses que fem durant l'activitat.

EXERCICIS DE TONIFICACIÓ

La musculatura que conforma l'embocadura i permet generar el so és molt prima i poc dotada per resistir grans càrregues. Per aquest motiu pot ser útil mantenir-la ben tonificada amb exercicis sense l'instrument. Aquests s'haurien de fer cinc vegades cada un d'ells aguantant la contracció entre 3 i 5 segons amb 10 de descans. Seria bo fer-los entre tres i cinc dies a la setmana. Si el que volem és incrementar la força del llavi, amb el pas dels dies, haurem d'augmentar lentament l'estona de contracció.

Jaume Rosset i Llobet

Responsable mèdic de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa

Taller d'ergonomia per a dolçaina i percussió

2010-12-20T12:15:00.000+01:00

Els problemes mèdics que afecten als músics rarament transcendeixen. Encara així, representen una important xacra per a aquesta professió. No solament disminueixen la seua qualitat de vida si no que, sovint, limiten, frenen o finalitzen la seua projecció professional. Els moviments repetitius realitzats en postures i condicions poc ergonòmiques, així com les pressions externes o autoimposades, situen al músic entre els col·lectius més predisposats a patir malalties de tipus professional. Aquest escenari desfavorable sol agreujar-se per l'escassa formació i la poca consciència que té el músic del treball físic que comporta la seua activitat. Açò li porta, sovint, a negligir els principis bàsics de l'entrenament, de la recuperació i, fins i tot, de l'aprenentatge i a realitzar un escàs treball corporal. L'adquisició d'uns mínims coneixements anatòmics, fisiològics, ergonòmics i posturals bàsics sembla imprescindible per a poder canviar la seua actitud. Tal formació, al costat de la incorporació de programes de condicionament físic i treball corporal, semblen l'eina més indicada per a millorar la qualitat de vida del músic. Aquests coneixements haurien de transmetre's ja durant la fase de formació del músic i haurien d'actualitzar-se periòdicament realitzant-se intervencions preventives tant per a professors com a músics professionals.

Encara que les causes d'aquestes malalties poden ser múltiples, existeixen uns factors de risc amb major pes. El principal es basa en un aforisme que ens diu que no hi ha cap gest que siga el bastant lleuger com perquè, si ho repetim suficients vegades, no ens acabe lesionant. El problema del músic és que, per a aconseguir un nivell suficient de destresa i, després, mantenir-ho, ha de repetir tot el que fa infinitat de vegades. Quasi sempre les suficients com perquè puga lesionar-se. A més, aqueix moviment repetitiu se sol realitzar sota una certa tensió usant un instrument musical que està pensat perquè es puguen realitzar sobre ell els més inimaginables virtuosismes, perquè tinga projecció i potència sonora i, fins i tot, que siga estètic però, en cap cas, pensat per a que s'adapte al músic. Amb tot açò fàcilment es comprendrà que les probabilitats d'emmalaltir són molt altes en aquest col·lectiu. De totes maneres, basant-se en els coneixements existents, aquest elevat nombre de lesions en els músics podria reduir-se si els músics prestaren més atenció a com usen el seu cos mentre practiquen i toquen. Aquesta falta de culte al cos ve, sens dubte, condicionada perquè el músic no té una vertadera consciència que la seua activitat implica, encara que habitualment no de forma generalitzada si no en regions concretes del seu cos, unes demandes físiques elevades. Juga en contra del músic el fet que els esforços i tensions lligats a la interpretació musical no sempre generen símptomes immediats que puguen avisar al músic dels seus excessos. L'activitat repetitiva més aviat genera petits canvis imperceptibles que es van acumulant i que acaben posant-se de manifest al cap d'un temps més o menys llarg.

Normalment existeix un factor desencadenant que acaba desequilibrant una zona que ja estava sobre-exercitada. Habitualment es tracta de canvis en la rutina de treball (increment sobtat de les hores d'assaig per una examen, audició, concert, curs...), canvis en el repertori, la tècnica, l'instrument o el professor i factors personals, familiars o laborals. En general, el músic procura solucionar pel seu compte les molèsties intentant evitar haver de consultar amb els companys o professors el seu problema. Aquesta cautela ve condicionada, d'una banda, per la por que els alumnes o companys puguen interpretar el seu problema com derivat d'una mala tècnica o puga perillar el seu lloc de treball. D'altra banda, pel fet que, quan es decideix a consultar amb un metge, poques vegades troba comprensió i suport i, quasi sempre, la indicació de deixar de tocar, a la qual el músic té pànic.

Però el músic sí hauria de conèixer, de forma molt elemental, quines estructures anatòmiques són les responsables de l'execució instrumental i quines limitacions tenen. Al mateix temps, seria desitjable que sabera baix quines condicions el seu organisme treballa amb una màxima eficàcia i en què situacions es col·loca baix risc d'emmalaltir. Açò li permetria entendre la necessitat de realitzar canvis relacionats amb la higiene de treball, l'ergonomia i el condicionament físic i psíquic del seu cos. Si el músic comprèn en què condicions la fatiga muscular o mental és més intensa, en quins gestos tècnics es carreguen les articulacions o baix quin règim de treball s'acumula major tensió, més fàcilment incorporarà petites pauses durant el treball, pautes progressives quan es plantege canvis en la intensitat de tocar o, per citar només alguns exemples, utilitzar el treball mental en períodes en què necessite assajar més de el que el seu cos està preparat.

CONSELLS BÀSICS

Fes estiraments de la musculatura abans i després de tocar.

No augmentes bruscament les hores d'assaig o estudi, màxim 20 minuts més cada dia.

Comença a una velocitat lenta i augmenta progressivament la dificultat.

No t'obsessiones a repetir un passatge o gest que no acaba d'eixir bé.

Treballa en unes condicions òptimes, llum, sorolls, temperatura, alçada del faristol i la banqueta...

Respecta les hores de son i les menjades.

Deixa els passatges i les peces més difícils per al mig de la jornada, quan la musculatura ja està preparada i encara no està esgotada.

Fes pauses de 5 a 10 minuts cada mitja hora. Pots aprofitar-les per estirar la musculatura sobrecarregada, moure suaument les zones més tenses o, simplement, per caminar un poc.

Estigues atent al teu cos, la tensió muscular que utilitzes, com respires, el recolzament equilibrat dels peus...

Fes alguna activitat física complementària, però evita els esports de contacte. Aixó et permetrà compensar desequilibris i eliminar tensions.

No toquis mai amb dolor. En aquest cas has de parar de tocar i fer estiraments suaus. Si reapareix en properes sessions cal demanar ajuda el més ràpid possible.

Jaume Rosset i Llobet

Responsable mèdic de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art de Terrassa

Dolçaina: del carrer a l'aula

2010-12-09T13:55:00.000+01:00

A principis dels anys 70, la processó de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí es veié afectada per la mancança de dolçainers, responsables des de fa segles de la característica atmòsfera sonora de les festes dels pobles valencians. Des d'aleshores, l'instrument i els seus intèrprets han experimentat un desenvolupament tant tècnic com acadèmic, premiat amb un inmens reconeixement social.

Dolçaina: Del carrer a l'aula és el primer documental produït pel CEIC Alfons el Vell on s'entrevista a alguns protagonistes d'aquest canvi. Dolçainers com Joan Blasco i Xavier Ricart reflexionen sobre les conquestes obtingudes i el camí que queda per recòrrer, juntament amb altres músics i colles com l'Agrupació Cultural de Dolçainers i Tabaleters Grup 'el Cudol'.

La idea sorgeix del dolçainer Frederic Santamaría amb qui el guionista Jordi Cano Deltoro es va posar en contacte fa any i mig. Després de conèixer la història de la dolçaina i com s'ha anat recuperant al País Valencià van veure la possibilitat d'elaborar aquest documental amb les imatges registrades per l'equip de Lalomita Films.

La pre-estrena del documental té lloc a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València el dissabte 11 de desembre a les 19.00 mentre que l'estrena oficial es celebra a Gandía el divendres 17 de desembre a les 19.00 amb intervencions i música.

Trailer del documental Dolçaina: del carrer a l'aula

Direcció: Rubén Soler Ferrer
Guió: Jordi Cano Deltoro
Edició: Rubén Soler Ferrer i Jordi Cano Deltoro
Producció: 1000TRETZE i CEIC Alfons el Vell
Idea original: Frederic Santamaria

X Aniversari de La Colla d'Algemesí

2010-12-07T23:58:00.002+01:00

El dissabte dia 11 de desembre a les 19.30 es celebra al Teatre Municipal d'Algemesí el concert de cloenda del X Aniversari de La Colla d'Algemesí, formació de dolçaines i percussió dirigida per Antoni de la Asunción i Andrés. En la primera part de l'acte s'estrena una nova obra del director del grup, Una colla de 10:

Carregat de Bombo, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Curro Jiménez, d'Antón García Abril

L'últim Mohicano, de Trevor Jones

Una colla de 10, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Ventall Obert, de Josep Basset i Hipòlit Agulló

La segona part compta amb la col·laboració de la secció de metalls de la Societat Musical d'Algemesí:

Salimar, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Als Zuavos, de Fernando Cantó

La Primavera, de Josep Lluís Valldecabres

Adalil, de Saül Gómez

Alamir, de José Rafael Pascual Vilaplana

La Muixeranga d'Algemesí, versió de Xavier Richart i J. Sempere

I Setmana Cultural Falla Málaga i Doctor Montoro

2010-11-30T12:59:00.000+01:00

La Falla Málaga i Doctor Montoro de València, a la qual pertanyen diversos membres de l'Agrupació Cultural de Dolçainers i Tabaleters Grup 'el Cudol', organitza del 9 al 12 de desembre la seua I Setmana Cultural al voltant de la música i indumentària valenciana.

Dins de la programació prevista destaquem la xerrada al voltant de la dolçaina que impartirà el recentment guardonat amb la Parra d'Or per la divulgació, dedicació i tractament de la música per a dolçaina, Antoni de la Asunción i Andrés, director del Grup 'el Cudol. La relació d'actes és la següent:

Dijous, 9 de desembre

19.30, Presentació de la I Setmana Cultural

20.00, Exposició d'indumentària valenciana a càrrec de:

- Randes i Brodats Mari Capella i Marta Polit

- Ángeles Prior

- Telares Gironés i Vila

- Oria Orfebreria Valenciana

Amb explicació i demostració de com vestir-se adequadament

Divendres, 10 de desembre

19.30, Exposició d'instruments de vent i percussió d'arreu del món

20.00, Demostració pràctica d'alguns instruments

20.30, Xerrada a càrrec d'Antoni de la Asunción i Andrés, 'La dolçaina hui: del dolçainer a la colla'

22.00, Sopar

Dissabte, 11 de desembre

11.00, Taller de percussió i construcció d'instruments reciclats amb ritmes bàsics d'una batukada

17.30, Preparació de ritmes i desfilada pel barri acompanyats del Grup de Batukada 'Sambando'

Diumenge, 12 de desembre

12.00, Muntatge i preparació d'un Lipdub de la falla

14.30, Dinar de Nadal

Premi Parra d'Or

2010-11-21T19:40:00.000+01:00

La Junta directiva i la Comissió organitzadora del XXX Aniversari de la Colla de Dolçainers i Tabaleters 'el Terròs' de Petrer en la sessió celebrada el 16 se setembre de 2010 va decidir per unanimitat atorgar-li a Antoni de la Asunción i Andrés el Premi Parra d'Or de la colla El Terròs en la seua IV edició per la divulgació, dedicació i tractament de la música per a dolçaina en el món musical.

L'acte d'entrega del guardó es realitza el dissabte 4 de desembre al Teatre Municipal Cervantes de Petrer durant el descans del Concert de l'entrega de Premis del II Concurs de Composició per a Dolçaina i Percussió Vila de Petrer.

Les altres tres persones que posseeixen el premi són Eliseu Garcia i Ripoll, Xavier Richart i José Rafael Pascual Villaplana.

Antoni de la Asunción i Andrés naix a València en 1971. En 1984 comença els seus estudis de tabalet a la Falla Montortal i Torrefiel de la mà del mestre Enric Gironés i dos anys més tard comença a estudiar dolçaina formant part activa des d’eixos moments del Grup 'el Cudol' del que hui en dia és el seu director. L’any 1992 comença a treballar com a professor de música al Col·legi Salesians Sant Antoni Abat de València. L’any 1995 entra a formar part de l’Agrupació Musical Sant Josep de Pignatelli de València on cursa estudis de percussió.

En 1999 acaba els estudis de dolçaina al Conservatori Municipal José Iturbi amb el mestre Xavier Richart, i en l’any 2000 rep el reconeixement de Mestre de dolçaina de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters de la que també és membre de la seua Comissió Pedagògica.

Ha format part del grup La Inestable i en l’actualitat dirigeix els grups 'el Cudol', Grup Domingo Savio i la Colla de dolçainers d’Algemesí. Ha difós la música valenciana per tot arreu de la Comunitat i per fora d’ella actuant entre altres llocs a Catalunya, Euskadi, Andalusia, Múrcia, França...

En 2004 publica, juntament amb Xavier Richart, el llibre Estudiant la dolçaina II. Obres per a colla, al que es recullen algunes de les seues composicions.

L’any 2000 rep Menció d’honor al I Concurs de Composició per a Dolçaina i Percussió poble de Muro, obtenint el Primer Premi a la II i III edicions del mateix concurs. Ha rebut el Segon Premi al Concurs de Composició Jaume Blanch de Tortosa, Segon premi i Menció d’honor al Concurs de Composició Música al Castell de Dénia i Segon premi al Concurs Vila de Petrer. Ha sigut també membre del jurat a les últimes edicions d’aquestos concursos. En 2005 composa l’obra obligada per al II Certamen d’interpretació per a Colla de Xirimiters a Altea, del que també va ser jurat. En 2007, se li encomana la composició de l’obra obligada per al I Certamen d’interpretació Ciutat de Manises. L'any 2009 composa la música del Himne del Centenari del Llevant Unió Esportiva amb lletra escrita pel també membre del Grup 'el Cudol' Jose Vicente Peiro i Barco.

Taller de respiració per a dolçaina

2010-11-13T12:31:00.000+01:00

La respiració és un aspecte essencial en els instruments de vent, però en la dolçaina encara és més important perquè és un instrument de doble canya i la quantitat d'aire que cal expulsar per a fer-la sonar és elevada. És per açò pel que no cal malgastar gens d'aire i respirar d'una manera eficaç per a poder tocar sense problemes ni fatigues.

CONCEPTES BÀSICS

Respiració: intercanvi de gasos que realitza un ésser viu amb el medi ambient. En el cas dels vertebrats aquest intercanvi es realitza principalment a nivell dels pulmons i les brànquies per l'acció de l'anomenat sistema respiratori, prenent oxigen (O2) i alliberant diòxid de carboni (CO2).

Ventilació pulmonar: La ventilació pulmonar és el procés pel qual es renova l'aire que contenen els pulmons, consta de dues etapes successives: la inspiració i l'expiració provocades pels moviments de la caixa toràcica. Aquests moviments són produïts pels músculs intercostals, la relaxació d'aquests i del diafragma i l'elasticitat del teixit pulmonar fan que es redueixi el volum de la caixa toràcica i s'expulsi l'aire; mentre que la seva contracció provoca l'aixecament de les costelles i aplanar el diafragma deixant més espai pels pulmons.

Diafragma: El diafragma és el múscul que, separa l'abdomen i el tòrax. Està situat davall dels pulmons i per damunt dels òrgans de l'aparell digestiu. La seua estructura en forma de cúpula comprèn una porció muscular perifèrica i una de central aponeuròtica o tendinosa anomenada centre frènic. Té uns orificis o hiatus per on passen l'esòfag, els dos nervis pneumogàstrics, l'aorta, la vena cava inferior i altres vasos i nervis. És el principal múscul inspiratori ja que en contreure's fa augmentar el volum toràcic. Quan el diafragma es relaxa l'aire és expirat per la mateixa elasticitat dels teixits pulmonars. També intervé en actes reflexos o voluntaris com la defecació, orinar, riure, en el singlot i el vòmit.

LA RESPIRACIÓ COSTO-ABDOMINAL

Generalment, es descriuen 3 tipus bàsics de respiració: la clavicular, l'intercostal (pectoral), i la cost-abdominal (cost-diafragmàtica o completa). Aquesta última és la respiració òptima per a la fonació.

La respiració clavicular (toràcica superior) és la que es fa aprofitant la part superior dels pulmons, pujant les espatlles i les clavícules en respirar i provocant la contracció dels músculs suspensors de la laringe que dificulten el seu funcionament. Només s’aconsegueix utilitzar un 25% aproximadament de la capacitat màxima.

La respiració intercostal (toràcica intermèdia) es practica dilatant el tòrax i expandint les costelles, amb el que s'aconsegueix un descens parcial del diafragma i un augment de la quantitat d'aire respecte del tipus anterior. La posició adoptada per a ella és poc natural i dificulta l'emissió de la veu.

La respiració cost-abdominal (abdominal o diafragmàtica) mobilitza l'epigastri (la part més baixa del tòrax i la més alta de l'abdomen), que és la zona on hi ha un major control voluntari de la respiració. En aquest tipus de respiració el diafragma realitza el seu màxim descens espentant les vísceres abdominals cap avall i cap endavant, amb la qual cosa s'aprecia un augment de volum de l'abdomen i del diàmetre toràcic que es completa amb moviments costals, per la qual cosa provoca la màxima dilatació dels pulmons, fins al 60%. La respiració cost-abdominal és la que utilitzem mentres dormim, ja que en estar estirats, l'única part que podem desplaçar fàcilment per ampliar la nostra respiració és l'abdomen. Aquest coneixement instintiu, natural en la nostra espècie, és patent en els nadons, tot i que els hàbits sedentaris i de vestimenta dels adults, a poc a poc ens eduquen a costums insanes sobre això, que fomenten únicament una respiració superficial, renovant només una part reduïda de l'aire que està en els nostres pulmons i una menor oxigenació general del nostre cos.

L'AUGMENT DE LA CAPACITAT RESPIRATÒRIA

Pel que fa al desenvolupament pneumològic de l'ésser humà, hem d'aclarir que abans dels 7 anys no és possible obtenir resultats significatius en els tests pulmonars. El ritme respiratori dels xiquets i xiquetes és molt diferent al dels adults: en néixer, de 40 a 70 vegades per minut, 25 vegades als 5 anys; 20 vegades als 15 anys, i de 5 a 17 vegades en un adult (depenent del seu entrenament respiratori). Això obligarà a replantejar-se el nombre i la col.locació de les respiracions i del fraseig de les cançons, adequant-los a cada ritme respiratori segons les seues edats. També hem d'assenyalar el valor relaxant de les respiracions lentes i profundes, com a mitjà d'afrontament de l'estrès de l'intèrpret.

La respiració vegetativa, en repòs, renova uns 500 ml. d'aire, tot i que tocant la dolçaina, així com la pràctica del cant, exigeix una quantitat més important (de l'ordre de 1.000-1.500 ml.), per la qual cosa es fa imprescindible fer conscient el control de la respiració.

Exercici 1. Observar el funcionament de l'abdomen en la respiració: Estirar-se a terra, sobre una manta o catifa, cap per amunt, relaxar-se i notar que l'abdomen creix durant la inspiració. Unflar la panxa de forma exagerada, col locar un objecte a sobre (un llibre ...) i fer que es moga.

Exercici 2. Control abdominal en l'expiració: De peu, inspirar i fer petites sacsejades rítmiques de la musculatura abdominal amb els sons s, ps o ts.

Exercici 3. Manteniment de la pressió abdominal en l'expiració (suport): En parelles, un davant l'altre. Un s'inspira i a continuació expulsa l'aire amb molta pressió per la boca quasi tancada (podem fer-ho amb un psssss, pshshsh, fffffffff, xtxtxtxt ...), mentre l'altre controla amb la mà pressionant l'abdomen, que la pressió es mantinga constant.

Exercici 4. Pràctica de la inspiració ràpida: De peu, inspirar ràpidament en 1 temps i expirar a 1-2-3, inspirar en 1 i expirar a 1-2-3-4, inspirar en 1 i expirar a 1-2-3-4-5, i així successivament fins a 10. D'aquesta manera es practica la respiració profunda i la inspiració ràpida.

Exercici 5. Augment de la capacitat aèria (I): De peu, amb les cames una mica separades, inspirar profundament pel nas a la vegada que pugem els braços amunt. Retenir un instant i expulsar l'aire a la vegada que dobleguem el cos cap a baix per la cintura fins que les mans toquin el terra o els peus.

Exercici 6. Augment de la capacitat aèria (II): De peu, amb les cames una mica separades, inspirar profundament pel nas a la vegada que aixequem els braços amunt. Retenir l'aire un instant i expulsar l'aire a la vegada que dobleguem el cos cap a un costat. Quan tornem a la posició vertical, deixar anar tot l'aire. Repetir l'exercici cap a l'altre costat.

Exercici 7. Pràctica de respiració costal (I): De peu, amb les cames lleugerament separades, posar les mans a la cintura on s'ubiquen les últimes costelles. Inspirar profundament observant com s'eixampla el tòrax i com les mans van cap a fora. Retenir l'aire i expulsar-lo lentament, comprovant com les mans retornen a la posició inicial.

Exercici 8. Pràctica de respiració costal (II): Drets, amb les cames lleugerament separades, posar les mans a la cintura on s'ubiquen les últimes costelles. Inspirar expandint el tòrax. Retenir l'aire i efectuar una torsió cap a un costat. Tornar a la posició inicial, expulsant l'aire lentament. Repetir l'exercici cap a l'altre costat.

Exercici 9. Pràctica de respiració cost-abdominal: Drets, amb les cames lleugerament separades, posar una mà a la cintura on s'ubiquen les últimes costelles i l'altra a l'abdomen. Inspirar en dos temps: primer expandints el tòrax (costelles) i a continuació l'abdomen. Retenir l'aire i expulsar-lo lentament, comprovant com les mans retornen a la posició inicial.

Exercici 10. Pràctica de expiració contínua: Inspirar pel nas cost-abdominals, i expirar per la boca a poc a poc, bufant un ciri sense apagar.

Exercici 11. Pràctica de prolongar l'expiració: Inspirar profundament pel nas cost-abdominals, bloquejar el diafragma i expulsar molt lentament l'aire per la boca sense interrupció. Podem controlar el temps d'expiració i veure com augmenta progressivament.

Exercici 12. Eixamplament del pas de l'aire per les fosses nasals: Inspirar pel nas eixamplant bé les fosses nasals (màscara/semisonrisa), en xicotets intervals. Retenir un moment l'aire i espirat de nou pel nas.

Exercici 13. Neteja de fosses nasals mitjançant la inspiració: Inspirar i expirar alternativament per cada fossa nasal tapant l'altra amb la mà i obrint una mica el pas tirant de la galta corresponent.

DESENVOLUPAMENT DE LA TÈCNICA VOCAL

Exercicis de respiració

Exercici 1: Ens tombem a terra mirant cap amunt amb les cames estirades i els braços enganxats al cos. Comencem a inspirar i expirar de forma natural, sense forçar la musculatura, i observant com en aquesta posició el diafragma s'acciona de forma automàtica. Passats 2 o 3 minuts ens posem un llibre gran a l'altura del ventre i comencem a treballar la respiració de forma conscient, inspirant amb normalitat i expirant molt poc a poc. Després de 2 o 3 minuts, canviem de postura i ens posem cara avall repetint el més aviat realitzat. Aquesta vegada posarem el llibre a la zona lumbar aproximadament.

Exercici 2: De peu o asseguts (segons es prefereixi) inspirem aire pel nas i el deixem anar per la boca molt poc a poc, intentant produir el so tssss si és possible, i mesurarem en segons el temps que aguantem expulsant l'aire. Aquest exercici el podem realitzar un màxim de 2 o 3 vegades seguides.

Exercici 3: Agafem l'aire en 4 temps i ho deixem anar igualment en altres 4, realitzant sempre una respiració diafragmàtica, i simultanejant la realització de l'exercici amb una altra activitat física (caminar, activitats manuals...)

Exercici 4: El següent exercici consta de set fases, durant cadascuna de elles un mínim de 5 temps (es poden augmentar gradualment). A la 1ª fase inspirem fins a omplir aproximadament la meitat de la nostra capacitat pulmonar a la vegada que elevem els braços fins a posar-los en creu. En aquesta posició realitzem la 2ª fase, que consisteix a bloquejar l'aire que tenim dins. Durant la 3ª fase tornem a inspirar, completant fins a la respiració i el que ens queda de capacitat, i a la seua vegada pugem els braços fins a dalt (gairebé paral.lels al capdavant). Tornem a bloquejar l'aire a la 4ª fase, i en la 5ª començarem a expulsar-lo fins arribar a deixar anar aproximadament la meitat d'aquest, mentre baixem els braços i els tornem a posar en creu. Bloquejat de nou el que ens queda d'aire en aquesta posició a la 6ª fase, i per últim deixem anar el que ens quedi d'aquest en la 7ª i última fase, a la vegada que baixem els braços fins a enganxar-los al cos. Aquest exercici no s'ha de fer més de 3 o 4 vegades seguides.

Exercici 5: Inspirem amb normalitat i enviem callar de forma intermitent i contundent, amb el so TS, enfortint fins al diafragma.

Exercicis de relaxació muscular

Exercici 1: Girem el cap lentament cap a dreta i esquerra (com negant), cap endavant i cap enrere (com assentint) i cap als espatlles alternativament (com dubtant). Realitzem cada gir un mínim de 10 vegades.

Exercici 2: Girem les espatlles en cercle de forma alternativa (primer un i després un altre) cap enrere i després cap a davant, amb els braços caiguts i molt lentament. Farem cada gir un mínim de 10 vegades.

Exercici 3: Amb les cames i els malucs immòbils (en la mesura del possible) i dretes, girem el tronc sobre la cintura en cercle, primer cap a la dreta i després cap a l'esquerra. Si resulta dificultós en un principi, es pot començar subdividint l'exercici en quatre parts (davant, dreta, esquerra i enrera) fins a que es domine millor i es pugui realitzar el cercle complet. Farem cada gir un mínim de 6 vegades.

Exercici 4: Amb els genolls una mica flexionats i el tronc immòbil actuant com a eix, girem els malucs en cercle en ambdós sentits, realitzant cadascun dels girs un mínim de 10 vegades.

Exercicis de relaxació i enfortiment bucal

Exercici 1. Morritos: Amb la boca tancada, traiem els llavis una mica cap fora com si fóssim a besar, i pugem i baixem la mandíbula en aquesta posició.

Exercici 2. Fàstic-sorpresa: Arrugues tota la cara com posant un gest de fàstic o menyspreu, i la estirem després com a gest de sorpresa.

Exercici 3. Llavis forts: Amb les dents junts, premem els llavis al màxim durant uns segons, i tot seguit els estirem deixant veure les dents.

Exercici 4. Boca de peix: Amb els llavis una mica cap a fora, obrim i tanquem la boca deixant caure la mandíbula, la qual ha d'estar el més relaxada possible.

Exercici 5. Mandíbula: Amb la boca oberta i la mandíbula relaxada (com babaua), mourem aquesta lentament cap a la dreta i després cap a l'esquerra.

Exercici 6. Màscara o somriure hipòcrita: Contraure els pòmuls de manera que adoptem un gest més o menys de somriure, i els deixem anar després deixant tota la musculatura relaxada.

Exercici 7. Neteja de dents: Amb la boca tancada, girem la llengua en cercle en els dos sentits, situant-la per girar entre els llavis i els dents.

Exercici 8. Creu: Amb la boca entreoberta, toquem amb la punta de la llengua les dents superiors, els inferiors, i les comissures dels llavis (com fent una creu). Seguirem sempre el mateix ordre, i la velocitat de realització dependrà del grau de destresa amb què es realitzi l'exercici.

Exercici 9. Llengua fora: Traiem la llengua estirant-lo durant uns segons i la tornem a ficar a la boca.

Exercici 10. Ta-ca: Pronunciar durant una estona i sense interrupcions (llevat per respirar) les síl.labes taca, començant lentament i augmentant la velocitat a mesura que domina l'exercici. Realitzarem tots aquests exercicis un mínim de 10 vegades.

Susana Díaz i Tejedor
Dolçainera del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' i mestra del Grup de Dolçainers Sant Josep de Pignatelli

Un País de dolçaines

2010-11-04T11:38:00.000+01:00

El só de la dolçaina en un poble és senyal de festa. La dolçaina innova, però al mateix temps té les seues melodies característiques que tots reconeixem. Continua jugant un paper molt destacat en les músiques populars.

Un País de dolçaines és un recull d'entrevistes realitzades en 2002 per Marisa Herràez i Císcar a diverses personalitats del món de la dolçaina. En aquest cas es tracta de Susana Díaz i Tejedor, dolçainera del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' i mestra del Grup de Dolçainers Sant Josep de Pignatelli:

M’agradaria fer-te algunes preguntes sobre el món de la dolçaina, perquè supose que tu el coneixes prou bé. D’on sorgeix la dolçaina?

En relació a l’origen de la dolçaina existeixen moltes hipòtesis però la realitat és que no se sap res. Existeix molta llegenda com passa amb algunes llengües del món, però ningú sap realment d’on sorgeix. La hipòtesi més popular que la gent mai dubta en dir és que ve dels moros. Tot el món diu 'Això és un instrument moro' i és mentida, és la hipòtesi més falsa de totes. Això es pot demostrar perquè per exemple, si tu et fixes en les regions aràbigues, no hi ha cap instrument que siga paregut a la dolçaina.

Existeixen altres hipòtesis com pot ser que ve del nord o del nord-est de Europa, per exemple d’Escòcia. A Escòcia es toca el que ací diem el sac de gemec, que és la gaita que es diu en castellà. Esta podria ser una hipòtesi vàlida, perquè diguem-ne que la dolçaina pertany al grup d’instruments de la xeremia i la xirimia, que són un poquet diferents, però tots parteixen del mateix instrument.

Una altra hipòtesi podria ser pel colonialisme dels romans, en les croades. En un moment donat, pot ser que agafaren l’instrument d’un lloc i el van portar a un altre, perquè en aquest moment el territori romà estava molt estès.

Però ningú pot dir hui en dia realment quin és l’origen de la dolçaina. Cadascú agafa la hipòtesi que més li agrada o que creu que és més certa.

La dolçaina és un instrument popular en altres regions espanyoles?

A l’estat espanyol existeixen instruments molt pareguts, per exemple la dulzaina castellana o la gralla catalana. També tenim la gaita navarra, que en realitat no és una gaita, és com una dolçaina. Després està el sac de gemec de Galicia i a les Illes Balears també hi ha instruments pareguts. Es poden trobar alguns d’una forma més antiga, sense claus, i també amb claus. Per exemple, dins d’una banda podríem dir que l’instrument més paregut a la dolçaina seria l’oboè.

Però quines diferencies hi ha entre uns i altres?

Hi ha moltes diferencies. Per a començar jo diria que la dolçaina encara és un instrument amb el qual s’està experimentant. Des de fa molt de temps es toca la dolçaina en les nostres terres però encara s’està estudiant. Ara mateix, fa no res, s’ha aprovat pel govern espanyol el grau mitjà de dulzaina als conservatoris. I dins d’això entra la dolçaina, la gralla catalana... Esta noticia vol dir que l’instrument va endavant perquè s’estan fent uns estudis de l’instrument per a millorar-lo tant físicament, com en la seua sonoritat i en moltes més variants. D’esta manera podrà estar dins d’altres connexions musicals.

Les diferencies que existeixen respecte a l’instrument, per un costat es tractaria de l’afinació, la dolçaina valenciana com la coneguem no té molt de temps. Entre cometes podríem dir que és artificial, perquè quasi totes les de les regions espanyoles estan afinades en fa, algunes també en do. En canvi, la valenciana està afinada en sol.

Hui podem vore en fotografies antigues dolçainers amb dolçaines de mides molt diferents. No estarien afinades ni en fa, ni en re, ni en sol. Cadascuna seria de son pare i de sa mare. En un moment donat, fa menys de 30 anys, ací a València, en les Falles es va establir una moda de tocar cornetes i tambors. Aleshores, el famós Joan Blasco que és un dolçainer molt reconegut sobretot des de fora del món de la dolçaina, va estar al lloc adequat i en el moment adequat, i va tindre la genial idea d’engrandir aquest instrument dins de les Falles. El que va fer és escurçar la seua dolçaina més o menys a una mida de sol i així va aconseguir un timbre molt més agut, d’aquesta manera la dolçaina podia lluitar amb la corneta. En moltes falles van desaparèixer els tambors i les cornetes i es van començar a fer colles de dolçaines i tabals. Es va obrir el camp de la dolçaina perquè ja no tocaven només una o dos persones, i va ser el començament de les colles.

Segons ens estàs dient, esta consolidació de la dolçaina ha sigut possible els últims trenta anys. Però com apareix la dolçaina en terres valencianes?

Jo no sé dir-te ara mateix les dates en concret, però si que apareixen als arxius de l’ajuntament de València documents que demostren que abans hi havia un dolçainer que tenia un sou pagat per aquest ajuntament per a tocar en les festes de València ciutat o en altres pobles.

També ha canviat molt la definició de dolçainer del d’abans al de hui en dia, el dolçainer d’abans tenia la dolçaina com el seu treball, encara que després anara a l´horta. El seu treball era tocar, amenitzar les festes del seu poble i dels pobles del voltant, normalment no arribava més lluny. Hui en dia és diferent, la gent té el seu treball i després el que passa es que com a aficció toca la dolçaina.

La dolçaina si que es toca des de fa molt de temps, el que passa és que ha anat variant molt els registres. Per exemple, en cada poble és diferent aleshores els balls són diferents i encara que els ritmes també solen canviar, podem dir que hi ha una cosa general en tots aquestos registres folklòrics com ara, les jotes, les danses, els fandangos...

Jo he sentit dir moltes vegades que el dolçainer d’abans tocava sempre a soles...

No sempre, això és mentida. Se sòl dir molt... 'és que abans tocava només un dolçainer', però el que passa és que era molt difícil que n’hi hagueren dos al mateix poble. Si mirem fotos antigues normalment ix l’home major tocant la dolçaina i un xiquet tocant el tabalet. Normalment el xiquet era el fill del dolçainer i el seu pare li donava el tabalet. Quan l’home major s’adonava que s’estava fent vell ensenyava a tocar la dolçaina al seu fill. Per això era molt complicat trobar dos dolçainers dins del mateix poble, però si que existeix algun recull de fotografies en el qual podem vore dos o tres homes tocant junts la dolçaina.

Personalment, jo pense que era molt millor que toqués només un dolçainer, perquè com les dolçaines estaven fetes a mà, cadascuna era diferent i no existia una harmonia.

Hi ha més diferencies entre les dolçaines d’ara i les d’abans?

Si clar, perquè abans normalment la dolçaina la feia u mateix, el dolçainer ho feia tot: el tudell, les canyes i la mateixa dolçaina. Si no, li ho encomanava a algú de confiança. Més endavant, fa ara uns vint o trenta anys, van apareixer dos constructors que van aconseguir prou d’importància: el que li construïa a Joan Blasco i Aliaga. El constructor de Joan Blasco va desaparèixer de seguida i Aliaga es va consolidar com el torner que més dolçaines ha fet en tot el País Valencià i fins i tot en altres regions espanyoles. Des de fa uns tres o quatre anys han sorgit quatre o cinc constructors més, això vol dir que la dolçaina està proliferant.

En quant a la construcció, també ha canviat. Tots els constructors no fan el mateix model. Tampoc Aliaga fa les mateixes dolçaines que feia fa vint anys, ha anat millorant-se. En quant a la línia física també ha canviat, aconseguint que siga més bonica, canviant el timbre, la sonoritat, la afinació, el tudell...

Hui en dia encara fa algú dolçaines a mà?

No, ja no. Normalment es fan en un torno. Es talla una dolçaina massissa i eixa és la forma que copia la màquina. Desprès es buida per dins...

Es continuen tocant les mateixes cançons que fa trenta anys a les festes populars?

Si que es continuen tocant les mateixes cançons, encara que ara mateix es toquen moltes més, i d’algunes antigues s’han fet nous arranjaments. Els nous compositors han transformat cançons que tenien només una melodia en cançons que tenen una harmonia, es dir clavar dos veus o tres.

Antigament als pobles, els dolçainers a banda de tocar les danses, les jotes, les cercaviles... també feien la festa. Tocaven el que estava de moda, una polca, un pas-doble, una rumba...

Desprès tot això ha anat canviant, s’ha continuat fent polques i rumbes per exemple, però d’una altra manera. Ja no toca només un dolçainer, aleshores la forma de composar és molt diferent. Es composa pensant en una colla o en un grup de gent prou gran.

Les festes dels pobles també han propiciat noves composicions, per exemple, els moros i cristians. La festa dels moros i cristians d’Alcoi és molt antiga, però la música dins de la festa no té tant de temps. La música de banda als moros i cristians va començar perquè es va ajuntar un grup i la gent de la comparsa els va demanar que anaren darrere d’ells, i anaven tocant pas-dobles... En un moment donat, algú va tindre la genial idea de composar marxes mores o cristianes. Hui en dia és molt estrany que dins d’una banda d’Alcoi no hi hajen dolçaines, quasi totes les bandes ixen amb dolçaines a desfilar, inclús en el boato ixen les dolçaines a soles.

Per què creus que la dolçaina s’ha arribat a convertir en un instrument que sentim com a nostre? Per què la dolçaina i el tabalet, i no altres instruments?

Es que jo crec que no és de veres que siga un instrument més nostre que altres, per exemple els instruments d’una rondalla. En molts pobles la rondalla és prou important, moltes melodies que es toquen amb la dolçaina han sigut també arranjades de peces de la rondalla. Però clar, s’ha de contar que en una rondalla hi ha molta gent, i es gasten molts diners.

Tot i això, jo no crec que la dolçaina siga més nostra que el guitarró, la bandúrria o la llaüt. De tal forma pense que és un sentiment que partís de la ignorància cap al folklore popular.

Però pot ser, tots els que no coneixem massa bé el folklore musical valencià si que pensem des de fora que la dolçaina està més consolidada que altres instruments.

Podria ser per varies raons. Una podria ser per ignorància, per no conèixer altres instruments típics nostres o no haver escoltat molta musica tradicional valenciana, i tampoc s’ensenya a les escoles, malauradament la globalització ens té massa ocupats estudiant altres coses.

Una altra raó podria ser que la dolçaina no és un instrument que estiga molt avançat. De vegades pareix que siga un instrument arcaic, de fusta i sense claus. Per això pot ser que se pense que és més antic i més nostre que altres.

Tu creus que esta gent que no coneix el folklore popular valencià pren la dolçaina com un instrument menor?

Jo pense que si. També crec que depèn molt d’on estigues tocant. Jo he tocat en molts llocs del País Valencià, i depèn d’on toques la cultura popular de la gent pot ser molt diferent. Generalment en les ciutats grans, es perd més fàcilment la consciència de cultura popular. També és normal perquè hi ha molta gent de fora que no coneix la dolçaina. Però també hi ha altres ciutats grans, com per exemple Gandia, on la dolçaina és de gran importància. En tota la Safor hi ha molt recolzament cap a qualsevol manifestació de cultura popular: les rondalles, el teatre de carrer...

Però ací a València ciutat, jo he tingut que escoltar coses com: 'Ay qué pesados, ya vienen los piteros'. Sense anar més lluny, puc dir-te que en la cercavila que es fa per a la Cavalcada del Regne, l’Ajuntament de València va ajuntar més de mil dolçainers i dolçaineres, tabaleters i tabaleteres en una tocata que obria la cavalcada. Quan nosaltres passarem per davant de l’edifici de l’ajuntament, no estava l’alcaldessa ni cap persona que representés l’Ajuntament de València. Canal 9 no va començar a gravar fins després que nosaltres passarem, i com estes coses, moltes més que passen al món de la dolçaina.

Tu creus que la cultura popular no interessa als nostres mitjans de comunicació?

Al Canal 33 de la televisió catalana existeix un programa de folklore català, valencià i de les illes balears. A Catalunya es respecta molt més el folklore i la música popular. Abans d’aquest programa del qual et parle fan un altre íntegrament dedicat a la gralla, i després el programa de cultura popular, on la televisió catalana està apostant també pel folklore valencià. Ací a València no tenim cap programa com aquestos.

Des de fa uns anys estem sentint grups que no fan música popular i que estan incorporant la dolçaina a les seues cançons... Podem dir que la dolçaina està eixint de les fronteres de la música popular?

Això de les fronteres és literal. El grup Obrint Pas, que és un grup de música rock, ara mateix està triomfant a Alemanya d’una forma increïble. Obrint Pas ja porta vuit anys, utilitza la dolçaina en el seu registre que es el de música rock-ska i han gravat ja tres o quatre discos. També hi ha altres formacions de música rock o rock-ska com per exemple Arròs Caldós, que és un grup que ja ha gravat dos discos, i altres com Sva-ters, La Gossa Sorda, més o menys del mateix registre.

També podem trobar la dolçaina dins d’altres registres. Per exemple Pasqualet de Vila-real, que toca jazz amb la dolçaina. Ell era clarinetista però li agradava la dolçaina i va començar a fer versions de famoses peces de jazz amb dolçaina. Xavier Richart també ha gravat amb el grup Vent de Llevant una fusió de jazz, també existeix una altra formació que es diu Dolç-tab Jazz Project que està prou bé.

Dins de la música folk de les terres mediterrànies, a Grècia, Itàlia, el nord del Marroc... la dolçaina també s’està fent un lloc. Tenim per exemple Cendraires, i L’Ham de Foc, que va ser format per components de Cendraires i per altra gent. També hi ha un altre grup que es diu Trencaclosques on podem sentir també la tarota, qué és un instrument cosí-germà de la dolçaina. Urbalia rurana i Tres Fan Ball fan música més de ball on a banda de la dolçaina està també l’acordió. Després està Xarxa Teatre que mou el món de la cultura popular ací a València moltíssim, i la dolçaina ha adquirit un paper important dins del teatre de carrer gràcies a aquest grup.

Quin és el futur de la dolçaina? Com penses que va a evolucionar?

Jo soc optimista, cada vegada hi ha més gent tocant, alguns començaran per moda i a lo millor després s’ho deixen, però la qüestió és que això prolifera.

Ens has comentat que vas començar a tocar la dolçaina fa dotze anys... Què es el que et va cridar l’atenció d’aquest instrument?

Jo soc fallera, de la falla Málaga i Doctor Montoro, i a la meua falla sempre s’ha anat amb molta cura amb les arrels culturals. Es feia teatre, es feien classes de dolçaina... El professor de dolçaina era Enric Gironés, compositor de dolçaina i de peces teatrals. Ell tenia molta relació amb el grup que hui en dia es la Xafigà de Muro, un dels més importants. A mi ja em va cridar l’atenció en aquell moment i vaig parlar amb ell. Em va dir que començara tocant el tabalet, i jo li vaig fer cas, però al mig any jo ja estava farta i el que volia era tocar la dolçaina. Jo no he estudiat mai música, es dir, jo no sé solfeig però tenia molt oït. Ell m’ensenyava a entendre la música i a poder interpretar, poquet a poquet vaig anar aprenent cançons, més tard vaig continuar amb Ximo Llorca i també vaig passar per un parell de grups. Fa un parell d’anys vaig començar les classes a la Universitat Popular amb el professor Alejandro Blay, i encara estic amb ell. Fa cosa d’un any vaig tindre l’oportunitat d’unir-me al Grup 'el Cudol'.

Tens moltes companyes dolçaineres?

A la meua colla som dotze i jo sóc l’única dolçainera. Hi ha una altra xica, però és percussionista. Quan vaig començar a tocar la dolçaina, a la meua falla venien moltes xiques que volien aprendre, però també és cert que jo veia molts més homes que dones pels carrers tocant la dolçaina. Hui en dia, crec que el tema estaria molt més equilibrat, també per al tabal i la percussió. També puc dir-te que excepte els més masclistes, que normalment son els més majors, la resta de gent ens tracta molt bé, no miren si eres home o dona, sinó la teua qualitat quan toques.

Moltes gràcies per tot Susana, voldries afegir alguna cosa més?

Com a dolçainera m’agradaria que aquest treball arribara a molta gent, encara que supose que és difícil. Gràcies a tu.

VII Mostra de Dolçaina i Cant Valencià

2010-10-27T19:48:00.000+02:00

La Junta Municipal de Trànsits de la ciutat de València organitza el diumenge dia 31 d'octubre a les 11.00 la VII Mostra de Dolçaina i Cant Valencià a l'Auditori del Complexe Esportiu i Cultural 'la Petxina'. El Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' ve participant en l'acte des de la primera edició i aquest any interpreta les següents obres:

Olga, de José Rafael Pascual Vilaplana

L'últim mohicano, de Trevor Jones amb adaptació de Dani Miquel

1492: la conquista del paradís, de Vangelis amb arranjament d'Antoni de la Asunción i Andrés

Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' interpretant el Akelarre de Nit de Bruixes en una edició anterior de la mostra

El cartell de la mostra es completa amb la resta de grups que pertanyen a la Junta Municipal de Trànsits: la Falla Pere Cabanes i Comte Lumiares, Els Bessons, Pepita Compañ i Companyia, El Follet, Pilareta i Grup de Cant La Senyera, i Sant Josep de Pignatelli.

El Cudol XXV Aniversari

2010-10-18T12:04:00.000+02:00

25 anys d'història del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol'

El Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' celebra el seu XXV aniversari amb un concert extraordinari el divendres dia 14 de desembre de 2007 en l'Auditori del Complexe Esportiu i Cultural 'la Petxina', on es convida a tots els músics que han format part del grup per a fer repàs de la seua història conjunta i homenatjar-los sentidament. A més, s'organitza en el lloc d'assaig del grup, el casal de la Falla Montortal i Torrefiel, una àmplia exposició d'instruments musicals tradicionals de tot el món.

Així ho exposava la premsa el dia anterior:

"«Serà un concert eclèctic, innovador i obert en el qual la dolçaina s'independitzarà del sentit tradicional que l'envolta sense caure en l'avantguardisme sense sentit. Advoquem per la qualitat estètica, individualitzada, innovadora i singular de l'instrument» va manifestar ahir el fundador del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' del barri de Torrefiel, Josep Vicent Peiró i Barco, sobre el concert que demà interpretaran al Complexe Esportiu i Cultural 'la Petxina' commemoratiu del XXV aniversari de la formació musical.

D'aquell grup originari de 1982 queden en l'actualitat tres persones, i ara són setze els músics amateurs d'aquest barri valencià que componen 'el Cudol' contemporani (disset amb el director, Antoni de la Asunción i Andrés), molts d'ells de la cantera fallera de Montortal i Torrefiel, així com de l'Aula de Música Domingo Savio del Col·legi Salesians Sant Antoni Abad de València.

Al llarg del concert interpretaran les peces Nit de Bruixes, Pirates del Carib, Fantasia Llatina, Havanera dels anells, Montortal i Torrefiel, Overtura per a un cinquentenari, Als Cudolers, Rascanya, Tabals i Saragüells i Xavier el Coixo, entre unes altres, i estrenaran la peça d'homenatge al seu professor i primer director Enric Gironés, alhora que retran homenatge a altres persones significatives al llarg de la seua trajectòria. Algunes de les composicions que seran interpretades són del propi director del grup Antoni de la Asunción i Andrés, i estaran dedicades a la Falla Montortal i Torrefiel on assagen. Tambè n'hi haurà un pasdoble dedicat a Arrancapins i una marxa cristiana al barri de Rascanya.

Marxes mores i cristianes, mambos, boleros, salsa, ritmes caribenys amb dolçaina i molta percussió, amb tabals, timbals, caixes, plats, congues i gongs, entre altres instruments, faran d'aquesta cita «un concert per a trencar estereotips musicals»" NÚRIA TENDEIRO I PARRILLA, LEVANTE-EMV

25 anys d'història del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol'

La dolçaina a l'Edat Contemporània

2010-10-11T19:25:00.000+02:00

Comencem el segle XVIII amb algunes notes sobre la participació del dolçainer en actes festius...

“En pressupostos anuals per a l’any 1800 figura el dolçainer amb 120 reals i 16 maravedís, més extraordinaris d’actuació.” DE VIDAL CORELLA, V.

I, és que, com diu Leandro Fernández de Moratín (1760-1828), “en Valencia gustan mucho las brujas de atabalillos y dulzainas.” ARIBAU, B.C.

“Un anònim viatger francés que visità València el 1846 deixa la següent descripció (...):

«València... presenta arreu records de la dominació morisca. Els carrers són molt estrets i tortuosos a fi d’evitar que hi entren els raigs de sol; la multitud de torres i de jardins on s’enlairen les palmeres, els freqüents sons de la dolçaina morisca, i àdhuc el vestit mateix dels llauradors de L’Horta, completen la il·lusió d’una ciutat àrab.»” HERNÀNDEZ I DOBON, F.J.

L’evolució en la construcció de l’instrument

“A jutjar pels exemplars que han quedat, es pot afirmar que la dolçaina era fins començaments del segle XX un instrument rudimentari pel que es refereix al sistema melòdic que es podia fer sonar en ell. (...)

L’afinació de l’instrument mai no estigué normalitzada. (...) A dures penes es podien obtenir en la dolçaina sons alterats o cromatitzats.” MADRID: SOCIETAT GENERAL D'AUTORS I EDITORS, VV.AA.

La construcció de la dolçaina sempre ha estat “a càrrec d’artesans, encara que en certs casos la realitzava el mateix instrumentista. Per això, encara que amb una estructura comuna, hi havia una gran quantitat de particularitats, tant pel que fa a l’ornamentació com pel que afecta directament el so, és a dir, longitud, amplària, grossària de la fusta... De tot això es desprèn que este era un instrument solista, que rares vegades actuava en grup, tocat per músics que, encara que nascuts en una localitat determinada, tocaven en una comarca o en més d’una.

Actualment la seua fabricació s’ha estandarditzat, amb la qual cosa les seues melodies són sovint executades per diversos instrumentistes, alhora que ha anat enriquint-se i perfeccionant-se’n la tècnica d’execució.” PARDO, F i JESÚS-MARÍA, J.A.

Respecte a aquesta última dada, cal recordar que el primer i únic mètode de dolçaina que tracta exclusivament de tècnica fins al dia de hui, es va publicar l’any 2007, Estudiant la dolçaina. Tècnica i expressió. RICHART, X; BLAY, A; PUIG, P; ANTOLÍ, R

A la resta de l’Estat

Els diferents models de dolçaina que apareixen a la resta de l’estat espanyol presenten unes característiques comunes. La majoria “tenen entre 30 i 40 cm, un buidat interior cònic, un forat de digitació al darrere pel polze i 7 forats de digitació al davant, que són de diàmetre molt gran comparats amb les xeremies. (...)

Per tot això podem suposar un origen comú per a totes les variants.” RIUS, F.

Aquestes són:

Dolçaina valenciana

Dulzaina aragonesa

Dulzaina castellana

Dulzaina extremenya

Gaita navarresa

Gralla catalana

Com podem observar, totes han conservat l’instrument sense claus, llevat de la dulzaina castellana i el model de gralla dolça catalana, que sí les han afegit.

De la quasi desaparició a l’auge: escoles, colles, aplecs, premis, certàmens

La dolçaina “durant els anys 60 (...) estigué a punt de desaparèixer.” PARDO, F. i JESÚS-MARÍA, J.A.

Per sort, Joan Blasco “en 1962 dirigeix la primera escola de dolçainers i tabaleters de la que tenim notícia baix el patrocini de la Junta Central Fallera de València.” ASSOCIACIÓ DE MOROS I CRISTIANS SANT BLAI

És de destacar el paper que ha tingut el món faller en la difusió de la dolçaina. Encara hui en dia una de les activitats culturals principals dels Casals fallers és l’ensenyament de la dolçaina i també del tabal.

El mateix Blasco també “creà l’escola de dolçaina a Algemesí l’octubre de 1975 (...) i l’Escola Municipal de Dolçaina de València dos anys després (1977).” PARDO, F. i JESÚS-MARÍA, J.A

Una vegada més, Joan Blasco i els seus col·laboradors foren els organitzadors d’un nou fenomen dels altres fenòmens importants per a la dolçaina: els aplecs. Els primers es realitzaren a Tales (1978 i 1979), Alfarp (1980) i Callosa d’En Sarrià (1981). I continuen realitzant-se en l’actualitat al llarg del país.

A partir d’aquest moment, comencen a sorgir nombroses escoles de dolçaina i fruit d’elles agrupacions anomenades Colles, formades al principi per dolçaines i tabalets. Més endavant s’afegirien més instruments de percussió provinents de les bandes de música.

Tal i com ens diu el diccionari, una colla, “un conjunt de persones aplegades deliberadament i lliurement” que unien la seua estima pel nostre instrument popular per excel·lència i les seues ganes de fer música. Tal fou el cas l’any 1982 de les dues colles pioneres al País Valencià: La Xafigà (Muro, El Comtat) i el Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' (València, l’Horta) que en 2007 passat van celebrar el seu XXV aniversari. És curiós destacar que després de tant de temps sent el dolçainer una figura solitària acompanyada només pel tabalet, de nou torna a ajuntar-se en grup, tal i com passava amb els grups de les antigues xeremies.

Un any abans de la creació d’aquestes dues colles, el 1981, el mateix Blasco publicava el primer mètode conegut de dolçaina, Método de dulzaina.

Uns anys més tard, el 1989, apareix el Mètode de dolçaina de Xavier Ahuir. Finalment, el 1992 apareix el mètode més estès hui en dia, que sota la denominació de la col·lecció Estudiant la dolçaina encapçalarà una sèrie de llibres adreçats a la normalització de l’instrument de manera individual i també col·lectiva com a instrument dins de la colla o dins de la música de cambra (dolçaina i piano). El primer de la sèrie fou Mètode i tècnica, i l’autor Xavier Richart. Aquesta figura també destaca al món de la dolçaina per ser el primer professor que ha realitzat una programació completa adaptada a les exigències del currículum als conservatoris.

Una altra de les raons de l’auge d’aquest instrument es deu a la llavor realitzada per grups de música folk que han inclòs la dolçaina en les seues formacions, com són Al Tall (des de 1975), Urbàlia Rurana (des de 1990) o Tres Fan Ball (des de 1994). La dolçaina també s’ha incorporat com a un membre més a altres formacions, com els grups de rock, entre els que destaca Obrint Pas, o els grups de jazz, com Dolç Jazz Tab Project.

El 27 de setembre de 1997 s’aproven a Muro els estatuts de la Federació Valenciana d’Associacions de Dolçainers/eres i Tabaleters/eres. Aquesta entitat té com a objectiu “la conservació, difusió, ús, ensenyament i estudi de tot allò relacionat directa o indirectament amb la Dolçaina i el Tabal.” Actualment hi ha més de 50 grups federats.

En la darrera dècada s’han afegit al món de la dolçaina dues fites més, com són els premis de composició, el primer a Algemesí, la Ribera Alta, l’any 1998, i els certàmens d’interpretació individuals i sobretot de colles, el primer a Altea, la Marina Baixa, l’any 2004.

El reconeixement oficial

El 23 de juny de 2006 el Consell Valencià aprova el Decret 90/2006, pel qual s’incorpora al catàleg de titulacions de grau mitjà l’especialitat de Dolçaina.

Per fi la dolçaina es podia incorporar com un instrument més als Conservatoris d’arreu del País Valencià. Així es feia realitat una de les reivindicacions d’un col·lectiu cada dia més nombrós que ja ho venia demanant els darrers anys amb insistència.

CONCLUSIONS

Al principi del camí em preguntava pels orígens de la dolçaina. La veritat és que després del treball de recerca, de comparar documents, opinions, dades... no sabria molt bé dir en quin moment exacte va nàixer aquest instrument.

Tanmateix, sí que puc afirmar que la seua família, és a dir, els instruments de llengüeta, va nàixer allà pel 5é mil·lenni aC en l’antiga civilització assentada entre els rius Tigris i Eufrates. Si es poden considerar o no aquests instruments antecedents directes de la dolçaina és una cosa molt discutida i discutible.

De tota manera, sembla prou sensat dir que inequívocament aquell instrument nascut sota l’Islam anomenat Surnay allà pel segle VIII sí és predecessor de l’actual dolçaina, ja que partint d’ell podem enllaçar amb l’aparició de la família de les xeremies en la península ibèrica, i la posterior evolució de la més curta d’aquestes en el nostre instrument.

A més a més, queda també clar que l’instrument ha tingut una evolució paral·lela i diferenciada en els camps organològic i etimològic. En el primer, ha donat lloc al propi instrument i a la denominació que es fa d’ell en les comarques del sud: xirimita. En el segon cas, s’ha desvinculat de la seua relació amb l’instrument originari douçaine, però ha mantingut la paraula per designar-lo, que s’utilitza en les comarques centrals i sembla ser la denominació estàndard: dolçaina.

Vicent Adsuara i Mora

Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol'

La dolçaina a l'Edat Moderna

2010-10-06T10:37:00.000+02:00

Els conjunts d’instruments forts de ministrers (entre els que es trobava la xeremia), anomenats cobles de ministrers a la Península Ibèrica, s’incorporaren plenament des del final del segle XV a la polifonia religiosa associant-se a les capelles de cantors de les institucions religioses. Aquest ús religiós de l’instrument es mantingué durant tot el segle XVII, i amb la pràctica de la policoralitat s’empraren cors exclusivament instrumentals en moltes de les obres.

Encara vigent al segle XVIII, la xeremia anà desapareixent lentament degut a la major acceptació de l’oboè. Fins al segle XIX fou emprada en músiques paralitúrgiques, com processons o passaclaustres, quan la seua pràctica acabà perdent-se.

En l’àmbit de la música popular donà lloc a instruments derivats o emparentats, com és el cas de la dolçaina. Tanmateix, “no se sap com (...) passà de ser instrument culte a ser instrument popular (...). Es creu que esdevingué popular en la celebració de festes comunitàries i en les noces.” CRIVILLÉ i BARGALLÓ, J.

“Són abundants les referències a ella (dolçaina) en obres literàries, en descripcions costumistes i en llibres de comptes, en els que apareixen els dolçainers com músics a qui se’ls paga una quantitat per exercir el seu ofici en actes festius.” DICCIONARI DE LA MÚSICA ESPANYOLA I HISPANOAMERICANA, VV.AA.

Per exemple, Juan del Enzina (1468-1529) al seu llibre Triunfo del amor, publicat l’any 1496, escriu:

“Fue la música muy alta

y los músicos sin cuento,

de ningún buen instrumento

hubo en estas fiestas falla (...)

sacabuches, chirimía.” DE ANDRÉS, R.

Dels anys 1565 a 1571 consta en els arxius de la ciutat de València que es pagà per tocar en diversos actes a “Gaspar Çavall, dolçainer...” DE VIDAL CORELLA, V.

També l’any 1586 se li paga per actes festius a “Hieroni Ortiç, mestre dolçainer...” DE VIDAL CORELLA, V.

Per aquesta època es va produir la Rebel·lió dels moriscos al regne de Granada, i Luis de Mármol y Carvajal (1520-1599) ens conta al capítol XII d’aquest llibre publicat a Màlaga el 1600 com es duien a terme les execucions acompanyades de música:

“(...) los rebeldes herejes, juntándose como quien se junta para alguna fiesta solene, los sacaron a matar con gran regocijo, tañendo sus atabalejos y dulzainas” DE MÁRMOL Y CARVAJAL, L.

Seguint amb les referències dels llibres de comptes, a l’Arxiu de la ciutat de Dénia trobem les següents referències:

"1609, paguem a Jeroni Mançano y a sos sompañons juglars de dolsayna 7 lliures per aver sonat lo dia del Corpus."

"1611, Raphel Borrell dolsayner y al que sona lo tamborino les festivitats de Ntra Sra d'Agost y sant Roc."

"1617, paguem a Raphel Borrell, music de dolsayna 4 lliures per que a sonat lo dia del Corpus."

"1618, Raphel Borrell music de dolsayna 6 lliures per que a sonat les festivitats de Ntra Sra d'Agost i sant Roc."

"1619, havem pagat a Raphel Borrell music de dolsayna 4 ll. per haver sonat la festivitat del Corpus.” DE GALIANA, R.

De particular interès per adonar-se de la divisió entre instruments cultes i populars és el següent fragment de El ingenioso caballero Don Quijote de la Mancha (1615) de Miguel de Cervantes i Saavedra (1547-1616).

“(...) en esto de las campanas anda muy impropio maese Pedro, porque entre moros no se usan campanas, sino atabales, y un género de dulzainas que parecen nuestras chirimías.”

Segons Emili Someño, “quan Cervantes diu açò, està diferenciant la culta xeremia de la popular dolçaina, que a partir del segle XVIII formarà part del nostre folklore. La primera era més llarga, entre 50 i 60 cm, en tant que la dolçaina oscil·la entre els 30 i 40 cm.”

Respecte a açò, “un document definitiu per a les mides de les xeremies europees dels segles XVI i XVII és el Theatrum Instrumentorum, de Michael Praetorius, que es va publicar el 1620 com a annex a Syntagma Musicum, tomus secundus, Organographia.

En el Theatrum, hi ha un catàleg de tots els instruments coneguts a l’època, i a la làmina XI d’aquest catàleg, que reproduïm aquí, hi apareixen les xeremies.

A la part inferior del gravat hi ha una regla numerada en peus, que permet obtenir les mides dels instruments. (...) La xeremia soprano (en Re), tenia uns 66 cm de llargada i la contralt (en Sol) uns 76 cm. El model més petit (...), en La, (...), uns 48 cm.” RIUS, F.

La classificació de Michael Praetorius és la següent:

Klein Discant Schalmey - xeremia sopranino (48 cm)

Discant Schalmey - xeremia soprano (65 cm)

Alt Pommer - bombarda contralt (76 cm)

Tenor Pommer - bombarda tenor

Basset Pommer - bombarda baríton

Bass Pommer - bombarda baix

Gross Bass Pommer - bombarda baix profunda

Finalment, en aquesta època trobem la primera definició dolçaina (dulzaina) que aparegué a l’Estat espanyol. Fou al Diccionario de Autoridades, al tercer tom (lletres D-F) en 1732 i diu:

“A manera de trompetilla. Úsase en las fiestas principales para bailar, tócase con la boca, y es de tres cuartas de largo, poco más o menos, y tiene diferentes taladros en que se ponen los dedos. Parécese en la figura a lo que hoy llamamos flauta dulce. Usaron mucho los moros deste género de instrumento y aún hoy se usa mucho en los Reinos de Murcia y Valencia.” INSTRUMENTS DE LLENGÜETA, VV.AA.

Segons les descripcions que podem llegir, sembla prou evident que l’encarregat o encarregats d’escriure aquest article no dominaven molt el tema organològic, doncs barregen en una mateixa definició trompetilla y flauta dulce, a més d’anomenar als orificis com a taladros.

Vicent Adsuara i Mora

Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol'

La dolçaina a l'Edat Medieval

2010-10-01T10:38:00.000+02:00

Amb les invasions bàrbares, sobre tot a partir del segle V (caiguda de l’Imperi Romà), desaparegué l’instrument (tíbia) en favor dels aeròfons del tipus trompa, propis dels pobles nòrdics. Hi hagué que esperar fins el segle VIII, quan la penetració morisca, especialment a través de la península ibèrica (a partir del 711), per trobar novament instruments de llengüeta a Europa, abundants a partir del segle XI.

“L’Islam fou el cresol d’un art musical que es plasmà com a fruit d’una permanent interacció entre àrabs, perses, turcs i hindús. Aquest abraça una extensa àrea d’Àsia Occidental i el nord d’Àfrica, la cultura musical de la qual està dominada pels pobles islàmics arabòfons, persòfons i turcòfons i està integrada per un sistema únic encara que heterogeni en el que estan incloses la música litúrgica, clàssica, folklòrica i moderna.” IERARDO, E.

Pèrsia: Surnay

Parlarem més detingudament d’aquest instrument per la seua importància cabdal en el desenvolupament tant de la dolçaina com de nombrosos instruments semblants arreu del món.

La veu persa surnay (o suryany, surnab o surnav), que significa instrument de festa o de noces, fou la més estesa a partir del segle IX per designar a aquests aeròfons que adquiriran amb el temps diferents noms, com els àrabs zurna i zamr, que respondran a exemplars anàlegs o amb mutacions no sempre rellevants, que incidiran, no només en l’instrument occidental, sinó també en Orient, sobre tot a partir del segle XI.

Té un tub cònic de 30 a 55 cm de longitud amb el pavelló acampanat i set orificis per als dits, més un forat per al polze. Té una llengüeta o canya, a sovint amb un disc metàl·lic baix dels llavis (tudell). Normalment es posa en la boca tota la llengüeta i s’utilitza la respiració circular per a produir un so continu.

“L’Imperi otomà fou el primer estat d’Europa en comptar amb una organització de música militar permanent: la Mehterhané o banda militar, des de 1289. (...) Incloïa tambors, xeremies (zurnas), clarinets, triangles, plats (zil), cròtals (campana de bola), timbals de guerra (kös i naqqara) que es col·locaven sobre els lloms dels camells, barret xinés (chogun) i bombo (davul).” IERARDO, E.

A partir d’esta època sorgiran diversos tipus d’aeròfons de tub cònic amb llengüeta doble arreu de la basta zona d’influència de l’Islam, tots successors seus:

Shanai, sunnangih, nagassaram o navasgaram a l’Índia

Heang teih, suona, kuan a la Xina

Donay, harib, r’gyaling al Tibet

Ghaida, ghayta o alghayta a l’Àfrica nord-occidental

Sruni a Java

Mizmar a Aràbia

Zamr a Tunísia i Egipte

Tarogato a Hongria

Sopila a Croàcia

Ken a Vietnam

Pey o Pey ar a Cambodja

T’aepyeongso a Corea

i un llarg etcètera.

Aquest instrument arribà a la península ibèrica i es mantindrà sense canvis apreciables fins el segle XIII, ja que “al llarg del Romànic, no es pot apreciar evolució constructiva en els instruments musicals (...) entre la segona meitat del s. XI i el primer quart del s. XIII.” PORRAS ROBLES, F.

Europa: Xeremia

En la classificació Hornbostel-Sachs aeròfon de tub cònic i llengüeta doble. El seu nom deriva del francès antic chalemie, i aquest, del llatí calamella (canyeta). Juntament amb les bombardes, nom amb què es conegueren els models greus ja des del segle XIV, formà una família que al principi del XVII arribà a tenir set membres.

La xeremia és la versió europea del Surnay, que encara sobreviu actualment en moltes cultures des del Tibet fins al Magrib, la Xina o Java. La seva introducció a Europa podria datar del segle X, per mitjà dels àrabs, i des del principi el seu ús estigué relacionat, degut al seu so penetrant, amb tot tipus d’actes cerimonials i festius a l’aire lliure, associada amb instruments del tipus trompeta i de percussió.

“La primera referència escrita sobre este instrument la trobem en el segle XIII, en un Còdex pertanyent a les Cantigas en loor de Nuestra Señora, del rei Alfons X. Apareix classificat dins de l’apartat dels instruments de vent de bufada directa.” CRIVILLÉ I BARGALLÓ, J.

Al segle XIV, les seves mides s’estabilitzaren en els formats de xeremia soprano i bombarda contralt amb una clau. Fou usada per instrumentistes professionals anomenats ministrers, al servei de nobles i de jerarquies eclesiàstiques, o que formaven part de companyies autònomes.

Al segle XV, la xeremia s’integrà en el conjunt d’instruments alts forts, l’anomenada alta, i fou emprada en la baixa dansa cortesana. Al mil cinc-cents era corrent la seva participació en les bandes ciutadanes, primer tan sols amb sacabutxos i després amb sacabutxos, cornetes i baixons.

Les xeremies eren d’una sola peça, mentre que les bombardes, que posseïen alguna clau a l’extrem inferior protegida amb un barrilet, eren fetes de diverses peces. La xeremia sopranino, d’uns 48 cm i afinada una 5a per damunt de la soprano, tenia una tessitura aproximada de La-Mi (casualment o no, la nota fonamental de la dolçaina actual correspon amb aquesta).

La seua longitud era més gran que la necessària per a arribar a l’afinació cercada. La longitud addicional corresponia al pavelló, dotat d’uns forats de ressonància que elevaven la fonamental produïda al tub sonor.

Excepte en els models més greus, totes les xeremies portaven la llengüeta mig amagada dins la pirueta (tudell), una mena d’embut on el músic recolzava els llavis i que ajudava a emetre les notes.

La douçaine, avantpassat etimològic però no organològic

Hi ha un instrument una mica misteriós anomenat douçaine documentat entre els segles XIV i XVII a Europa, que no es tocava amb la llengüeta als llavis sinó bufant a dintre d’una coberta de fusta on la llengüeta estava encapsulada, i tenia un so suau (la qual cosa explicaria l’etimologia de la paraula, derivada de 'dolça'). Però hi ha moltes contradiccions i fins i tot alguns opinen que aquest instrument en realitat no va existir.

“L’única descripció coneguda de la douçaine es troba en unes poques línies escrites per Tinctoris en 1488: la dulcina (escriu en llatí) és una classe de xeremia, de to suau, d’on prové el seu nom, i de tessitura limitada; i té set forats més el forat per al polze.

La dolçaina de hui en dia és un vigorós instrument que sona a l’aire lliure; però potser que no sempre haja estat així. Les Cantigas mostren instruments molt semblants a les dolçaines amb campanes protuberants, i instruments similars a les pintures Renaixentistes podrien ser dolçaines de diferents grandàries i entonació. Però el fet és que simplement no sabem el que era la douçaine. El nom podria, com Sachs ha suggerit, haver servit per designar un grup d’instruments de llengüeta amb so suau.

Quan una imatge apareix per mostrar un instrument semblant a una xeremia entre instruments de corda, ha de ser per força alguna classe de douçaine; l’evidència literària no admet cap altra alternativa.” BAINES, A.

Com és el cas d’aquest passatge de Los siete libros de la Diana de Jorge de Montemayor (1520-1561), on diu:

“Después que con el primero concierto de música uvieron cantado este romance, oy tañer una dulçayna y una harpa y la voz del mi don Felis.”

Diferents denominacions per a un mateix instrument?

Ramon Muntaner (1265-1336) al capítol 297 de la Crònica de la coronació del Rei Alfons III, que va tenir lloc a Saragossa el 3 d’abril de 1328, diu que sonaven dolçaines i qualifica la música de sorollosa:

“E així mateix hi fom nosaltres sis qui hi fom trameses per la ciutat de València, que anam ab gran companya: que tots dies donàvem civada a bèsties nostres pròpies, a cinquanta-dues, e hi havíem bé cent quinze persones. E hi menam trompadors, e tabaler, e nafil e dolçaina, los quals vestim tots de senyal, ab los penons reals, e tots bé encavalcats. (...)

E aixi ab la gracia de Deus ab gran brugit de trompes, e de tabals, e de dolçaines, e de cembes, e de tambors, e d’altres instrumets, e de cavallers salvatges qui cridaven tots: Aragó...”

En canvi, a un document de l’any 1336 llegim que Pere IV pagà certa quantitat a un ministril per a què adornara i enriquira una xaramella:

“Item done an Pero Sanchez de Boria, juglar de xaramella, ab albara de siriba de racio, lo qual lo senyor Rey li mana donar graciosament per fer cobrir d’argent i xaramella ab esmalts...” GÓMEZ, M.C.

En l’any 1442 consta al Manual de Consells de la ciutat de València que el municipi “costejava tot l’any un dolçainer (...) que actuava en els actes més destacadament populars que s’efectuaven en la ciutat i altres extraordinaris.” VIDAL CORELLA, V.

Per contra, a la Crónica del condestable Miguel Lucas escrita l’any 1470 parlen del festeig a la boda de Fernán Lucas acompanyat per chirimías:

“Sonando a tiempos unas veces las chirimías, otras el claveçínbalo, otras veces muy buenos cantores...” ANÒNIM

Finalment, Joanot Martorell (1413-1468) al Tirant lo Blanch, imprès l’any 1490, parla de charamites al capítol 452 i 483:

“La música, partida en diverses parts per les torres e finestres de les grans sales: trompetes, anafils, clarons, tamborinos, charamites e musetes e tabals, ab tanta remor e magnificència que no·s podien defendre los trists de molta alegria. En les cambres y retrets, símbols, flautes, miges viules e concordades veus humanes que angelicals s’estimaven. En les grans sales, laüts, arpes e altres sturments qui donaven sentiment e mesura a les dances que graciosament per les dames y cortesans se ballaven. (...)

E fet l’ofici, tornaren-se’n al palau ab aquell orde mateix, ab multitud de trompetes, clarons e anafils, tamborinos e charamites, e altres diversitats d'esturments que per scriptura expremir no·s poria.”

Dolçaina, xaramella, chirimía i charamita... quatre termes diferents emprats en un període inferior a 170 anys que semblen al·ludir al mateix instrument, ja que en tots va lligat “a tota una sèrie d’actes festius de caràcter oficial que al llarg dels segles s’han anat celebrant.” PARDO, F. i JESÚS-MARÍA, J.A.

Vicent Adsuara i Mora

Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol'

Els orígens de la dolçaina

2010-09-27T10:29:00.000+02:00

La dolçaina hui en dia gaudeix d’una salut i una vitalitat envejable si atenem al nombre de persones que l’estudien, que l’ensenyen, que formen part d’agrupacions diverses i que l’estimen, i també a la quantitat i qualitat de les manifestacions artístiques i culturals a les que intervé, de les que forma part o n’és protagonista.

Està a les nostres mans fer possible que aquesta situació es perllongue indefinidament perquè, com canta Raimon, “qui perd els orígens, perd (la) identitat.”

Funció social de l'instrument

Les funcions socials dels instruments de vent, entre els quals tenim la dolçaina, i dels instruments de corda han estat normalment diferenciades.

"La diferenciació entre instruments de vent i de corda amb funcions oposades té els seus orígens (...) en les cultures clàssiques, (...) els aeròfons eren utilitzats per excitar les passions o com a mostra de poder (civil o religiós), el que es corresponia amb una sonoritat potent, mentre que els cordòfons eren instruments d’especulació científica, de recolzament a la docència amb un fi clarament didàctic, o d’acompanyament d’altres manifestacions artístiques subtils i refinades (cant o recitat de poesia)." PORRAS ROBLES, F.

Per tant, seguint aquest argument i enllaçant amb les idees de Nietzsche, la dolçaina, com a instrument de vent, acompanyaria sempre les manifestacions de la vessant dionisíaca de la música, la part més instintiva i passional, en contraposició a la vessant apol·línia, que s’identifica amb l’equilibri i la contenció.

Ja tenim una primera aproximació a la idiosincràsia de l’instrument. Però, vegem què passa amb la persona que toca la dolçaina...

L'instrumentista

És interessant fixar-nos en la denominació que s’utilitza per referir-se a la persona que interpreta música amb la dolçaina.

"El de dolçainer era un ofici més. La morfologia de la paraula dolçainer pot ajudar a comprendre un poc la consideració vers l’instrument que es tenia en el passat. Per fer-la derivar de dolçaina s’utilitza la desinència –er, per donar-li un significat igual que amb llanterner, torner, forner, ferrer o cabrer. Dolçainer no és aquell, per tant, que es dedica a l’art de tocar la dolçaina, sinó a l’ofici de fer-la sonar. Aquest matís referit a ‘art de’, o ‘virtut de’ (relacionat amb l’art de la música) ve donat per la desinència –ista, que és la que s’afegeix al nom de qualsevol altre instrument de caràcter més culte i normalitzat: flautista, trompetista, guitarrista, pianista..." CANO, E. i RICHART, X.

Trobem, doncs, que el fet de tocar la dolçaina sempre ha estat relacionat amb la realització d’un ofici i no pas a una activitat artística.

Descripció de l'instrument

Finalment, per emmarcar el text que a continuació s’exposa, ens cal realitzar una classificació organològica i física de l’instrument. Segons Eric von Hornbostel i Curt Sachs, la dolçaina es pot classificar com un instrument:

Aeròfon: El so es genera mitjançant la pertorbació de l’aire.

De columna: L’aire en vibració està contingut dins de l’instrument.

De llengüeta doble: El so es produeix per l’acció de dues llengüetes simètriques, fixades a un tudell inserit a l’extrem superior del tub, que en ser travessades pel buf de l’instrumentista vibren l’una contra l’altra entre els seus llavis.

De tub cònic: El tub té forma cònica.

Les parts de la dolçaina

La llengüeta: Part que produeix l’excitació.

El tudell: Peça de metall que serveix de pont d’unió entre la llengüeta i el cos.

El cos: D’una sola peça de fusta amb un tub cònic pronunciat i 7 forats més el forat per al dit polze de la mà esquerra; es pot dividir en 3 parts (gobelet, cos i campana).

Una vegada dit açò, començarem amb l’exposició pròpiament dita sobre l’instrument i el seu possible origen i evolució fins els nostres dies...

ORIGEN DE L'INSTRUMENT

Entre totes les persones que s’han interessat en major o menor dedicació a l’estudi de l’origen i evolució de la dolçaina, hi ha una gran divergència d’opinions i no s’arriba a cap acord.

En el que tots sí estan d’acord és que “una reconstrucció fiable de la història del nostre (...) instrument o de l’evolució dels seus antecedents històrics (...) són tasques molt difícils de dur a terme, ja que (...) la dolçaina sempre ha estat part de la cultura oral de la nostra terra. (...) La història de la dolçaina (...) no ha estat mai escrita.” MORA GOTERRIS, P.

“Per trobar els orígens del nostre instrument, no hem de buscar la paraula dolçaina, sinó el nom genèric de la família a la que pertany aquest instrument, la família de l’oboè.” JUSTE i MARTÍ, J.

Seguint al mateix autor, ens diu que aquest instrument possiblement apareix a Mesopotàmia entre els segles XVI i XV aC. D’idèntica opinió són Ramón Andrés i Josep Crivillé respecte a utilitzar l’oboè com a nom genèric de la família i situar l’origen de l’instrument. Ernest Llorca també cita el “territori comprés entre els rius Tigris i Eufrates” on hi existí un oboè doble que podria ser el primer antecedent conegut de la dolçaina. El musicòleg Francesc Rius, en canvi, situa el primer possible antecedent en la xeremia, ja que diu que les anteriors referències no són molt clares.

Personalment, realitzaré una síntesi del possible camí que ens porta des dels instruments de doble llengüeta més antics coneguts fins hui en dia. Jutjar quins sí i quins no són antecedents de la dolçaina, quan els mateixos experts no es posen d’acord, sembla una feina complicada de dur a terme.

ELS INSTRUMENTS DE LLENGÜETA A L'EDAT ANTIGA: COS DOBLE

“La història dels instruments de llengüeta comença al 5é mil·lenni aC. (...) Els instruments de llengüeta eren quasi invariablement tocats en parells. (...) Açò sembla haver estat adoptat per tots els instrumentistes de llengüeta com una cosa natural. (...) Els instruments de doble cos divergent romangueren al 2on mil·lenni aC com l’únic instrument normalment usat en la música de qualsevol tipus. Aquest és l’instrument de la Bíblia, l’aulos dels grecs i la tíbia dels romans.” BAINES, A.

Mesopotàmia: abub

A Mesopotàmia trobem els “primers espècimens d’un instrument de vent civilitzat.” Aquest instrument era de doble llengüeta. “Els antics, per als que la música era una professió i un art, no hi ha dubte que preferien la doble llengüeta a la simple, en virtut de la seua gran flexibilitat.” BAINES, A.

Els oboès dobles mesopotàmics tenien dos tubs amb un sol broquet. Els seus extrems estaven separats i cada mà treballava en un tub. Algunes vegades eren cilíndrics; altres vegades, cònics.

Cultures prehel·lèniques: oboè doble

A les Illes Ciclàdiques s’han trobat moltes restes escultòriques que representen a músics, entre les que destaquen les dels músics tocant oboès dobles.

Grècia: aulos

Instrument de vent de la Grècia antiga. El seu nom significa literalment canya o tub. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble i tub cilíndric.

“Des del punt de vista organològic (...) amb freqüència es comet l’errada de classificar l’aulos com a flauta doble, el que és una evident incorrecció ja que no posseïa bisell, peça característica de les flautes, sinó llengüetes. (...) Tanmateix, on els especialistes no han arribat a cap acord ha estat a l’hora de determinar el nombre de llengüetes: per a uns tenia només una, fixa en la part superior, el que el convertiria en avantpassat remot de l’actual clarinet, mentre que, per a altres, posseiria dues i, per tant, s’emparentaria amb les dolçaines i els actuals oboès.” PORRAS ROBLES, F.

Consistia en un o dos tubs estrets d’uns 50 cm, en un principi de canya i posteriorment de fusta, ivori o metall, amb alguns forats que culminaven en un petit pavelló en els darrers models. Quan tenien dos tubs, aquests es disposaven en angle, en forma de V, i s’unien amb una espècie de travesser. Els primers instruments tenien tres o quatre forats, que augmentaren posteriorment fins a quinze. El tipus doble fou el més habitual i els instruments de més de sis forats tenien unes anelles mòbils que en girar podien tapar el forat que els corresponia. Aquest primitiu mecanisme permetia canviar de mode sense canviar d’instrument.

L’aulos passà de Grècia a Egipte, Etrúria i Roma, on rebé el nom de tíbia. El so de l’aulos era potent, agut i penetrant, i els seus instrumentistes, per a poder evitar la fatiga i controlar la pressió d’aire, usaven la phorbeia, corretges de cuir que subjectaven les galtes i que es lligaven al clatell. Fou l’aeròfon grec més important, present en totes les manifestacions públiques, teatre, bacanals i celebracions religioses.

Malgrat la seua omnipresència, Plató no li depara massa estima per considerar-lo d’afinació dubtosa i so incert. Molt difícil de tocar, Aristòtil aconsellà el seu ús només als professionals, l’aulos fou un instrument per a virtuosos, entre els quals destacaren Prònom de Tebes, Ptolemeu XI, Timoteu de Milet i Filoxen.

Roma: tíbia

Instrument de vent de doble llengüeta del món romà, de tipus i funcions similars a l’aulos grec, generalment construït amb secció cònica i doble cos divergent. En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de doble llengüeta i tub cònic.

La tíbia adquirí un paper molt important en la vida musical romana, i fou emprada en moltes manifestacions públiques de caràcter religiós o festiu, i també al temple i al teatre. Els seus intèrprets s’agruparen en una organització gremial.

En l’època hel·lenística, els romans perfeccionaren els diferents tipus de tíbia a partir dels instruments grecs, augmentant-ne el nombre de forats i creant nous models, sobretot de més greus, alguns dels quals arribaren a tenir un metre de llargada.

Vicent Adsuara i Mora
Mestre d'Educació Musical, compositor, i dolçainer del Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol'

Retrobem la nostra música 2010

2010-09-21T22:46:00.000+02:00

La Falla Montortal i Torrefiel organitza dissabte 25 de setembre a les 18.00 al carrer Escultor Piquer de València un concert amb motiu de la XXXI Campanya Retrobem la nostra música, projecte cultural encaminat a recuperar la música dels compositors valencians i que és subvencionat per la Diputació de València. El Grup de Dolçainers i Tabaleters 'el Cudol' ofereix per segon any consecutiu una mostra del seu repertori més recent al seu barri i a la seua falla, i és que des del naixement del grup, iniciativa de la comissió ara fa vint-i-vuit anys, han caminat sempre junts. Tant que el seu casal serveix de lloc d'assaig al grup mentre aquest col·labora en diversos actes festius de la falla, a la qual pertanyen molts dels seus músics.

Pasdobles, marxes mores, cristianes... obres en la seua majoria compostes per Antoni de la Asunción i Andrés que ens retroben en la dolçaina i la percussió:

Olga, de José Rafael Pascual Vilaplana

Salimar, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Als Cudolers, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Draps Bruts, de Francisco Valor Llorens

Des d'allà dalt, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Montortal i Torrefiel, d'Antoni de la Asunción i Andrés

Arenes, de Francisco Valor Llorens

Marco Polo, adaptació d'Hipòlit Agulló i Antoni de la Asunción i Andrés